No sé si Lluís Bassat, o algun altre publicista, va facturar a la Generalitat per la creació d’aquest eslògan. La frase podria ben ser qualificada, en qualsevol cas, com una d’aquelles  paraules-clau, o frase-clau, que Pujol solia encunyar i que l’Antoni Plaja ha classificat. I és que el president no va perdre ocasió per a repetir-la i, sobretot, de posar-la a la pràctica, tal i com es posa ben de manifest en el llibre de Ramon Pedrós “La volta al món amb Jordi Pujol”. 
Contra tot pronòstic fet en els anys de la transició, la Generalitat governada per CiU va estar una institució amb una gran projecció internacional. Si es coneixia a Pujol es podia preveure, potser, una política europea. Pujol, però, va anar més enllà. El nostre món, el món de Catalunya, no és només Europa, és tot el món. Així, i això era menys previsible, va anar a buscar inversions a Japó i al sud-est asiàtic, va viatjar a Amèrica, va defensar la necessitat d’una política d’amistat amb el Magrib...
Tot plegat constitueix un balanç positiu, de dimensió històrica, que CiU té entre els seus actius. Cal veure, però, que el món d’aquest segle XXI que avança cap al 2010 ja no és el món ni dels vuitanta, ni dels noranta, ja no es el món de Jordi Pujol i, en conseqüència, Catalunya ha de transcendir aquelles polítiques, si vol continuar projectant-se internacionalment.
Europa, òbviament, continua essent un escenari principal. Ja no l’hem de veure, però, com un espai exterior. Europa és un espai interior, els seus països han de ser en els anys a venir, el que eren les comarques durant el pujolisme. Els països de l’Est, els ja incorporats, o els que s’incorporaran, són una nova frontera que hem de conèixer bé i que ha d’estar a l’abast dels nostres productes i dels nostres empresaris, i no només el lloc on es deslocalitzen les nostres indústries.
Els nostres interessos, però, no només es juguen a Europa. Al Magrib, malgrat totes les dificultats, hi hem de tenir relacions, presència... Són un espai estratègic per Catalunya, des d’un punt de vista econòmic i social, no en va, bona part de la nostra immigració prové d’aquells països.  Així, abans que cap altre cosa, n’hem de tenir un coneixement molt important. N’hem de conèixer la cultura i també les circumstàncies socials, polítiques, econòmiques. I hi hem de tenir aliats.
Més enllà del Magrib cal fer atenció, també, als països del Sahel i a l’Àfrica negra. En una entrevista concedida poc temps després d’abandonar la Presidència de la Generalitat, Jordi Pujol confessava no haver visitat mai cap país d’aquest àrea. En el futur això ha de canviar. De l’Àfrica en vindran molt problemes, però també moltes possibilitats.
A Amèrica Llatina, el catalanisme i Catalunya ha de fer un nou plantejament. No ho podem deixar només a l’Espanya castellana. De la espanyolització de Catalunya n’hem de saber treure, també, allò que de positiu té. El nostre coneixement de la llengua i de la seva cultura, ens ha de permetre, doncs, de ser presents a Amèrica. I cal veure que la nostra presència pot ser un contrapunt, amb el que hem de saber jugar, a aquesta presència espanyola que –alguna vegada- pot pecar de colonial. Peculiarment Cuba, on tampoc Pujol ha viatjat mai, pot ser un lloc important per Catalunya. I cal fer atenció també a Brasil, per si es converteix en la potència regional que alguns auguren.
Més enllà de tot això és ben evident, també, que no caldrà oblidar que Xina i la Índia, amb totes les seves peculiaritats, seran potències durant aquest segle XXI.

Carles Llorens