Fins va insinuar que sols servien per fer turisme presidencial i que suposaven una despesa massa important per a economies com les d’aquells països.

A jutjar per les notícies, Cuba, com passa molt sovint, ha estat el centre del debat. Que si assistia Castro o no, que si s’aprovava una condemna al bloqueig nord-americà, que si Estats Units pressionava per corregir-la... El debat de sempre...

Més enllà, però, la conferència ha servit per acordar la creació d’un mecanisme de resposta ràpida davant de catàstrofes, per preparar una nova conferència sobre immigració (!), i per a aprovar un programa que canviï deute per educació.

No ha estat tan buida de contingut, doncs, com insinuava el president colombià, potser irritat pel tractament no gaire adequat que el borrador de la declaració final de Salamanca donava a les FARC (Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia).

Vist des de la nostra perspectiva, segur esbiaixadament europea, sí que la cimera té, però, un buit flagrant. Tots els temes tractats posen l’accent en la voluntat de “combatre l’exclusió social”.

Ningú subratlla clarament, però, que això no es pot fer si no hi ha un creixement econòmic vigorós i continuat en el temps. I és greu que ningú ho assenyali perquè llevat d’excepcions, com Xile, en els darrers cinc anys, a tots aquests països hi ha hagut un creixement econòmic nul o molt baix.

Mentre Àsia, amb Xina i la Índia al capdavant, estan superant el seu subdesenvolupament a base de treballar dur, Amèrica del Sud sembla fiar només les seves possibilitats en sortides populistes.

Així les coses, augurem que les tendències econòmiques no variaran i que, per bé que ja no hi assisteixi el comandate en jefe, de cimeres, en veurem moltes!

Carles Llorens