|
"Jo diria que
l’ambient era no tant de solemnitat com de sentiment de fer quelcom
imprescindible, no pel fet d’agrupar persones de diferents extraccions
socials per a un objectiu polític comú, sinó més
aviat perquè la gran eufòria dominant en els ambients clandestins
antifranquistes semblava embolcallar-ho tot d’un radicalisme marxista
totalment desmesurat que no s’adeia amb el nostre tarannà
col·lectiu i que requeria una rèplica catalanista assenyada
i aglutinant. Era una mena de sentiment d’acomplir un deure."
Respondre aquesta pregunta
sembla fàcil d'entrada, però la veritat és que no
ho és gens després de vint-i-cinc anys. L’any 1974,
quan jo, la meva muller i els nostres cinc fills feia un any que havíem
retornat a Catalunya, després de més de quatre anys viscuts
a Madrid per raons de feina.
M’explico: si la resposta
fos dir que hi vàrem anar amb cotxe quatre companys, que eren en
Lluís Mujal, en Joan Seguí, en Xavier Vela i jo mateix,
aviat estaria resolt, però la idea crec que va més enllà
i pretén saber el com i el perquè fórem impulsors
del nou partit en aquells moments. I això requereix una explicació
més concreta.
Va ser així: quan
l’any 1966 vaig llicenciar-me en Ciències Polítiques
i Econòmiques —mentre treballava des de 1952 a la Caixa d’Estalvis
de Barcelona—, vaig considerar, com d’altres, que calia iniciar
una modernització de les caixes d’estalvis de Catalunya per
tal d’enfortir-les com a entitats financeres i, alhora, mantenir-ne
l'especial caràcter social que els permetria, en el futur, actuar
com a institucions autòctones per al redreçament nacional
i, per tant, com a redistribuidores de la renda al nostre país.
Amb aquesta idea i desenvolupant
paral·lelament una tasca sindical clandestina, férem, juntament
amb els companys X. Casassas (a. c. s.) de la SOC, J. Planasdemunt (a.
c. s.) i E. Portar, els estudis pertinents, que vàrem presentar
a la Direcció General per obrir la Caixa anomenada "dels Marquesos"
al món empresarial, cosa que fins aleshores no s’havia fet.
Davant la negativa rotunda del director i del president vaig comprendre
que era perdre el temps intentar la via interna per reformar la Caixa
de Barcelona. La "gran visió" d’aquells directius
i d’altres aconseguí fer-la desaparèixer el 1990 i,
el que és pitjor, impedir que es conegui la seva història,
d’un segle i mig de vida.
No cal dir que, després
de la feina diària, l’activitat clandestina sindical i política
era intensa i la meva militància des de 1959 a Unió Democràtica
de Catalunya em va permetre formar-me i viure la política i conèixer
en profunditat la història del nostre país i la seva lluita
per les llibertats. Lligant, doncs, les dificultats internes d’un
grup d’idealistes dins la Caixa amb la conveniència de conèixer
les interioritats del sistema financer a nivell d’Estat, vaig guanyar
per oposiciól’any 1969 una plaça d’Inspector de
Caixes d’Estalvis a l’ICCA (Instituto de Crédito de las
Cajas de Ahorro) amb seu a Madrid, que als pocs mesos s’integrà
dins el Banco de España, que tenia funcions inspectores sobre tot
el sistema bancari. Aquest va ser l’encert que va permetre, a
partir de 1970, iniciar des del poder que tenia el Banc d’Espanya
la reforma de moltes caixes i, sobretot, evitar fracassos que després
han tingut els bancs; però allò bàsic era conèixer
a fons la situació interna de la banca, aspecte fonamental en aquells
anys per tenir informació de la banca a Catalunya i ajudar, quan
fos necessari, les iniciatives catalanes del moment. Era l’època
del Pla de desenvolupament espanyol —del Govern de l’Opus, amb
tots els "López", i del professor Estapé a la
Comissaria del Plan.
Entretant, calia fer present
la catalanitat a la "Villa i Corte", tot vivint el seu tarannà
i sentiments vers Catalunya, conservant l’idioma i educant els fills
d’acord amb els nostres principis i conviccions. Per això
vaig organitzar setmanalment la missa en català a Madrid, a la
residència de jesuïtes del carrer de Cadarso, amb notable
èxit també entre molts altres catalans residents allà
que no exercien com a tals i gràcies a la imprescindible col·laboració
del bon amic Josep M. Puigjaner i Matas, que aleshores era director de
la revista Mundo Social a Madrid. En la mateixa línia de
catalanitat, activàrem i catalanitzàrem El Círculo
Catalán de Madrid —de què vaig ser secretari—
i, juntament amb la meva muller —que en fou vocal de Cultura—
i altres amics, organitzàrem actes de reconeixement lingüístic
i polític de Catalunya fent venir personalitats com el malaguanyat
Trias Fargas o els cantants Guillem d’Efak i Lluís Llach.
