Ja vàrem empènyer que, celebrades les primeres eleccions democràtiques, el govern d’Adolfo Suárez presentés la sol·licitud d’adhesió el juliol de 1977. A partir d’aquell moment, vàrem ser els més exigents a l’hora de reclamar que es fessin els deures i s’acomplissin totes les condicions que Europa comportava.

Quan ens va tocar governar a la Generalitat també vàrem treballar de valent per adaptar l’economia catalana. Vint anys després de l’adhesió, queden molt lluny els temors que molts sectors sentien.

La integració catalana i espanyola ha estat un èxit de dimensions històriques, tant des d’un punt de vista polític, com econòmic.

Més enllà de celebrar un aniversari d’èxit, vint anys després, les coses han canviar notablement. El projecte europeu, fa vint anys vigorós i molt convençut de si mateix, viu avui dubitatiu després del “no” francès i holandès. El 2006, en tot cas, serà un any crucial. La presidència austríaca sembla determinada a rellançar el procés polític i a trobar noves formules més enllà del Tractat Constitucional.

A nivell espanyol les coses també han canviat molt, també per pitjor i, aquí, no som pas optimistes de que el 2006 millorin. Espanya sembla descol·locada a Europa. La seva situació ha canviat respecte als últims anys.

Ja no som els principals receptors de fons i sembla que no sabem, a partir d’aquí, qui és el nostre paper. Amb la incorporació dels països de l’Est sembla també que retornem a una certa perifèria. Tot això s’agreuja perquè Zapatero, i aquí cal reconèixer que el paper dels primers ministres és fonamental, no acaba de trobar el seu lloc a l’escenari europeu.

A Catalunya succeeix quelcom similar al que succeeix a Espanya. Fa vint anys teníem el lideratge de l’europeisme. L’actual govern de la Generalitat, avui, ens ha fet perdre aquest actiu. No hi ha el mateix interès i, sobretot, no hi ha la mateixa presència de la Generalitat en l’àmbit europeu.

Això fins al punt que el pes fonamental de la pressió per tal de garantir la presència del català a la U.E. l’ha hagut de liderar CiU i Artur Mas.

Carles Llorens