Fa unes setmanes un bon amic em recriminava que les manifestacions d’europeisme no siguin tan habituals com ho eren en el panorama polític català. És conseqüència –vaig dir- del forat deixat per un excepcional europeista, Jordi Pujol, en la més alta instància de poder de Catalunya. Acceptant la resposta, el meu amic va afirmar que també trobava a faltar més manifestacions de fe europea  per part de la Convergència i Unió d’avui. Li vaig dir que aquesta no era una observació justa si es té en compte que, des de CiU, malgrat estar a l’oposició, vàrem portar sobre les nostres espatlles, gairebé en exclusiva, la defensa del Tractat Constitucional Europeu. Mentre, dos socis del govern de Catalunya van apostar pel no i els socialistes van manifestar un tímid sí, per no trencar el Tripartit. La meva reacció el va convèncer de la injustícia de la seva recriminació. Em va animar, però, a no perdre cap oportunitat per manifestar la nostra fe en el projecte comú europeu.

            Quan estan a punt de començar les commemoracions del 50 aniversari del Tractat de Roma, el qual va donar origen a les institucions europees, em ve a la memòria aquella conversa i, haig d’admetre, que el meu amic tenia bona part de la raó. No fa gaires anys, hi havia moltes més oportunitats que avui per declarar-se fervent europeista. La història de la UE era, com tants cops s’ha dit, una història d’èxit i Europa un horitzó de prosperitat i d’excel·lència democràtica. En el món que ens toca viure els èxits, en canvi, s’amortitzen ràpidament i, d’aquesta manera, el somni ja fa temps que s’ha trencat de manera que Europa és, com la vida mateixa, un projecte ple de dificultats.

            No es tracta ja únicament del no francès i holandès al Tractat Constitucional Europeu, o de les posicions del Regne Unit, de Polònia i de la República Txeca, també contràries. El problema radica en tenir una Unió Europea que realment funcioni. Resulta lloable l’acord assolit a l’últim consell de ministres sobre les mesures que han d’evitar el canvi climàtic. Aquest recent èxit no amaga, però, les greus divisions, no ja en contra la guerra d’Iraq, sinó en tants d’altres temes. Alguns països utilitzen el dret a vet cada dia amb més freqüència i comporten agres debats àmbits com l’energia, la innovació, les relacions exteriors, l’emigració, la fiscalitat, els diferents punts de vista sobre ‘la capacitat d’integració’ de nous països i... Turquia. La negociació de l’últim pressupost comunitari va posar les coses al límit i algunes reunions europees recents han viscut moments “d’absolut caos” i “greu confusió”. Si a aquests factors hi afegim l’aparició dels cada cop més freqüents brots euro-escèptics, convindrem que la situació no és per llançar coets.

            En tant que nacionalistes catalans, el pas del temps ha refredat també el nostre entusiasme pel projecte comú. Sempre havíem pensat que Europa era un horitzó de llibertat on hauríem de trobar més comprensió que en els nostres horitzons habituals. El debat sobre el reconeixement del català i la solució aconseguida, no del tot satisfactòria, ens ha mostrat que en el ‘nord enllà’ hi ha també uns estats als quals els costa assumir un fet nacional com el català.

            Doncs bé, malgrat tot això, aprofitem la circumstància que celebrem el 50 aniversari del Tractat de Roma, per manifestar públicament que continuem creient en la construcció política d’Europa. Estem d’acord amb Blair quan, recentment, diu que ‘necessitem la UE no solament com a bloc econòmic, sinó també com aliança política’. En aquest sentit recolzem el pla de la Presidència alemanya de la UE d’aconseguir un consens que permeti reactivar el Tractat Constitucional Europeu. Sabem de la dificultat per superar l’entrebanc que suposa el no francès i holandès. En canvi, hem d’aplaudir, sense anar més lluny, als tres principals candidats a les presidencials franceses pel seu esforç en trobar vies per treure França del cul-de-sac on ha anat a parar el debat. I haig de dir que reconforta, també des de la regeneració política que suposa, el compromís d’un François Bayrou de no eludir la convocatòria dels francesos, per ‘reconciliar França amb Europa’. De totes maneres, creiem en una reforma del text que, més que fer-lo més breu, el millori. Com algú ha dit, la ‘jibarizació’ del Tractat seria un error. Més que estisores, necessitem llapis. El text definitiu que resulti d’aquest debat ha de conservar, sigui com sigui, els continguts bàsics de la reforma políticoinstitucional que contenia el Tractat.

            En aquesta difícil circumstància  he trobat a faltar un paper més actiu per part de l’Estat espanyol. Vam ser els primers de tota Europa en ratificar, en referèndum, el Tractat Constitucional, i això ens oferia la possibilitat de liderar el sí, de subratllar que era molt important el rebuig dels ciutadans francesos i holandesos, però que no ho era menys el que els espanyols havien ratificat. El nostre sí, de la mateixa manera que el dels altres 17 estats, no s’havia d’oblidar en l’administració de la crisi. El president espanyol, però, no ha volgut, o no ha pogut, aclaparat –potser- pels problemes interiors, liderar aquesta posició a Europa.

            Com ja hem dit en més d’una ocasió, més enllà de reactivar el Tractat Constitucional, considerem de la major importància que es compleixi l’Estratègia de Lisboa, el document que pretenia convertir la Unió Europea en l’economia més dinàmica i més competitiva del món.

            I com a nacionalistes... hem de reafirmar la nostra fe en una Europa que mai ha deixat de reafirmar la seva diversitat interna. En canvi, és temps de dir que nosaltres formem part d’aquesta diversitat. Durant molts anys ens hem dedicat a la divulgació del nostre cas en l’àmbit europeu. Hem trobat empara en el ‘regionalisme’ europeu al qual, amb la nostra empenta, hem donat força i ambició. Avui per avui aquest camí ja ha esgotat les seves possibilitats. I, així, hem d’afirmar que Catalunya pot ser considerada una ‘regió’ econòmica, però que des d’un punt de vista cultural, també en l’àmbit europeu, és una nació. I com a tal, la Unió Europea ha de reconèixer-la, considerant-la subjecte polític, susceptible de reclamar un reconeixement i d’exercir uns drets. Pot el llapis que ara farà esmenes al Tractat introduir modificacions en aquest sentit? En circumstàncies normals el Govern de la Generalitat i el seu president hauríem d’intentar-ho..., sobretot, tenint en compte que aquest ja no és un tema que es pugui liderar des de l’oposició.

Carles Llorens