|
"Amb voluntat de recollir l’herència històrica
del catalanisme i d'un sentiment de més de mil anys d’història.".
El 17 d'octubre de 1974 amb molta
emoció i acompanyat d'entranyables amics d'arreu de les diferents
contrades de Catalunya, entre els quals en Josep Maria Monill, Ramon Auberni,
Josep Espar, Miquel Sellarés i el mateix Jordi Pujol, vàrem
fer una assemblea clandestina a Montserrat que va resultar ser la Fundació
de Convergència Democràtica de Catalunya, que era un projecte
per a la reconstrucció nacional de Catalunya. Amb voluntat de recollir
l’herència històrica del catalanisme i d'un sentiment
de més de mil anys d’història. El 18 de febrer de 1976
Convergència Democràtica de Catalunya es constitueix en
partit polític tot i que no es legalitzarà fins al 1977.
Com ha dit sempre el nostre president:
Convergència Democràtica de Catalunya ha esdevingut el pal
de paller de la política del nostre país i l’eix vertebrador
de l'espectacular transformació del país.
Avui podem dir amb orgull i convenciment
que som el partit polític més important de Catalunya, amb
més de 50.000 militants, amb la major implantació territorial
i amb els millors resultats electorals. Aquest grup de patriotes nacionalistes,
sempre compromesos en la lluita per les llibertats democràtiques
i la recuperació de les institucions nacionals de Catalunya.
Durant aquests vint-i-cinc anys s'han
assolit molts objectius; malgrat tot, encara n'hem d'aconseguir molts
més. Amb un president com el que tenim, podem arribar molt més
amunt. Amb l'ajuda de la militància, del president, del seu equip
de govern i dels patriotes fundadors arribarem allí on ens proposarem.
OPOSICIÓ AL FRANQUISME
Quan vaig arribar a la Universitat
de Barcelona, vaig tenir la sort de rodejar-me de gent nacionalista, autèntics
lluitadors i veritables patriotes. Per citar-ne alguns, hi ha en Josep
Espar —amb qui més vaig compartir la resistència i
la renaixença—, Miquel Sellarés, Agustí Mariner,
Jordi Pujol, Miquel Porter, Josep Maria Monill, Ramon Auberni, Eugeni
Nadal, Romà Pujades, i altres, com Ferran Espunyes i Josep Vallverdú.
Els llocs on es celebraven les reunions
depenien de la disponibilitat i del grau de clandestinitat: començant
pel pis o l'hort de Josep Maria Monill, el local d’Acció Catòlica,
el presbiteri de l'església de Santa Maria, el poblat ibèric
de La Sentiu, el monestir de les Franqueses, la col·legiata d’Àger,
el xalet de Ferran Espunyes, la Torre Ticó (Josep Espar), la pelleteria
La Sibèria, de Barcelona, els soterranis de l'església dels
franciscans de Lleida, les dependències dels franciscans de Balaguer,
una masia de Bellcaire d'Urgell…, a part de les facultats i les trobades
folklòriques —sardanes...— en les quals aprofitàvem
per fer les reunions.
a) Vaga de tramvies
Va ser un dels primers actes antifranquistes
que hi va haver. Hi vaig participar activament, en tots els actes clandestins
que es van celebrar a Barcelona. La Facultat de Medicina va ser la que
més va participar; Fernando Boneu i Companys, un amic de Balaguer
i amic també d'en Jordi Pujol a la Facultat, va sortir fotografiat
al diari La Vanguardia en primer pla encapçalant la més
important manifestació que es va fer al carrer.
El règim apujà els preus
dels tramvies, avinentesa que es va aprofitar per fer una de les primeres
campanyes antifranquistes. Va consistir a fer boicot als tramvies, increpant
la poca gent que hi pujava, escridassant els policies que hi pujaven —dos
per tramvia— i fent campanya convencent la gent que no hi pugessin.
