Convergència va liderar els qui pressionaven per aquest reconeixement i, així, l’actual status europeu, encara insuficient, deu molt a aquella feina que vàrem fer.

Del debat, obert i exemplar des d’un punt de vista democràtic, en va sortir un suport al Tractat que devia ser la decisió encertada, vist el desenvolupament dels fets a altres països, i el camí sense sortida que suposava el no.

El mes de maig, concretament el dia 14, a Sofia, Convergència va ser admesa com a membre de ple drets del Partit dels Liberals Demòcrates Europeus (ELDR Party).

Un pas històric que ens ha suposat integrar-nos en una gran família política, el qual ens permet no només de tenir aliats a tot el continent, també de conèixer molt a fons les polítiques que es practiquen arreu d’Europa i que poden ser un referent per nosaltres.

Més enllà d’això, l’existència de la secretaria internacional ha dotat al partit d’un instrument per tenir discurs en aquest àmbit i ser presents en tot arreu on Catalunya tingui interessos. Així, hem participat des d’en actuacions de suport a dissidents cubans, fins en el Congrés del Partit Quebequès. Hem estat amatents als interessos dels catalans a l’exterior i hem fet costat, quan ha calgut, als casals catalans.

Al nostre voltant, el món, aquest any, ha continuat donant mostres d’una inquietant inestabilitat. El no de França i d’Holanda al Tractat Constitucional ha sotmès Europa a un atzucac considerable, sense que ningú, cap líder ni nacional, ni europeu, a hores d’ara, hagi fet una proposta creïble per a sortir-ne.

Dins Europa, la situació d’Alemanya i de França són també motiu de preocupació. Els nostres veïns francesos viuen una inquietud que és política, però que fins arriba a l’estat d’esperit.

La política exterior de la Generalitat, prestigiada per CiU, ha viscut moments de ridícul considerable, com tota la situació creada pel viatge del president a l’Israel.

La política exterior espanyola no viu pas una situació millor. Instal·lada en constants polèmiques no ha trobat una línia coherent, com la que havien tingut els socialistes durant el període González.

La Cimera Euromediterrània del passat novembre a Barcelona no va tenir els resultats esperats, el qual és un dels punts més negatius d’aquest 2005. I és un dels punts negatius perquè del Magrib, i a través del Magrib, ens arriba un dels més greus problemes d’aquest principi de segle: el d’una immigració incontrolada que es llança desesperada contra les tanques de Ceuta i Melilla.

En aquest context, des de Catalunya, tenim un ull molt posat en els lents avenços, els massa lents avenços per nosaltres, del Marroc cap al desenvolupament econòmic i la democràcia.

A nivell més general, el 2005 ha estat un any ple d’esdeveniments que han posat en evidència que els Estats Units són una superpotència amb una mancança gran d’autoritat moral i, això, suposa una greu dificultats per l’ordre mundial.

Mentre, ha estat també l’any de la confirmació de la Xina i la Índia com a potències emergents. El centre de poder mundial, en qualsevol cas, es trasllada cap al Pacífic.

Carles Llorens