Les darreres setmanes, des de Convergència, des de CiU, hem denunciat tant les renuncies del Tripartit II en la defensa de l’autogovern, com el to baix que s’ha imposat a la Generalitat en tant que govern de Catalunya. Ben sovint tenim la sensació que més que el govern d’un país estem davant d’una diputació provincial. Bé, doncs, aquest és el sentiment que ens ha suscitat el resultat del primer viatge oficial del president Montilla fora de les nostres fronteres.

El primer viatge oficial d’un mandatari qualsevol té la més gran importància: marca prioritats, assenyala proximitats i voluntats. Això ho sap tothom. Així, Merkel va viatjar a França, una trobada que marcava la voluntat de reforçar l’eix que ha fet Europa, especialment després del referèndum francès. Felipe Calderon, encara president electe, va visitar a Bush. La primera visita oficial de la presidenta xilena Bachelet va ser a Argentina. El primer viatge oficial de Condoleezza Rice a Europa va ser al principal aliat nord-americà, Tony Blair. El primer destí del president xinès Hu Jintao va ser Rússia. Tots aquests viatges, en un o altre sentit, estan plens de significat i marquen estratègies i polítiques.

Que el primer viatge oficial del president Montilla sigui a Brussel·les no és gens original, però és correcte. És un viatge que diu que Europa és una prioritat. Sabent el que un sap de la distribució de competències dins del govern, un pot tenir la temptació de pensar, però, que el president va a Brussel·les perquè, dins de Presidència, s’ha reservat únicament la Delegació de la Generalitat a aquella capital. I, així, l’actuació del president no respondria a una estratègia general del govern, sinó a la d’un espai compartimentat en funció del repartiment del poders dels partits dins del govern. Vull dir que la conselleria d’en Carod, amb la responsabilitat d’exteriors, estaria treballant per en Carod i no pas pel president i pel govern. Especulacions nostres! Però, especulem més: el primer viatge a Brussel·les seria correcte. Resulta, però, que el propi president rectifica i, quan se li demana, diu que –de fet– el primer  viatge a l’exterior de Catalunya el va fer a Madrid, el qual apuntaria bé que, més que Europa, la referència de Montilla està a Madrid.

Però bé, tot això poden ser consideracions d’una importància més o menys relativa. El més important del viatge de Montilla a Brussel·les és que ha accentuat la sensació de tenir un govern de poca volada. Quan Montilla es rebut només per Joaquín Almunia, un comissari que és company de partit, i quan l’acte més important és una trobada amb la comunitat catalana al Centre Belga del Tebeo, s’accentua la sensació d’estar davant d’una diputació provincial. Està molt bé que el rebi Almúnia, el Comissari d’Assumptes Econòmics i Monetaris. El president de Catalunya, però, no pot anar a Brussel·les sense ser rebut pel president de la Comissió, Jose Manuel Durao Barroso. Això són faves comptades.

Indubtablement, a les antípodes del viatjar de Montilla, la presència internacional de Pujol! No és, però, l’única comparança que deixa en mal lloc al 128è president de la Generalitat. El primer viatge oficial de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, va ser a Xina. Allà va ser rebuda al més alt nivell i, amb un molt complet programa, va signar importants acords de cooperació. Fins Maragall ho tenia molt clar i, quan anava a Brussel·les, ho feia amb una agenda mínima!

Tan greu com això és que el conseller Carod, responsable de l’àmbit, no sembla pas apuntar gaire més amunt. El seu primer viatge estranger ha estat a Andorra i el proper serà a Portugal, dos terres per les que sentim el més gran dels respectes, però que configuren una agenda internacional massa fàcil, de poc abast i poca ambició.

Carles Llorens