Ens vàrem presentar a la campanya electoral del passat 1 de novembre proposant de crear un conselleria d’exteriors. En dèiem “Departament d’Exteriors i Globalització”. Amb aquesta proposta volíem assenyalar una prioritat. També preteníem donar unitat a una política que, quan nosaltres governàvem havia patit ja una certa dispersió, però que s’havia convertit en superlativa amb el Tripartit I, que havia dividit l’àrea entre el PSC i ERC, de manera que política exterior anava per una banda i cooperació i catalans de l’exterior per l’altre. Amb diverses remodelacions, amb fins a tres responsables en l’àmbit de cooperació, va arribar un moment en el que ningú sabia qui era l’interlocutor: el president? El conseller primer? El conseller de Governació o el de Relacions Institucionals?

            Quan ERC també va proposar la creació d’un Departament, vàrem pensar que en algun àmbit del Tripartit hi havia consciència d’aquesta situació. Quan hem vist el decret amb l’organigrama del nou govern ens hem adonat, però, que el tema no està ni molt menys assumit. Ara, formalment, les relacions exteriors estan sota el control del conseller de Vice-presidència. No hi ha dues secretaries generals en paral·lel, de PSC i d’ERC, com abans. Sí, però, que continua una gran dispersió d’organismes, que si s’actués amb lògica orgànica i no pas amb clau de partit, haurien d’estar sota un mateix control. Quin sentit té, sinó, que la Delegació de la Generalitat a Brussel·les i a Madrid estigui sota el control del president Montilla i la Casa de la Generalitat a Perpinyà i l’Oficina de Paris sota el vice-president Carod? Com s’entén que la Delegació de Brussel·les estigui sota el paraigua de la Presidència i el Patronat Català Pro-Europa sota la Vice-presidència?

            I per acabar-ho d’arrodonir: com s’ha de comprendre que l’Institut Europeu de la Mediterrània sigui tutelat pel conseller de Governació, i no pel vice-president? Ho podem entendre com una torna que es dóna al conseller Puigcercós, per ser un dels homes forts del govern. Més enllà d’això, no té cap mena de justificació, però, que la política mediterrània estigui al costat de les polítiques municipals, del Pla d’Obres i Serveis, i de la funció pública.

Carles Llorens