Aquests dies, amb anades i vingudes, s’ha parlat molt de la possibilitat que Convergència i Unió participi en el govern estatal. Artur Mas va apuntat, ja fa un cert temps, aquesta possibilitat, explicant que no havia de constituir un tabú com, en certa manera, ho havia estat fins al moment. Per què CiU tingui ministres a Madrid hi ha moltes condicions, però, que s’han de complir i que, ara per ara, estan molt lluny de produir-se. Per CiU, la prioritat és Catalunya i per participar en un govern a Madrid caldria, primer, que CiU governés a la Generalitat. No sembla concebible que estiguéssim al govern de Madrid i no al de Catalunya. A això s’hi hauria de sumar també la condició que CiU fos clau per la governabilitat espanyola. Tampoc es concebible que CiU participés en un govern sense ser, políticament i aritmètica, necessària. I finalment, caldria veure amb quin programa justificaria que trenquéssim aquest tabú mantingut durant tants anys.
Enmig de les especulacions que aquest tema ha generat s’ha apuntat que CiU podria, eventualment, ocupar el Ministeri d’Exteriors. Bé, si tot això s’acabés complint seria per fer: quina política exterior espanyola? Quina empremta catalana tindria la diplomàcia espanyola? Això suscita moltíssimes reflexions. La nostra política seria, sense cap mena de vacil·lació, europeista. També seria una política molt mediterrània. Més enllà d’això, estic segur que la presència de CiU a la política exterior espanyola moderaria posicions. Neutralitzaria que es vagi d’un extrem a l’altre, en funció de si decideixen aquesta política els del PP o els del PSOE, amb temes com les relacions amb Estats Units , amb Cuba o amb Veneçuela. Estic segur també que la política exterior espanyola aniria lligada no tant a l’espanyolitat, sinó als interessos estratègics de l’Estat i als interessos econòmics de les nostres empreses. El ministre seria el que obrís el pas a les oficines del COPCA i de tots els Copques de totes les autonomies.
Acabo de visitar Gibraltar, convidat pels nostres amics del Partit Liberal, i crec que allà la nostra política tindria una gran oportunitat de demostrar la seva singularitat. Ben segur que un ministre de CiU no renunciaria a la reclamació formal de la sobirania espanyola sobre aquell territori. Més enllà d’això, un ministre de CiU procuraria resoldre els molts problemes concrets que en aquest moment tenen plantejats Gibraltar i Espanya, a causa d’un plantejament obsolet respecte al tema. Un ministre de CiU aixecaria el bloqueig que té Espanya sobre els números telefònics de Gibraltar, el qual limita la implantació d’empreses i d’iniciatives a aquell territori. I, així, acabaria amb l’absurd que, per trucar des d’Espanya a Gibraltar, s’ha de trucar el pre-fixe de Cadis. Un ministre de CiU trobaria una sortida al contenciós de l’aeroport. Un ministre de CiU propiciaria que, a la província de Cadis, els rètols de carreteres incloguessin Gibraltar i no que s’amagues, com ara, fins al punt de no trobar rètols fins pràcticament arribar a la tanca. Un ministre de CiU, finalment, propiciaria projectes comuns de desenvolupament social i econòmic entre una banda i altra de la tanca, de manera que els gibraltarenys poguessin anar als hospitals i a les universitats andaluses. Tot plegat perquè tenim la convicció que totes aquestes polítiques a qui més acabarien afavorint és als ciutadans de la Linea de la Concepción, d’Algesires, de San Roque, de los Barrios, de Tarifa i, en definitiva, de tot el Campo de Gibraltar.
Tot això, però, està lluny d’estar a les nostres mans i, per tant, ho haurem de propiciar des dels nostres escons de diputats de l’oposició.

Carles Llorens