Fent vaga a totes les facultats i manifestacions al carrer —tallant
les vies principals— fins que venien els grisos. Va ser un acte contra
el règim de primera magnitud i un gran èxit de cara a la
renaixença de Catalunya.
b) Fets del Paranimf de la Universitat
És un altre dels fets importants
en què em vaig involucrar, com en tot allò que em semblava
aprofitable contra el franquisme. Es començaren per una vaga a
la Universitat i la invasió del Rectorat. Aleshores, el mal recordat
doctor Limes —secretari general del Rectorat— va cridar la força
pública, aquesta va venir i va cercar la plaça de la Universitat,
fins que va venir el governador civil Acedo Colunga, conegut també
com la mula o el carnicero de Astúries. Parlava amb nosaltres
mentre entrava a poc a poc; quan va ser al mig de les dues portes centrals,
vàrem començar a tancar amb ràbia la porta central
i li va anar de molt poc que no queda enganxat entre les dues portes.
Si s'hi hagués quedat enganxat, Déu sap què hagués
pogut passar... Aleshores el governador va fer un crit de guerra als grisos,
me'n recordo com si fos ara: "A ellos!". Els estudiants
de física ens vàrem refugiar als laboratoris de l'últim
pis i ens vàrem vestir amb les bates blanques per semblar que fèiem
pràctiques.
Posteriorment, vàrem fer una
concentració-assemblea a les dotze del migdia al Paranimf, allí
vàrem ser enganyats i la policia no ens va deixar sortir fins a
les set de la tarda. Vàrem improvisar amb mampares dos WC —homes
i dones—. Ens varen donar un ultimàtum, moment en què
una noia pujà a la taula i ens va animar a asseure'ns a terra i
a cantar el Virolai, cosa que vàrem fer. Vàrem agafar
una pissarra i hi vàrem escriure "Viva el Ejército".
Tot això ho va portar un tal Modoley. A les set de la tarda, amb
la plaça de la Universitat plena de gent, ens varen fer sortir
un a un. Mentre sortíem, ens obligaven a entregar el carnet d'estudiant.
Cadascun que sortia rebia els aplaudiments i victorejaments de la gent
congregada. Conseqüència: els quasi set-cents estudiants que
érem allí, entre els quals també hi havia, de Balaguer,
n'Antoni Capdevila i en Joan Lluch i Rovira, vàrem haver de pagar
la matrícula doblada.
c) Fets del Palau de la Música
Catalana
Un dels actes més importants
i significatius de la resistència amb motiu de la vinguda del mandamassos
de Madrid. Una colla de joves lluitadors varen preparar la consigna de
cantar en un moment determinat el Cant de la senyera, que era una
de les peces prohibides en la dictadura juntament amb Els Segadors,
La Marsellesa i el Gaudeamus Igitur, entre altres, considerats
himnes revolucionaris. La por va fer que ningú s’atrevís
a començar fins que un jove patriota valent va entonar el Cant
de la senyera; aquest valent era Josep Espar i Ticó. Un cop
començats els primers compassos, la policia secreta, que anava
de paisà, va començar a repartir llenya i varen començar
les corredisses. Jo vaig fer tard i em vaig quedar al carrer impressionat
pel desplegament policial amb jeeps, amb cavalls i amb furgons. L'espectacle
de veure tota la gent corrent desesperadament és una cosa que no
s'oblida mai. Hi va haver ferits i diverses detencions. La premsa de l’endemà,
en primera pàgina, destacava els "fets del Palau" com
una victòria de la resistència.
d) Rutes universitàries
Vaig anar a tres rutes universitàries.
Sortíem de l’estació de Monistrol de Montserrat a les
9 de la nit, i tot caminant per la via del funicular i per la carretera
arribàvem a Montserrat a la matinada. Allí, l'abat Escarré
obria les portes de la basílica de bat a bat i encenia els llums
i entràvem tots cantant el Virolai. A les 11 de la nit es
parava a sopar en una font del camí. S'anava en grups de trenta
i cada grup tenia un moderador. Hi havia uns deu grups, cada un separat
uns quinze metres de l'altre. Cada grup tenia un tema: política,
cultura, història, autonomia, religió, esport, nacionalisme,
renaixença... Mentre pujàvem a la muntanya santa, els jeeps
dels grisos pujaven i baixaven vigilant-nos, era un autèntic espectacle.
e) Altres activitats a Montserrat
Vàrem estar tancats al monestir
sense poder sortir, ja que la policia ens tenia envoltats. La policia
la dirigia el cèlebre jefe de la Brigada Social, un tal
Creix —aquell que immortalitza en Joan Oliver en sortir de la presó
i dir-li "Creix, però no et multipliquis"—. En aquella
ocasió he d'agrair el suport moral i d’ànim de Josep
Espar, ja que jo estava molt preocupat per la família.