Els anys passaven, els fills
creixien i la dictadura franquista estava esgotant-se. Tot plegat recomanava
tornar a Catalunya i continuar treballant per a la seva reconstrucció.
Això va ser possible gràcies que tenia l’excedència
forçosa a la Caixa i el pa de la família assegurat —encara
que perdent molts ingressos.
Com es desprèn de
tot això, respondre sintèticament la pregunta inicial no
esdevé fàcil, però si afegeixo que, des de 1958,
estava compromès amb l’organització sindical catalana
Solidaritat d’Obrers de Catalunya (SOC), la qual vaig presidir
alguns anys; que estava vinculat a Franciscàlia —lligada als
caputxins de Catalunya i al convent de Pompeia—, així com
a l’escoltisme, crec que, en un país petit com el nostre,
la resposta és que vaig arribar a l'assemblea fundacional per diversos
camins, però, fonamentalment, per les meves responsabilitats sindicals
i nacionalistes, per la SOC, de què vaig ser secretari general
fins que vaig marxar a Madrid, i de la mà
dels anomenats GASC (Grups d’Acció al Servei de Catalunya),
on coincidírem amb els companys Joan Seguí, Jordi Ribas,
Xavier Vela, Jacint Duñó (a. c. s.), J. M. Cullell, Lluís
Mujal, Oriol Panyella i d’altres, que vàrem ser embrió
de Convergència Democràtica de Catalunya.
Cal no oblidar, però,
que, en definitiva, a casa nostra, durant la clandestinitat, tots els
activistes ens coneixíem i gairebé tots amb suficient precisió
ideològica, ja que, com he dit abans, el meu contacte amb UDC va
iniciar-se a la universitat i em va permetre moltes entrevistes a Filatures
del Segre durant la dècada dels seixanta amb el senyor Coll Alentorn;
amb Joan Sansa (a. c. s.) a la Seu d’Urgell, que era l’enllaç
ideal amb l’exterior ja que tenia despatx d’advocat a Andorra;
a Banca Catalana amb el president Pujol, i també fer molta feina
a la universitat amb els companys Ll. Cuatrecasas, J. Padrós i
d’altres.
El període 1965-1969
el recordo certament com el més actiu, ja que em va permetre, des
de l’òptica nacional i sindical, la creació —sota
l’aixopluc de l’Escola Professional del Clot— de Cealsa
(Centre d’Estudis i Assessorament Laboral SA), destinat a ajudar
els sindicalistes clandestins, amb companys i amics com A. C. Comín,
Ll. Fina, F. Casares, I. Farreres, J. J. Cuesta, etcètera, i també
l’Escola de Formació Sindical. En el mateix període,
al voltant de 1967, vaig crear el CEIE (Centre d’Estudis i
Investigacions Econòmiques) amb seu al carrer de Pelai núm.
11, destinat a fer estudis econòmics de caire comarcal i que va
estroncar-se per la meva marxa a Madrid.
D’altra banda, no puc
oblidar les relacions personals amb el mateix Jordi Pujol i amb l’infatigable
amic nacionalista Nemesi Solà, impulsor encara ara del Grup Memorial
1714 i de Tradicions i Costums.
Tot plegat i moltes altres
coses són, crec jo, el que en diem el teixit social de Catalunya,
i aquest va ser per a mi qui va fer nàixer CDC en la clandestinitat
gràcies al lideratge indiscutible del seu president. Tot això,
que ara pot semblar normal, implicava aleshores una lluita de risc permanent
contra la policia i tota l'estructura política franquista.
IMPRESSIONS DE L’ASSEMBLEA
CONSTITUENT DE CDC
Passat un quart de segle
d’aquest fet de grata memòria intento rebobinar la pel·lícula
de la història i recordo perfectament els espais del monestir de
Montserrat, en gran part perquè m’esdevenen familiars ja d’abans
d’aquell 17 de novembre de 1974 i també perquè, posteriorment
i encara ara, hi assisteixo a reunions de caire molt divers. Montserrat
serà sempre per a Catalunya punt de referència de la seva
identitat.
