Quan en un congrés, en una executiva del partit, els catalans proposem alguna cosa, la tendència general és el vot afirmatiu (No amb tothom succeeix el mateix!). Aquest prestigi és mèrit dels catalans en general i del seu tarannà, però s’ha refermat amb els vint i tants anys de govern de CiU.

No sé si gaire anys de govern tripartit permetria mantenir aquest prestigi. I és que les sortides exteriors de Maragall i Carod el posen greument en perill. No són, com algú pot pensar, anècdotes a apuntar pel “divertimento” local. Les facècies d’un i altre acaben malmetent la nostra imatge. Ha passat desapercebut, per exemple, que en un número recent de The Economist, aquesta publicació que es referència important pel món econòmic, es parlava dels polítics catalans poc més o menys en aquests termes (la traducció és apressada i meva): “La rica regió de Catalunya és un lloc on hi ha sensibilitat. Els polítics, però, en tenen poca. En un viatge a Israel, Josep Lluís Carod Rovira, líder d’ERC, boicotejava l’homenatge a la tomba d’Yitzhak Rabin perquè no hi havia la bandera catalana. Ell mateix va cridar a donar l’esquena a la candidatura olímpica de Madrid 2012, generant una campanya de refús al cava –vi escumós català- a la capital espanyola. Llavors hi ha hagut la relliscada de Pasqual Maragall, primer ministre socialista català, en coalició amb Carod-Rovira, que a França va proposar que Catalunya entrés a formar part de la francofonia. Això ha indignat als castellans, que estan ja molestos pel pla de voler suprimir les curses de braus a Catalunya”... Agafem un fragment, tot i que la cita podria allargar-se...

En qualsevol cas, el desenllaç de l’Estatut al que inevitablement ens aboca l’acord Mas-Zapatero, no ho dubteu, dona prestigi internacional als catalans... i a CiU. Per l’opinió pública internacional, que rarament s’ocupa de nosaltres i, per tant, quan ho fa és en termes molt simplificats, els catalans som una gent que tenim una singularitat cultural dins Espanya però que, a diferència dels bascos, plantegem la nostra reivindicació en termes d’acord. Durant unes quantes setmanes, els diaris internacionals més importants han parlat de l’Estatut i de les reaccions que generava. Ara, vist el desenllaç és segur que, l’acord final, més enllà del contingut, ens prestigia. En un món tan conflictiu com el que estem anant, la capacitat d’arribar a acords cotitza a l’alça. Ja va dir Clinton que, al món, hi ha dues maneres de plantejar els temes: com els talibans, o com els catalans! El nostre cas, així, és segur que serà considerat exemple per molts! Cal dir, però, que trobar una sortida digna a aquest conflicte polític era també imprescindible pel prestigi d’Espanya. Era imprescindible sinó volia quedar marcada per la patètica imatge d’un militar fent un  “pronunciamiento” digne del segle XIX.

Carles Llorens