Amb motiu de la vinguda d'una part
del Govern franquista, una colla d'estudiants vàrem entonar el
Gaudeamus Igitur, i evidentment a córrer tots. Ho vàrem
passar molt malament, la policia estava a tot arreu.
Es realitza una concentració
d'estudiants, tres estudiants de la Facultat de fFsica, entre ells jo,
vàrem anar la vigília a Montserrat en autoestop i ens va
parar un camió, vàrem dormir de qualsevol manera. La nostra
missió era mitjançant un mecanisme especial que vàrem
preparar a la Facultat de bon matí penjar una bandera catalana
entre els apartaments de dos hotels. Ens va sortir a la perfecció
i no la varen poder treure fins al migdia, quan ja l'havia vist tothom,
que és el que interessava.
En una altra ocasió juntament
amb altres amics vàrem repartir fullets clandestins on es deia:
"La Vall dels Caiguts, pedra d'escàndol dels espanyols".
f) Altres activitats a Barcelona
i Balaguer
Vaig assistir a la rebuda a la plaça
d'Espanya de Josep Tarradellas, i caminant amb la manifestació
junt amb en Lluís Borràs fins a la plaça de Sant
Jaume que ja era plena de gom a gom vàrem poder accedir-hi per
sentir quan en Josep Tarradellas va dir aquella frase històrica:
"Ja sóc aquí".
Vaig participar en moltes manifestacions,
el 1977 reclamant Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia, més
d'un milió de persones. També vaig participar en el Congrés
Internacional de la Llengua Catalana i en el de la Cultura.
També vaig participar en la
campanya en favor de Salvador Puig Antich. Quan Franco va donar l'ordre
d'afusellament, vàrem acordar que aquell dia ens ficaríem
una cinta negra; en Gregori Gallego va ser l'impulsor de l'endolament.
Organitzàvem conferències
on participaren Jordi Pujol, Josep Espar, Josep Vallverdú, Joan
Fuster i Vicens Vives. Aquest darrer va venir a l’església
dels franciscans de Balaguer a donar una conferència, autoritzada
pel franciscà pare Solsona. Descoberts per la Guardia Civil de
Lleida, van fitxar-nos a en Josep Maria Monill, Ramon Auberni i a mi mateix
com a "hombres separatistas muy peligrosos", igual que el franciscà
que havia autoritzat la reunió.
Juntament amb en Josep Maria Monill,
organitzàvem trobades clandestines a diferents llocs de les nostres
contrades. Un cop al lloc fèiem classes d'història de Catalunya
i de català i acabàvem cantant Els Segadors. En diverses
ocasions es varen fer al teulat de Les Franqueses; els grups oscil·laven
entre quinze i vint persones.
ACTIVITAT CÍVICA
Durant cinc anys vaig organitzar cada
any l'anada al Pi de les Tres Branques amb autocar ple de jovent amb senyeres
i estelades.
He participat en diverses trobades
del Grup d'Estudis Nacionalistes (GEN), com per exemple les realitzades
a Coll Sabadell (Anoia), Granollers (Vallès Oriental), Horta de
Sant Joan (Terra Alta) i Les Franqueses de Balaguer (La Noguera).