El que jo recordo de l’organització
d’aquell dia és que feia bo i ens reunírem unes vuitanta
persones.
El dia va ser escollit per
fer coincidir la nostra reunió amb una d’aquelles concentracions
a Montserrat, que en aquest cas era el 75è aniversari del FC Barcelona.
L’aglomeració de cotxes i autocars era perfecte per facilitar-nos
una arribada i una sortida barrejats amb la massa barcelonista i difícilment
detectables per la policia social, sempre present en aquests actes.
La nostra entrada, amb precises
instruccions que ens varen donar per a l’accés, va ser per
la porta lateral de l‘hostatgeria del Monestir i, un cop a dalt,
el control el feien en Miquel Esquirol i en Miquel Sellarès. Recordo
també que la reunió fou a la sala rectangular amb vistes
al pati interior, i gràcies a les cauteles pròpies de l’època
i, sobretot, a la seriositat amb què va desenvolupar-se tota la
tasca prevista, haig de dir que em trobava confortable i tranquil ja que,
malgrat no conèixer moltes de les persones, em trobava entre amics
i companys d’UDC com en Joan Sansa, en Llibert Cuatrecasas i en Manel
Cardeña, per una banda, i, per l’altra, amb companys dels
GASC com l’Oriol Panyella, en Xavier Cruañas o l’estimat
ideòleg Jaume Casajoana, la Roser Capell, en Josep Espar o el Dr.
Llussà, de Manresa, i altres com en Joan Seguí de la SOC.
Per a mi el grup més desconegut era el vinculat a la jerarquia
de l’Església, format per gent com mossèn Carrera o
en Josep Castaño.
Jo diria que l’ambient
era no tant de solemnitat com de sentiment de fer quelcom imprescindible,
no pel fet d’agrupar persones de diferents extraccions socials per
a un objectiu polític comú, sinó més aviat
perquè la gran eufòria dominant en els ambients clandestins
antifranquistes semblava embolcallar-ho tot d’un radicalisme marxista
totalment desmesurat que no s’adeia amb el nostre tarannà
col·lectiu i que requeria una rèplica catalanista assenyada
i aglutinant. Era una mena de sentiment d’acomplir un deure. No ha
calgut gaires anys per constatar en què ha quedat aquella flamarada
després de la caiguda del mur de Berlín.
De la reunió recordo
que en Miquel Roca —a qui no coneixia gens— va explicar que
Convergència era una federació de grups i de persones. I,
posteriorment, l’exposició més clara fou la d'en Jordi
Pujol, conegut de tots els presents per diverses raons.
Crec que es nomenà
un Secretariat amb Casajoana, Esquirol, Pujol, Roca, Canyellas, Miró,
Carrera i Castaño.
Al mateix temps, no puc deixar
de dir que, com totes les vegades que participava en reunions similars
i encara més en les de caire sindical, la sensació a l’hora
de sortir era de por a ser detingut per la policia social, però
aquell dia, jo, personalment, en vaig tenir menys que moltes altres vegades
quan finalitzàvem les reunions a Barcelona, Manresa, Vic i moltes
altres ciutats a la una o a les dues de la matinada, en què la
vulnerabilitat era molt més alta.
Tres anys després
va néixer el Pacte Democràtic (EDC-CDC-UDC-PSC), a les llistes
del qual vaig figurar pel meu districte a Barcelona.
LA MEVA EVOLUCIÓ DINS
EL PARTIT
El meu parer és que
la constitució de CDC va ser una formalitat necessària per
tal d’estructurar una formació política nova, però
per a mi era més aviat una continuïtat ja que, com he dit,
formava part d'Unió Democràtica feia catorze anys i el sentiment
de pertinença a un partit ja el tenia. No obstant, estava molt
convençut que per arrabassar vots als altres partits, en una situació
propera de normalitat democràtica a Catalunya, calia una
nova imatge a causa de la follia general dominant d’esquerranisme.
Vaig pensar que la meva opció
anterior, UDC, en aquells moments, després de trenta-vuit anys
de dictadura, no era suficient per enfrontar-se a unes eleccions. Les
profundes arrels humanistes d’UDC podien ser un fre en aquells moments
i, per tant, la decisió de crear CDC amb una ideologia socialdemòcrata
i oberta de centreesquerra era encertada.
