A força de repetir que la Unió Europea és “una història d’èxit” no sé ben bé si, realment, en sabem calibrar la transcendència. Que Turquia, però, vulgui adherir-se a la Unió Europea és quelcom tan increïble, com que Brasil es volgués integrar als Estats Units. Brasil mai es voldrà associar, però, al seu veí del nord, i en canvi, a la Unió Europea hi volen entrar Turquia, Croàcia, Sèrbia, Macedònia, Albània, Ucraïna... Per què la UE té aquesta tan gran capacitat d’atracció? Doncs perquè, en aquests temps de turbulències, és una de les poques certeses que tenim, certesa de llibertat, d’estabilitat i, dins del possible, de riquesa.

            En aquest sentit, és una gran noticia que el recent Consell Europeu hagi tret el Tractat Constitucional del carreró sense sortida en el que estava. Enmig de tantes institucions en crisi, ens retorna la confiança en aquest projecte, que podria semblar una utopia, però que és una esperança raonable. Cert és que el nou Tractat no parlarà ni d’himne, ni de bandera. Cert és també que Sarkozy, per acontentar la seva opinió pública, la que havia votat que no, va proposar suprimir el concepte de “llibertat de mercat”, el que és una cessió que sembla paradoxal en el president francès i que, sobretot, és impròpia d’una Unió que va començar per ser un mercat lliure. Tant cert com això és, però, que del Consell en va sortir una Europa que tindrà personalitat jurídica, un president permanent i, el més substancial, una manera més àgil de prendre decisions, encara que aquesta manera es posposi pel 2014.

            L’exercici polític que s’ha fet té la més gran importància en un altre sentit: permet desmentir aquell tòpic que diu que, avui, ja no hi ha líders com els d’abans. Merkel ha fet una feina excel·lent. L’arribada de Sarkozy ha estat clau, però no menys important ha estat el paper de Blair, abans de l’adéu. En aquest context, també el rol de Zapatero mereix comentari.

Durant tot el que portem de legislatura, Zapatero ha estat un actor sense relleu a Europa. Ha comès errors, no ha teixit cap mena de complicitat amb els altres primers ministres i ha estat absent dels grans debats. Com a president del primer estat que va ratificar la Constitució Europea, alguns li hem retret que no jugués un rol més important en defensa del text constitucional, a partir del no francès i holandès.

En el recent Consell, Zapatero, però, ha fet un paper discret, però molt digne. A roda de Sarkozy, ha donat suport a Merkel i, així, ha contribuït a trobar la sortida del laberint. Amb la seva actuació, m’ha ratificat, en tot cas, en la idea que tinc respecte als governants espanyols. Són escollits presidents massa joves i pleguen quan tot just  n’han après. Aquest és un país on els primers ministres, de Suárez a Zapatero, passant per González i Aznar, mai han estat ministres i, així, aprenen sobre la marxa...quan ja estan a la Moncloa. Zapatero ha començat a apuntar maneres a Europa, quan està ja prop d’unes eleccions que, ves a saber, si el confirmaran.

            Hi ha només una oportunitat que no s’ha aprofitat en aquest Consell. És una possibilitat que va ser apuntada per Artur Mas i que, no sabem fins a quin punt, n’han compartit l’afany el president José Montilla i el vice-president, en tant que cap de la nostra diplomàcia. És l’oportunitat d’incorporar el català en el Tractat de Reforma. No confiàvem pas que Zapatero es lliurés en la defensa del català, de la mateixa manera que els germans Kaczynsky s’han lliurat a la defensat dels interessos polonesos. Apunto, però, que durant el més de juliol es redactarà definitivament el text del nou Tractat i que, potser, amb bon “talante” es podria convèncer a Sarkozy i Merkel!.

Carles Llorens