Més enllà d’aquesta bona impressió, i de la complicitat que podem sentir per un líder compromès en la defensa d’una identitat, com Morales ho és amb la causa indígena del seu país, escoltar-lo és constatar la greu indefinició del que serà president d’un país amb 9,5 milions d’habitants i que és el més pobre d’Amèrica Llatina.

Ha parlat, durant la campanya, de nacionalitzacions. Ara es refereix només a la necessitat d’expropiar a les companyies que actuen com rapinyaires. El seu discurs anti-gloabitzador, anti-neoliberal, i ecològic-indigenista a favor de la mare-terra, resulta d’un naïf entendridor. Delata, però, molt poca consciència del que és un govern.

Aquest poc gruix, la poca experiència i la manca de quadres del seu partit, el Movimiento al Socialismo (MAS), fan preveure no poques dificultats pel futur govern bolivià. Més enllà de la situació de Bolívia, l’elecció de Morales torna a posar sobre la taula els seus problemes d’aquell continent.

Sense creixement econòmic sostingut els darrers deu anys, que permetria, entre d’altres, resoldre el problema de la pobresa, sense un sistema polític sòlid, el continent sembla embarrancat en uns discursos sobre la justícia social i no en el desenvolupament.

Així, elecció rera elecció, Amèrica Llatina s’ancora cada vegada més a l’esquerra. Veneçuela, Brasil, Uruguai, Bolívia... han elegit governs en aquest sentit. Perú pot elegir a Ollanta Humala i Mèxic a López Obrador.

Més enllà d’aquest embarrancament ideològic, el tema s’agreuja pel fet que alguns d’aquests líders actuen amb un populisme de tints neofeixistes. Morales, per personalitat, no sembla d’aquesta mena. Es preocupant, en qualsevol cas, que la seva gira, tot just elegit, comencés a Cuba i Veneçuela i acabés a Xina, on molt em temo que no buscava copiar el model de desenvolupament econòmic asiàtic, sinó la protecció del Partit Comunista Xinès.

De la mateixa manera que és greu que, entre Veneçuela i Xina, passés per Madrid i Zapatero, “ni corto ni perezoso” li condonés el deute de Bolívia a Espanya, sense cap aparent contrapartida, ni garantia.

Davant d’aquest panorama, mereix destacar la normalitat de la situació xilena, on el proper diumenge es provable, per bé que no segur, que serà elegida una presidenta, Michelle Bachelet, amb uns patrons social-demòcrates; la de Hondures on el candidat liberal Manuel Zelaya, amb el 49,90 % dels vots, sembla serà el president i Costa Rica on les properes eleccions es dirimiran entre partits sense cap de les patologies fins aquí descrites.

Carles Llorens