L’escalada militar que s’està vivint en el territori que comprèn el nord d’Israel i la meitat sud del Líban, ha desencadenat, a Catalunya, les reaccions habituals. Tertulians, articulistes i comentaristes no han dubtat a condemnar les accions israelianes. Als ajuntaments catalans han començat a sorgir mocions en defensa de la causa palestina, sense deixar ni el benefici del dubte sobre l’actuació israelí. Certament, el bombardeig israelí sobre el sud del Líban i l’èxode que provoca fereixen la sensibilitat, de manera que no podem sinó demanar mesura a Israel i mediació internacional a l’ONU. Tenint en compte, però, que des de Catalunya tenim poc marge per a incidir en aquell conflicte, hauríem de filar molt més prim a l’hora de parlar-ne. Hauríem de ser capaços de fugir dels estereotips habituals i de manifestacions que aporten poc a la comprensió del conflicte. Intentem-ho!

Avui el conflicte té dos fronts: Gaza i la frontera amb el Líban. A Gaza el conflicte, que té molta història, comença el dia 25 de juny quan milícies palestines segresten a un soldat israelià de dinou anys que es diu Guilat Sahalit, que és fill de la Galilea Superior i que estava destinat al cos de blindats de la Base de Telen. Podem condemnar la resposta israelí tan com vulgueu. Podem demanar contenció al govern d’Olmert i Peretz. Cal no oblidar però aquest noi que, avui, continua en mans d’uns fanàtics incontrolats.

Tot el que succeeix a Gaza s’hauria d’analitzar, per altra banda, en la perspectiva d’un govern israelí de Sharon que, unilateralment i amb un gran cost polític, va liquidar els assentaments jueus. I tampoc s’hauria d’oblidar que el novembre de l’any passat es va obrir el pas fronterer de Rafà entre Gaza i Egipte. Aquests fets, que nosaltres interpretem com a gestos que propicien l’entesa, la part palestina avui per avui dominant –Hamas- els interpreta com un signe de debilitat d’Israel. D’aquesta manera, enlloc d’animar-los a anar a la mesa de negociació, els encoratja a prendre les armes encara amb més força, circumstància que fa dubtar de quina ha de ser l’estratègia a seguir per a aconseguir la pau.

El conflicte al nord d’Israel comença el 12 de juliol quan, a la frontera entre Israel i el Líban, Hezbolà, en una de les seves batudes habituals, mata diversos soldats israelians i en segresta altres dos. Els fets, que posen en marxa la màquina de guerra d’Israel,  evidencien algunes situacions que ja sabíem, però, que es fan flagrants. La primera és que el sud del Líban no està controlat pel govern legítim del país, sinó pel grup radical i terrorista Hezbolá. Aquest grup, coordinat indubtablement amb les milícies que actuen a Gaza, no té cap problema en violar una frontera internacional i endinsar-se a Israel.

Hezbolà, Hamàs, més que a la lògica de la resistència palestina, responen a la lògica dels interessos de Síria, que els dóna cobertura estratègica, i de Iran que els financia i els proporciona armes (És evident que els míssils que utilitza Hezbolà els subministra Teheran!). Fa uns quan mesos, el president iraní Mahmoud Ahmadinejad va dir que Israel havia de ser esborrat del mapa. L’actuació de Hezbolà respon, sens dubte, a aquella lògica que, a curt termini, vol desviar l’atenció sobre l’obtenció d’armament nuclear per part dels iranís i, a més llarg termini, vol convertir Iran en la potència més important de la regió. Davant d’aquesta situació, Egipte, Jordània, però també l’Aràbia Saudita s’han allunyat d’aquestes actuacions contra Israel. Concretament, referint-se a les actuacions de Hezbolà, els saudites han parlat de “aventures irreflexives, que no tenen en compte als països àrabs”.

Els míssils que, a partir d’aquí, van d’una banda a l’altre de la frontera –sempre- produeixen terror. A l’hora de jutjar s’ha de tenir en compte que dels atacs d’Israel, que ha reclamat a la població libanesa que s’allunyi del lloc del conflicte, en respon un govern democràticament elegit. Dels atacs d’Hezbolà, “El partit de Deu”, que no dubte a llançar míssils sobre la ciutat de Haifa i que amenaça fins Tel Aviv, només en respon el xeic Nasran Nasrala, un home que creu en la guerra santa i en la necessitat no només d’esborrar Israel del mapa, sinó també de liquidar a tots els jueus.

Des de fa anys, la diplomàcia israelí s’ha dedicat a trucar a totes les portes demanant suport per tal d’incloure Hezbolà en el llistat de grups terroristes de la Unió Europea. En el seu peregrinar explicaven que, si no es feia, podia succeir el que –justament- està succeint. Davant la demanada d’Israel, més d’un, que al seu país no dubta de fer la més gran afirmació antiterrorista, es va fer el despistat. Ara, però, ja no es pot mirar cap a una altra banda. Cal una intervenció internacional de suport al legítim govern del Líban, de manera que deixi d’estar segrestat per Hezbolà. Cal restablir la legitimitat internacional. Cal desarmar a Hezbolà i restablir en el seu lloc a l’exèrcit libanès, sota les ordres del govern legítim. No pot ser que, a esquenes del govern, una banda com aquesta passegi i utilitzi míssils a caprici.

Carles Llorens