El passat divendres, 17 de març, es va celebrar a Stuttgart el 30è aniversari del ELDR Party, el Partit dels Liberals Demòcrates Europeus. Fa trenta anys, concretament el 25 de març de 1976, al Saló Berlín de l’Hotel Stuttgart Internacional es van reunir nou partits procedents de Luxemburg, Països Baixos,  Bèlgica, Itàlia, França i Alemanya per constituir una federació liberal i aprovar la Declaració de Stuttgart. Tot allò, en molts sentits, queda força lluny. Per nosaltres, catalans, per començar, queda molt lluny, perquè el març de 1976 tot just emergíem del franquisme. Per no poder, ni tan sols podíem votar i, així, només a en Ramon Trias Fargas li devia arribar el ressò de la reunió a la capital de Baden-Württemberg.
No només pels catalans és, però, una cita en molts sentits llunyana. El ELDR Party d’avui és molt diferent del d’aquella reunió. Avui el partit presidit per l’Annie Neyts-Uyttebroeck és la tercera força política al Parlament Europeu i està format per 47 partits de 30 diferents països. Ha crescut molt, al mateix temps que ho feia la Europa comú.
I són diferents, també en molts sentits, els seus líders polítics. Els Gaston Thorn, Simone Veil, Willy De Clercq, Friedrich Genscher... tenien el tarannà, l’elegància, la tolerància, unes maneres i el saber fer d’un liberalisme d’arrels molt fondes, d’un liberalisme que més que polític, era un estat d’esperit. Eren, en molts sentits, una veritable aristocràcia de la política. 
El ELDR Party és, avui, un partit ple de joves líders que, potser, no tenen aquell tarannà, però, segur, sí tenen una gran determinació en la defensa de les seves conviccions. M’admira la determinació liberal de molts joves polítics dels països de l’Est. I no m’admira menys la dels polítics escandinaus que, coneixedors dels desastres de molts anys de social-democràcia, posen tot el seu coratge en defensar uns plantejaments més favorable a responsabilitat als ciutadans, i també a donar-los més llibertat d’elecció. Guido Westerwelle, líder del FDP, el partit liberal alemany, personificava perfectament aquesta generació, quan en la seva intervenció de divendres deia: “A la reunió de fa trenta anys, jo, no hi vaig poder anar. Tenia molta feina... a l’escola!”.  
La dimensió del partit ha canviat i, potser també, l’estil i les maneres. Entre aquells liberals de 1976 i els del 2006 sí que hi ha, però, un fil roig en favor de la llibertat, de la democràcia, de respecte als drets humans i d’uns valors que els fan emergir enfront del populisme conservador, tant com del socialisme i de la social-democràcia que construeixen grans burocràcies, en els quals es perd l’impuls creatiu de l’individu.
En un article d’aquesta mateixa setmana a “La Vanguardia”, Carles A. Gasòliba, afirmava que alguns, i en aquest cas venia a tomb d’unes declaracions de Berlusconi, s’afirmen liberals, per bé que “del credo liberals només n’assumeixen el corresponent a l’economia de mercat. S’obliden de la resta: la tolerància, el respecte i la defensa dels drets humans, la lluita contra l’intervencionisme, el respecte al drets dels pobles, la transparència i el bon govern”. No es pot explicar millor. En tot cas, entre els liberals d’ahir i els d’avui hi ha tot això en comú. Per aquesta raó, la declaració de Stuttgart de 1976 continua essent un document que és punt de referència per tots els que ens reclamem autènticament liberals.

Carles Llorens