El 2008, a Guinea Equatorial, hi haurà eleccions municipals i, el 2009, legislatives i presidencials. Les darreres que hi va haver, el 25 d’abril del 2004, no es pot pas dir que fossin un exemple d’exercici democràtic: l’oposició va assolir només dos escons en el Parlament nacional. Ara, però, el ministre Miguel Ángel Moratinos anima als partits democràtics guineans a presentar-s’hi i es compromet a fer tota la pressió necessària perquè tinguin totes les garanties.
Davant d’aquest anunci del ministre, les forces polítiques catalanes i espanyoles hem de fer costat al ministre i hem de fer servir tota la nostra influència perquè, a nivell internacional, hi hagi una supervisió eficient del procés electoral. En una situació com la de Guinea no n’hi ha prou en enviar observadors tres dies abans de les votacions. L’observació ha de ser més intensiva, s’ha de garantir un cens electoral sense falsejaments, una presència equilibrada en els mitjans de comunicació públics, s’han de desbloquejar les sigles dels partits democràtics segrestats pel règim d’Obiang... I més enllà del procés polític, s’ha de continuar fent pressió perquè s’alliberin els presos polítics, es respectin els drets humans, Amnistia Internacional pugui entrar a la funesta presó de Blak Beach...
Nosaltres hem de fer tot això. La més gran responsabilitat la tenen, però, les forces democràtiques guineanes. Els nostres amics de UDENA, Unión Democrática Nacional de Guinea, han començat un procés per a aglutinar forces democràtiques de cara a les eleccions. El procés ve de lluny. Udena va liderar les reunions que sota la protecció de la Fundació Trias Fargas es van fer a partir del 2001. En aquelles reunions hi van participar diversos partits guineans, uns d’àmbit més general, com el Partido Federal, o d’altres més localitzats com el MAIB, representant dels bubis. Ara, tot allò s’ha de vertebrar de cara a fer política ja electoral a l’interior.
El camí que queda per davant, el de la democràcia, és molt difícil. És, però, l’únic possible. Alguns han volgut anar pel dret, propiciant cops d’estat, jugant amb una perillosa desestabilització. Era un greu error. El procés polític cap a la democràcia requereix, però, de recolzaments incondicionals. El nostre el té, per diferents raons. Primer, s’ha d’evitar, tan com es pugui, una inestabilitat que, a Guinea, podria degenerar en un greu conflicte, amb greus conseqüències per l’Estat espanyol. Més enllà d’això pensem, però, que Espanya té un gran deute històric: el deute d’haver estat el país colonitzador, però sobretot d’haver estat un molt mal descolonitzador. I, en aquest compromís històric, creiem que  Catalunya té un important rol a jugar. Ha de fer assumir a Espanya el seu deute i, més enllà d’això, pot ser un referent polític si es té en compte que el problema del país, més enllà de la dictadura que el governa, és l’assumpció de la seva diversitat interna. 
El dia que Guinea comenci a trobar el seu camí, aquest país, ha de ser, sens dubte, el nostre millor amic a l’Àfrica subsahariana. I nosaltres, per ells, l’amic que els obre la porta d’Europa. La nostra aliança, que pot tenir la seva transcendència econòmica, política, social... passa, però, per desbloquejar l’atzucac històric en el que el país està instal·lat. 

Carles Llorens