Aquesta setmana, més enllà de Catalunya i Euskadi, la Espanya plural té la possibilitat de fer-se evident a Ceuta i Melilla. La visita de Rodríguez Zapatero té, en sí mateixa, una alta significació política, no en va, és la primera visita d’un president del Govern espanyol des que el 1980 hi va anar Adolfo Suárez. No hi va anar González, ni Aznar i tampoc hi han anat mai ni el rei, ni el príncep.

El viatge de Zapatero va ser, inicialment, una resposta al malestar que hi havia a causa de l’assalt de la frontera per part d’immigrants procedents de Malí, Níger, Gàmbia, Camerun o Congo. Tot plegat va ser molt greu: un mort el 15 de setembre, allau de 1.300 immigrants a Melilla el dia 27, de més de 700 a Ceuta el dia 30... Les setmanes, però, han passat, el problema dels immigrants s’ha de resoldre en altres fòrums i, així, la visita de Zapatero serveix per posar sobre la taula les expectatives de futur d’aquestes dues places espanyoles al Magrib.

Hi ha dues maneres de pensar en el futur d’aquestes ciutats. Una és aixecant, sense més, la bandera de la seva espanyolitat. Si el Regne del Marroc reivindica la seva sobirania, de la mateixa manera que també ho fa sobre les illes Perejil i Chafarinas, des de la part espanyola s’intensifica la retòrica patriòtica. És una estratègia que té arrels profundes, colonials, franquistes, que té a veure amb l’odi cap al “moro” i que acaba convertint Ceuta i Melilla en un campament militar que, bàsicament, és el que han estat durant tota la seva història. És, en tot cas, aquella Espanya feta per aquell imperialisme castellà, gloriós en un temps, tronat després, caduc avui.

És una actitud, en qualsevol cas, que va tornar a emergir, en una bona part de l’opinió pública espanyola, durant el drama de les tanques. A alguns semblava que no els importava gens ni mica la sort d’aquells subsaharians. No els preocupava que morissin en l’intent d’assalt. Només preocupava que els fets amenacessin l’espanyolitat de les dues ciutats autònomes. En un discurs on també s’hi barrejava l’Estatut, alguns afirmaven que el govern del PSOE estava diluint la nació espanyola i que el que estava passant a Ceuta i Melilla responia a una premeditada estratègia marroquí que batejaven com “Marcha negra”. Aquesta, com en el seu moment la “Marcha Verde” al Sàhara, tenia com a únic objectiu usurpar la sobirania espanyola. Així, en una frase totalment plàstica, un periodista que no vull anomenar deia: “En Melilla, los moros lanzan contra la valla a los negros, para echar a los blancos”. Era un plantejament delirant. El govern, però, va caure a la trampa i, com si d’una invasió es tractés, va enviar l’exèrcit i no la guàrdia civil, com esqueia a un problema d’ordre públic... i humanitari.

Hi ha, però, una altra manera de veure les coses, que comparteixen alguna gent de la península i molta gent de les dues ciutats. És una manera que es fonamenta en la convicció que, avui per avui, l’espanyolitat de les dues places de cap manera està amenaçada i, en cap cas, ben segur, pels musulmans de nacionalitat espanyola que hi viuen. No cal veure fantasmes. Als musulmans amb D.N.I. espanyol el que menys els interessa és que Ceuta i Melilla vaguin a raure al Marroc i es perdin totes les prerrogatives sanitàries, educatives, de pensions, etc. d’un estat europeu com l’espanyol. Són, doncs, militantment espanyols!

Amb aquesta base és pot començar a fer a Ceuta i Melilla una política que ha de tenir dues potes: un component de reconeixement identitari i una política econòmica. A nivell identitari s’ha d’assumir que a les dues ciutats hi ha uns senyors i unes senyores, que són espanyols, però que ho són d’una manera diferent a la típica. Són espanyols musulmans i, a més del castellà, parlen una altra llengua, l’amazing, que faríem bé d’admetre com a oficial a les dues ciutats. Assumit això, es podria fer un pas més enllà i veure Ceuta i Melilla com un laboratori de convivència, no en va, a les dues ciutats hi ha una llarga història de bona sintonia entre cristians, musulmans... i jueus.

Des d’un punt de vista econòmic, cal veure les dues ciutats com a plataformes europees per a entrar al Magrib, plataformes d’aterratge per les empreses i les institucions. I és que, si com hem dit repetidament arran de les reunions de la Declaració de Barcelona, el Magrib és una àrea prioritària per Catalunya, per Espanya i per Europa, Ceuta i Melilla poden ser el Hong-Kong i el Macau del Magrib. En aquesta estratègia, la gent de les dues ciutats han de ser un important actiu. Els d’origen espanyol perquè coneixen la geografia i tenen una bona preparació, els d’origen magrebí perquè també tenen aquestes dues característiques i compten, a més, amb una relació familiar i de coneixement de l’altre banda de la frontera. Si es treballa en aquest sentit, programes europeus com els  transfronterers Interreg Espanya-Marroc, que avui per avui destinen només el 8% dels seus fons a Ceuta i Melilla, podrien donar molt de joc.

Aquest plantejament obert, d’un Estat espanyol més català, en el sentit del Consolat de Mar, i no en el sentit imperial castellà, podria iniciar un futur molt interessant per Ceuta i Melilla. Crea riquesa a les dues ciutats autònomes, però l’irradia a una gran àrea d’influència dins del Marroc. Pot complaure, així, tant a la part espanyola, com a la marroquina, per més que aquesta darrera mantingui pels segles dels segles la seva reivindicació de sobirania.

A l’altra banda, el patriòtic espanyol és un plantejament de conflicte, conflicte entre el Marroc i Espanya, però també entre els ciutadans de Ceuta i Melilla d’un origen i l’altre. Si les dues ciutats són només un quarter militar, a la població li queden poques oportunitats. Ser militar o funcionari (el 47% dels treballadors) és una opció. Per alguns el modus vivendi acaba essent, però, el contraban i molts acaben marxant a la península. És el primer esglaó d’una escala que, a la fi, acaba amb Ceuta i Melilla sota sobirania marroquina.

En qualsevol cas, veurem si Rodríguez Zapatero és capaç d’orientar també aquestes dues ciutats cap a aquesta seva Espanya plural que, ben sovint, costa d’entreveure. En sigui capaç o no, val la pena de deixar escrit que, per aquesta Catalunya que es preocupa pel Mediterrani, Ceuta i Melilla són dues finestres que se’ns obren cap al Magrib. 

Carles Llorens