Durant segles, França ha donat l’esquena a la realitat nacional, social i política de Còrcega, de manera que l’illa s’ha anat enfonsant en una problemàtica realitat social, la pitjor cara de la qual és un terrorisme que, de tant en tant, apareix amb una increïble ferocitat. Trencant una dinàmica de segles, el govern plural del socialista Lionel Jospin  va decidir, però, impulsar un estatut d’autonomia cors. El ja llavors president de la República, Jacques Chirac, amb l’actitud poc responsable que fins avui no l’ha deixat de caracteritzar, s’hi va oposar. Deia que l’autonomia podia comportar la ruptura del “pacte republicà” i desvertebrar el país. La dreta, així, va defensar un programa de descentralització aplicable a tota França, que no fes de Còrsega una excepció.

El primer ministre Jospin no es va deixar impressionar. Les negociacions per tirar endavant el projecte van ser dures, especialment amb els corsos José Rossi, president de l’Assemblea territorial de Còrsega i líder nacionalista Jean-Guy Talamoni. Tot i això, el projecte d’autonomia es va aprovar a l’Assemblea Nacional el 2001. Era un projecte que donava poders legislatius i reglamentaris a Còrsega, que dissolia els dos consells generals en els que estava dividia l’illa per a construir una única administració autonòmica, que establia l’obligatorietat de l’ensenyament en cors a la bàsica i al batxillerat, i que fixava un marc de competències en l’economia, l’agricultura, el territori, el medi ambient, el turisme i la cultura.

Malgrat la posició inicial de Chirac, quan la dreta va arribar al govern, el projecte no es va aturar. Jean-Pierre Raffarin, com a primer ministre, va continuar el procés  i, en tant que màxim responsable, el ministre d’Interior, Nicolàs Sarkozy, s’hi va comprometre a fons, de la mateixa manera que ho havia fet el seu predecessor socialista, Daniel Vaillant. El nou govern no ho va pas tenir més fàcil que el de Jospin quan, el 2003, el projecte es va sotmetre a referèndum. No només perquè, ara, eren els socialistes de Hollande i els comunistes francesos els que s’hi oposaven. El principal problema estava a les files del nacionalisme cors.

Jean-Guy Talamoni, líder de Corsica Nazioni, va afirmar que per acontentar totes les parts, s’havia dissolt el contingut de l’estatut. “Els avenços són insuficients. L’estatut ha quedat buit de contingut i hi ha un clar retrocés respectes als compromisos acordats inicialment”. Simultàniament, el Front Nacional d’Alliberament Nacional Cors (FNLC) va trencar una treva que durava mesos, perquè en el procés no s’havia parlat d’amnistia. El grup Amata Corsa va amenaçar també d’atemptar a Paris. Mentre, els nacionalistes corsos més possibilistes, que veien una oportunitat en l’acceptació de l’estatut, i una ocasió perduda en el seu refús, van patir una brutal campanya en contra. L’adjectiu més suau que van rebre va ser el de “traïdors”. En l’intent d’aturar el “no”, Sarkozy es va desplaçar fins a set vegades a Bastia i Agaccio.

Finalment, el dia 6 de juliol del 2003, 190.000 corsos van ser cridats a votar. El 50,98 dels votants van optar pel “no”. El “sí” va tenir el 49,02 % dels vots. L’Estatut va ser refusats, doncs, per només 2.190 vots. Aquella mateixa nit, els nacionalistes partidaris del “no” van celebrar, amb gran eufòria, la seva victòria. Els dies següents van protagonitzar també diverses manifestacions a favor d’una autonomia més generosa que la que plasmava l’Estatut refusat.

De tot plegat, ben aviat, en farà tres anys. El “no” no va pas servir per emprendre la redacció d’un estatut més ambiciós. El “no” va servir per enterrar l’autonomia política de manera que, avui per avui, no hi ha cap possibilitat -a mitjà termini- de que Còrsega tingui un estatut. La situació té uns tan obvis paral·lelismes amb la catalana, en el 6 de juliol cors hi ha tals similituds amb el 18 de juny català, que qualsevol comentari seria un atemptat a la intel·ligència de qui ha llegit aquest article. Com a apunt al marge només diré que, per bé que una part del nacionalisme català es comportarà com una part del nacionalisme cors, confio plenament que el poble de Catalunya serà molt més madur, que no pas el sofert poble cors.

Carles Llorens