Tots dos acords s’havien encallat quan havien topat amb les polítiques agrícoles i els subsidis que les mantenen.

La trobada de Hong Kong era per a avançar en la liberalització comercial decidida a Doha, la capital de Qatar, el 2001. A les darreres conferències de la OMC s’ha anat obrint la porta a la liberalització: primer de serveis, després al comerç de productes industrials.

No ha estat un procés exempt de dificultats. La liberalització no es podia produir si no hi havia garanties de protecció de la propietat intel·lectual. No va estar fàcil, tampoc, arribar a un acord per eliminar el règim especial dels productes tèxtils.

Ara, però, l’escull era majúscul: la liberalització del mercat de productes agrícoles, que és tant com parlar dels subsidis agrícoles i d’unes exportacions que distorsionen el comerç mundial.

Brasil, la Índia, Xina... propugnaven la desaparició dels subsidis, a tot estirar, el 2010. La Unió Europea, amb França al capdavant, i els Estats Units ha presentat resistència a aquests desaparició, de manera que s’ha arribat a un acord pel qual la desaparició s’aplaça fins el 2013. Ningú ha quedat content del tot, però tothom ha considerat que era un acord raonable.

La desaparició de subvencions a l’agricultura massificada i extensiva dels països rics és un requisit indispensable, si volen el desenvolupament dels països del Tercer Món.

Per alguns països del centre d’Àfrica, el conreu de cotó seria un recurs providencial. Fins ara succeeix, però, que el cotó nord-americà -fortament subvencionat- li destrossa el mercat.

El mateix passa amb altres productes agrícoles del nord d’Àfrica que difícilment poden entrar en competència amb l’agricultura subvencionada europea.

A l’horitzó del 2013 tindrem, doncs, la porta oberta a la liberalització agrícola. Davant d’aquesta situació, inevitable i, per altra banda, positiva pel desenvolupament de molts països, nosaltres ens hem de preparar. Sempre hem dit que les subvencions agrícoles practicades per la U.E. havien de ser progressivament substituïdes per programades de desenvolupament del món rural.

Ara, davant la propera liberalització, també diem que s’ha d’augmentar la pressió respecte a drets humans, drets laborals, respecte mediambiental i exigència democràtica sobre aquells països als quals ens obrim comercialment.

Aquesta exigència no només hi ha de ser per una qüestió de justícia. Aquesta exigència també hi ha de ser per interès econòmic. Uns i altres, a mitjà termini, hem d’acabar competint en el mercat mundial amb el mateix tipus de condicions.

Carles Llorens