Al mateix temps, coberta
la formalitat, calia treballar de valent per guanyar-nos l’electorat
en el moment oportú, i això va fer multiplicar les reunions
en petits grups de militants per especialitats professionals. Reunions
que fèiem a casa del company Francesc Gordo (a. c. s.), de la Roser
Capell, d'en Josep M. Cullell o de qualsevol altre. A casa meva era difícil
perquè ja teníem una llarga família. Com és
lògic, recordo especialment les discussions de redacció
del programa econòmic i social de 1977, amb el tema de la cogestió
obrera, el tema de les caixes d’estalvis o el del finançament,
ja que les meves posicions i les dels meus companys connectats al món
del treball no coincidien amb altres que després el temps ha demostrat
que agradaven més als dirigents de CDC. Crec que és l’explicació
més raonable, a posteriori, juntament amb la que més endavant
va exigir el secretari general en un Consell Nacional quan va demanar
pronunciar-se als qui volguessin dedicar-se a la política amb caràcter
exclusiu. Per a mi allò fou definitiu, era el que es va qualificar
de professionalització de la política i era, de fet, abaixar
el llistó d’exigències i de capacitat individual per
ocupar càrrecs, encara que cal reconèixer que el preu pagat
ha estat rendible en termes polítics gràcies a la disciplina,
si més no.
Ara, quan han passat els
anys, s’ha demostrat, per les responsabilitats polítiques
que han tingut alguns d’ells, que les seves posicions ideològiques
eren més afins a les dels líders, encara que, segons reflectien
els programes fundacionals o inicials, les que jo defensava semblaven
acceptades.
Malgrat tot, vist el desgavell
humà i ideològic dels altres partits, ara, en el 2000, resta
clar que aquell dia de tardor de 1974 vàrem fer bona feina. Per
bé que encara tenim assignatures pendents per resoldre, com va
dir el nostre president en el discurs del XXV Aniversari, i al meu entendre
la més important segueix essent la integració dels castellanoparlants
o la cohesió social, que agrada més de dir. Només
cal anar observant i escoltant per Barcelona i la seva conurbació
per constatar que som lluny del nostre objectiu de fa vint-i-cinc anys
i caldrà que les noves generacions mantinguin el mateix entusiasme
nostre per assolir-lo.
Tot i així, com que
era un partit jove i estava mancat de recursos humans, calia créixer
ràpidament i sobretot calia aprofitar, encara que fos transitòriament,
tots els recursos disponibles, i si es tractava de gent pencaire molt
més. Així doncs, l’activitat al districte de Gràcia
—zona de Travessera de Gracia fins a Sant Genís dels Agudells—
era frenètica. Calia actuar arreu. Per això, sense ocupar
gaires càrrecs en el partit, treballàvem des de la base
en tots els ambients. Amb altres veïns del barri creàrem l’Associació
de Veïns del Coll i Vallcarca, i, després, amb l’amic
Albert Pons Valon, la Federació d’Associacions de Veïns
de Barcelona. Calia estendre com una taca d’oli CDC a les comarques.
També vaig treballar
aquest aspecte molt a gust a la comarca on jo tenia més lligams,
que era la Segarra. La meva dona és de Sant Guim de Freixenet i
feia molts anys que la família anava a Sant Ramon de la Manresana
a l’estiu. Durant aquells anys, l’acció política
era molt magre en aquella comarca ultraconservadora i de poc nivell cultural.
Avui és un xic diferent, però vint anys enrere calia cercar
els nacionalistes amb lupa. A casa sempre comentem que durant molts anys
per la Festa Major de Sant Ramon l’única senyera era la de
casa, la resta de banderes eren totes espanyoles.
Aleshores (1980) jo era conseller
nacional per la Segarra i el món sardanístic de Cervera
va ser clau. Amb l’amic Josep Corbera al davant, i recordo també
l’Armand Forcat, en Josep Cos i en Ramon Balcells, vàrem treballar
molt. I va funcionar amb èxit fins a les eleccions municipals de
1983. Crec que encara no existien els "professionals" a què
m’he referit abans. Es treballava per ideal, convicció i esperit
de servei, i la llista municipal es va votar per majoria de tota l’Agrupació.
El cap de llista proposat fou el Sr. Forcat.
El problema sorgí
d’immediat, quan vingueren de Barcelona per dir-nos que calia modificar
la llista votada i posar novament de cap de llista l’alcalde de feia
quinze anys, el Sr. Joan Salat. I ja portàvem sis anys de democràcia.
