En els dies previs havíem dit: tant important com la fotografia de família, és el Pla d’Acció que surti de la Cimera. Doncs bé, deu anys després de iniciat el Procés de Barcelona, ni Pla, ni fotografia. Per parlar del Mare Nostrum, a Barcelona, ha vingut la presidenta de Finlàndia, però no han vingut els reis de Marroc i Jordània, el primer ministre d’Israel, els presidents d’Algèria, Tunis, Líbia, Egipte o el Líban.

A què es deuen tantes absències? Més enllà de les gastroenteritis i dels viatge al Japó és Evident que, aquí, ha passat alguna cosa més.

Blair, un dels principals impulsor de la guerra a l’Iraq, no era, segurament, el millor president de torn de la Unió Europea, si es volia la presència dels països musulmans. El problema, però, és més de fons i té a veure, potser, amb el fet que la trobada s’ha concebut com una Cimera Euromediterrània, i no com una Cimera Mediterrània.

Vull dir que era una reunió europea a la que els països del sud eren, simplement, convidats, però no co-partícips. Era una trobada europea on se’ls diria el que havien de fer, a canvi, potser, d’unes ajudes.

La Unió Europea, en qualsevol cas, surt molt debilitada d’aquesta reunió en tant que potència regional. I és que s’ha posat de manifest que en el “pati de darrera” d’Europa compten més els Estats Units, que no pas la U.E. També la diplomàcia espanyola queda malparada d’un balanç que es salva pels pèls.

Per què aquest balanç tan trist? Per què no hi ha hagut manera d’arribar a una declaració conjunta? Per què l’acord sobre el terrorisme resulta encara tan precari? L’explicació em sembla clara: des de 1995 fins avui, ningú s’ha pres seriosament el Mediterrani.

Ningú a Europa, ni Espanya, ni França, ni Itàlia, han volgut liderar aquesta política. I dins Espanya, ni governs del PP, ni del PSOE s’ho han pres seriosament, amb el qual tampoc escau que, ara, el PP surti fent escarafalls contra Zapatero y Moratinos pel trist balanç

Ells, tant com els que més, són responsables dels resultats, al cap i a la fi van governar l’Estat espanyol durant vuit del deu anys de vigència del Procés de Barcelona.

Sense tot aquest treball de fons, la Cimera ha estat quelcom preparat a corre-cuita, sense cap idea clara, sense els objectius marcats. Tot s’ha embullat entorn d’Israel i Palestina i el terrorisme, dos temes que tenen multitud d’altres fòrums, i que no havien pas de capitalitzar aquest, que tenia altres objectius.

Com procedir a partir d’ara? Des de Catalunya, entenc, hem de continuar insistint. Ho hem de fer no pas des de les declaracions buides. Ho hem de fer des del coneixement autèntic del Magrib.

Hem de donar suport al seu desenvolupament i democratització. Ho hem de continuar fent perquè el sud, no sé si de Finlàndia, però, sí de nosaltres, n’està cada dia més a prop!