Els resultats d’unes eleccions, més enllà de ser bons o dolents per una causa partidària, poden ser fàcils o difícils de manejar. Una situació on hi ha una majoria clara és fàcil de gestionar. Aquesta és una situació cada dia, però, menys habitual i, així, a Holanda va costar molt de formar govern i, a Bèlgica, ja tres mesos que n’estan sense. Lluny del Benelux, les eleccions al Marroc han tingut, a parer meu, el millor resultat possible.

S’havia parlat molt sobre el possible triomf dels islamistes de Justícia i Desenvolupament. Una enquesta publicada en un diari nord-americà els havia donat la majoria i, per bé que veus que coneixen bé el Marroc ho havien posat en dubte, des de llavors, no s’havia deixat d’especular sobre la seva victòria. Podien treure, s’havia dit, setanta diputats. El partit que lidera Saad Othmani només ha aconseguit, però, 40 escons i ha quedat darrera de l’històric Istiqlal, que n’ha obtingut 46.    

Sóc dels que creu que no calia alarmar-se davant la possibilitat que el PJD pogués guanyar les eleccions i, eventualment, formar govern. En els darrers anys, aquest partit, per bé que islamista, ha donat prou mostres de moderació, com per pensar que assumiria el nou rol sense generar grans traumes. Diuen que són  demòcrata-cristians, en versió musulmana. I, de fet, quan se’ls escolta, parlen de moralitzar la vida pública i social en uns termes que no estan lluny dels demòcrata-cristians… de fa unes dècades. Asseguren el seu compromís, però, amb la democràcia i les llibertats, i només vel.ladament invoquen la sharia... Si haguessin guanyat no ens haviem d’estripar les vestidures. Convindrem, però, que hi ha hagut el millor resultat possible. Avala el camí reformista, mentre que una victòria islamista, potser, el feia trontollar.

Les eleccions les ha guanyat la coalició governamental que formaven, bàsicament, tres pols: el socialista, el Istiqlal i el Moviment Popular. Certament que, dins la coalició, hi ha un repartiment diferent de forces. La Unió Socialista de Forces Populars, que a les darreres eleccions havien estat els més votats, s’han convertit en la cinquena força política. S’ha vist molt reforçat, però, el Moviment Popular, un partit liberal, pro-bereber, liderat per Mohamed Laenser que ha fet bandera del desenvolupament en el mon local i a l’agricultura. Més enllà de que surti la suma dels antics membres del govern, qui ha guanyat les eleccions ha sigut, però, el rei. El resultat és, clarament, l’aval a la seva voluntat de tirar endavant reformes que encarin el país cap al desenvolupament econòmic i polític.

L’abstenció, però, ha estat molt alta, el vot al PDJ indica insatisfacció, els organismes institucionals han avalat la transparència democràcia dels escrutinis, però tots sabem que al Marroc hi continua havent pràctiques caciquils... Per tot això, cal que Mohamed VI no tempti la sort de buscar nous avals en el futur. El reis solen guanyar poques eleccions!

Les polítiques econòmiques, el joc democràtic, el necessari impuls de les infrastructures, per bé que amb dificultats, estan ben enfocades i avancen. El govern, en qualsevol cas, ja se n’ocuparà! El que cal ara és, però, que Mohamed VI afronti les reformes que afecten al seu propi rol, amb uns canvis constitucionals que el converteixin en cap d’estat i garantia institucional, i no pas el blanc fàcil de la política.

Mohamed VI també ha d’abordar el perill de l’integrisme. La seva condició de descendent del profeta li pot ser, en aquest sentit, de gran utilitat. No s’ha de descartar que, convertit en cap d’estat i deslliurat del poder governamental, assumeixi un rol religiós més important que, com a primer defensor de la fe, li permeti condemnar l’integrisme en tant que desviació doctrinària. No ens hauria d’escandalitzar de veure’l en aquest paper, quan sa majestat la reina Isabel II continua essent la cap de l’església anglicana.

D’aquí a molts pocs dies veurem, en qualsevol cas, per on aniran els trets, amb el nomenament del nou primer ministre. Fa quatre anys, el rei va encarregar a Driss Jetu, un gestor amb un perfil molt tècnic, de la seva confiança, la formació del nou govern. Ara, seria bo que Mohamed VI fes l’encàrrec a un polític que fos capaç de conseguir la majoria al Parlament. La lògica democràtica indica que una personalitat de l’Istiqlal seria la més idònia i que, aquest govern, fins podria comptar –i potser for a bo- amb ministres de Justicia i Desenvolupament… 

Carles Llorens