Des que es va fer càrrec de la presidència de torn de la U.E., Tony Blair ja va mostrar la seva disconformitat amb el projecte de pressupost que havia deixat la presidència luxemburguesa.

Pels britànics no era un pressupost realista. “Era excessivament expansiu i no feia cap esforç per abordar la globalització” –ha dit el ministre Jack Straw-. França, Suècia, Àustria i Holanda el van refusar també per motius similars.

En tot cas, Blair, els britànics, posen el dit a algunes llagues: disciplina pressupostària, necessitat que els recursos es dediquin als nous països del centre i est, contenció de la contribució britànica i modificació de la PAC (política agrària)...

I s’inicia un gran debat: els països contribuent nets volen contenir les seves aportacions; els de l’est defensen que les polítiques de cohesió siguin tan generoses com fins ara; França defensa que no es desballesti la PAC i Espanya que els fons estructurals i regionals no li desapareixin de cop, sinó de manera gradual.

Enmig d’aquest debat, quina posició té Convergència? En primer lloc hem de fer costat a la posició espanyola. És absolutament obvi que l’Estat espanyol no podrà rebre els fons europeus que venia rebent.

Ara, la inversió en polítiques estructurals i regionals s’haurà de fer als deu països que es van incorporar recentment. Tant raonable com això és, però, que la disminució de fons destinats a l’Estat espanyol és faci de manera gradual i no sobtada.

Més enllà, des de Catalunya i com a europeistes, hem de defensar una política generosa cap als països de la recent ampliació de l’Europa central i oriental. Per moltes raons. Si s’ha estat generós amb Irlanda, Grècia, Portugal o Espanya no hi ha raó per negar-ho ara a Polònia o Lituana.

I quedi clar que ho diem des de Catalunya que, al cap i a la fi, és contribuent neta al pressupost de la UE.

Certament, com diuen els britànics, els fons que es destinarà cap a aquells països suposa dues vegades el Pla Marshall, actualitzat. Tant cert com això és, però, que aquells països, no fa gaire sota encara una economia planificada comunista, consolidaran la seva economia i creixeran de manera que, a la llarga, ens en beneficiarem tots.

Per a poder abordar aquestes polítiques, la Unió Europea ha de comptar amb recursos i, com ha apuntat tant el Parlament com la Comissió Europea, haurà de poder arribar al 1,24 de la renda nacionals bruta dels països membres. Per contra, les polítiques de cohesions dels nous països s’han de concretar en inversions que realment creïn condicions pel creixement econòmic.

No es tracta purament de donar subvencions a Txèquia, Eslovàquia, Lituània, Letònia... Es tracta d’invertir en infrastructures que permetin un procés de desenvolupament i integració econòmica.
Pel que fa a la política agrària, sempre hem criticat aquella política de subvencions a determinats productes, que acabava facilitant la recollida de collites una mica absurdes.

També la poca coherència d’unes polítiques que primer recolzaven plantar i, al cap de pocs anys, arrancar. Més que suport a productes i collides, som partidaris d’una política coherent de suport al món rural.

Carles Llorens