Durant molts anys he estat i en alguns
casos continuo essent col·laborador de: L'Infantil, Serra
d'Or, Cavall Fort, Barri-10, La Bultra, Amics de la
Sardana, Orfeó Balaguerí, Coneixem Catalunya, Diari
Segre —d’ençà que surt en català—,
Amics de l'Alguer, Amics de Gaspar de Portolà, Acció Cultural
Jaume d'Urgell, Penya Barcelonista de Balaguer i Comarca, Societat Gastronòmica
i Cultural del Comtat d'Urgell... I, dins de les possibilitats, treballo
amb els bancs i caixes del país. Fa uns quaranta anys que compro
llibres en català, i quan he de fer un regal, sempre compro un
llibre en català. Col·laboro amb totes les festes, exposicions,
manifestacions i associacions que tenen un dring nacionalista...
ASSOCIACIÓ CULTURAL JAUME D'URGELL
Sóc president d'aquesta associació
des de fa una colla d'anys. Cada any fem una festa nacionalista que consisteix
en una missa dins el recinte del castell Formós de Balaguer, amb
un sermó de caire nacionalista que fa des de fa anys el pare Morros,
i al final es canten Els Segadors i es regala un paquet de sal
i un panet en senyal de l'hospitalitat històrica de Balaguer. També
es regala un pòster amb el comte Jaume d'Urgell i alguna de les
seves accions en el castell respecte al Compromís de Casp. També
es celebra un concert de música catalana amb diferents corals i
orfeons.
Davant l'estàtua del comte
Jaume es fan parlaments nacionalistes. També es fan conferències
d'alt nivell —Eliseu Climent, Josep Espar, Francesc Ferrer i Gironès,
Joan-Francesc Mira, Miró i Ardèvol, Pilar Rahola, Josep
Vallverdú...—. Acaba la festa amb un dinar de germanor, on
a l'hora dels postres continuen els parlaments, i s'acaba la gran festa.
En una d'aquestes festes (1996) vàrem
declarar sant Vicenç Ferrer persona non-grata a la ciutat
de Balaguer. Els objectius són el retorn de les despulles del comte
Jaume des de Xàtiva a Balaguer i el canvi de nom de la comarca
de la Noguera pel de Comtat d'Urgell. Volem que la festa de l'aniversari
de la mort del comte Jaume sigui, després de l'11 de setembre,
la més important de Catalunya, per sobre del Pi de les Tres Branques.
ACTIVITAT POLÍTICA
No he tingut mai cap càrrec
polític remunerat, sempre lluitant des de la base i fidel a Catalunya
i al president de la Generalitat.
He estat president del Comitè
Executiu Local de Balaguer durant uns quants anys, i cal dir que tant
a mi com al conseller nacional Pepito Roca, se'ns va treure del càrrec
amb males arts, per evitar la continuïtat de la línia clarament
nacionalista que portàvem tots dos.
CONCLUSIÓ
En els primers anys de la Democràcia,
al Princesa Sofia de Barcelona, Catalunya féu un homenatge a Josep
Espar; a l'hora dels parlaments, l'Heribert Barrera va dir a l'homenatjat:
"Pep, la propera legislatura has d'entrar al Parlament de Catalunya,
et necessitem, allí podràs fer molta feina".
I en Jordi Pujol va dir que discrepava
de l'Heribert i va dir: "Pep et necessitem al carrer, ja que allí
no hi tenim ningú, i tu ets home de fer moltes coses al carrer".
Jo he intentat sempre imitar en Josep Espar, i em considero home de carrer.
Els contactes amb l'Espar, Vallverdú,
Pujol, Sellarés, Mariner, i els balaguerins Carrober, Carner-Ribalta,
Monill, Casals, Auberni, Lluís Borràs..., en trobades, reunions
clandestines, manifestacions, entrevistes, cants i multes, han fet que
tingués una clara tendència al nacionalisme. Gràcies
a això, i molt més, tinc la voluntat d'ésser nacionalista
català, estimar la terra, muntanyes, valls, rius, boscos, jardins,
flora, fauna, la nostra gent, la llengua, música, art, poesia,
corals, orfeons, folklore, institucions, esports.
Tot el que he vist, el que he llegit,
el que m'han explicat, m'han fet ser nacionalista català i treballar
pel país sempre sense rebre res a canvi, i el més important,
sense esperar res a canvi. Un nacionalista català de soca-rel,
Nacionalista Català, Fidel a Catalunya i al President de la Generalitat.
|