Com es fàcil d’imaginar,
la negativa de l’Agrupació va ser total, però la disciplina
funcionà amb amenaça d’expulsió dels qui formàvem
l’Executiu Local, els quals, per evitar-ho, vàrem suspendre
la militància a petició pròpia. Òbviament
la nova executiva va fer el que van manar de Barcelona. A nivell polític
local i comarcal, al marge de la retirada d’un grup de militants
no passà res.
Aquesta petita crisi a nivell
comarcal va coincidir, a nivell personal, amb noves responsabilitats professionals
dins la Caixa de Barcelona (1983), que em dificultaven noves lluites polítiques
internes que em costaven d’entendre.
El desembre de 1988 vaig
tenir una petita ensopegada de salut, una angina de pit conseqüència
de l’estrès del treball que va resultar providencial per fer-me
veure que calia prendre noves actituds davant la vida. Vaig superar ràpidament
l’ensurt i a les poques setmanes feia vida normal. Poc després,
l’any 1990, es produí la gran fusió de la Caixa de
Pensions, i durant tres anys em fou impossible reprendre cap activitat
visible a CDC per les represàlies polítiques internes de
la direcció de la Caixa contra els catalanistes coneguts.
L’any 1993, consolidada
la fusió i constatada a bastament l’exclusió dels catalanistes
dels més alts nivells de la Caixa, vaig decidir demanar acollir-me
a l'oferta que feien a d’altres de gaudir d’un permís
especial amb sou —una mena de prejubilació—, cosa que
em concediren ràpidament.
La meva idea era clara, després
de la reorganització de CDC del 1992: poder fer política
fora de la Caixa però cobrant el meu sou, com feien d’altres,
fins que passessin els set anys per jubilar-me i així estalviar
despeses a CDC.
Un cop assolit aquest especial
estatus professional i alliberat de la pressió psicològica
de la direcció de la Caixa, vaig creure un deure moral oferir-me
a Convergència per treballar "gratuïtament" allà
on calgués, govern o partit. Com que la situació personal
era òptima, vaig creure il·lusòriament que, com sempre,
calia contribuir a aixecar Catalunya desinteressadament. Se’m va
agrair l’oferiment a l’espera d’una oportunitat escaient.
He pensat sovint que tal
vegada la professionalització no deixa espai als voluntaris altruistes.
Es pot entendre, però, després d’aquests precedents,
que un home del meu tarannà no sol esperar gaire quan palpa cada
dia que el país necessita tanta mà d’obra gratuïta
com trenta anys enrere. El camí és fressat i la societat
civil catalana és agraïda i accepta amb entusiasme les contribucions
desinteressades, per això segueixo treballant en tres fundacions
privades i en el partit com a militant de base, dins la Sectorial d’Economia
i Finances —per indicació del secretari general—, i en
l’Agrupació Local de Sant Cugat del Vallès.
Cal dir que resulta francament
gratificant constatar que les institucions privades com l’Institut
Borja de Bioètica, com la Fundació Jaume Perelló
de Bellpuig (l’Urgell) o com la Fundació del Telèfon
de l’Esperança a Barcelona t’agraeixen el treball.
Malgrat això, després
del X Congrés de CDC vaig recuperar l’esperança de
treballar al partit a nivell local de Sant Cugat del Vallès durant
el mandat a l’alcaldia i presidència local d'en Joan Aymerich,
sense gaire èxit. No em va estranyar.
Actualment, cal esperar del
nou president local, Ramon Bonastre, des de l’òptica política
de partit, que prengui un caire molt diferent de funcionament i no cal
dir a nivell de l’Ajuntament, que lidera amb dificultats de negociació
política per governar en minoria l’amic Lluís Recoder,
al qual desitjo sincerament molts èxits.
En definitiva, aquestes "pàgines
viscudes" —com diria en Folch i Torres— em permeten creure
que la situació és clara, CDC ha experimentat notables canvis
d’adaptació a les circumstàncies respecte al seu ideari
fundacional i segueix sent un moviment aglutinador de gent diversa, sovint
sense clara orientació social, per bé que, avui per avui,
això se supera amb el lideratge del seu president. En el futur,
a curt termini, crec que caldrà reforçar el concepte nacionalista
amb una major concreció ideològica en el terreny social
si volem mantenir la nostra capacitat integradora de noves cultures com
fins ara, tot mantenint la nostra.
Tinc la convicció
que tenim els líders del futur i per això cal confiar que
sabran assumir el missatge que el poble, que són tots els qui estimen,
viuen i treballen a Catalunya, vol majoritàriament.
|
