|
"Ningú no sabia que
anava a una reunió que amb el temps seria considerada la data fundacional
d’un partit polític que es mantindria liderant el catalanisme
polític durant 25 anys."
Vaig començar a col·laborar
a l’entorn de Jordi Pujol l’any 1968, integrant-me en una institució
semiclandestina anomenada CIRP (Centre d’Informació, Recerca
i Promoció). Des d’un pis situat al carrer de Rosselló
ajudàvem a la creació d’una infraestructura nacional.
Junt amb la Rosa Bruguera portàvem a terme una tasca de secretaria
tècnica que recollia diverses iniciatives i les coordinava dotant-les
de mitjans econòmics i administratius.
Paral·lelament, vaig entrar a
formar part d’una de les moltes accions que s’organitzaven per
"fer país", es tractava d'un equip de campanya que s’anomenava
"Català a l’escola". Aquí vaig conèixer
persones que per la seva lleialtat i amistat em van ajudar a crear les
bases del meu catalanisme i del meu nacionalisme: Xavier Polo, Jaume Rafart,
Miquel Esquirol, Jaume Casajoana, Joan Granados i Joaquim Ferrer.
Per la meva part, jo m’havia
incorporat a l’Assemblea Democràtica de la Sagrada Família,
formant part del secretariat, i l’any 1971 vaig ser un dels membres
fundadors de l’Assemblea de Catalunya, a la qual assistia com a membre
de l’Assemblea del meu barri, tot i que els dirigents del PSUC i
de les organitzacions nacionalistes sabien que jo era el fil conductor
per arribar a Jordi Pujol. Em va tocar, doncs, la responsabilitat de ser
el pont entre dos mons que lluitaven per Catalunya des de dos nivells
diferents: la clandestinitat estricta de l’Assemblea de Catalunya
i els nuclis que es movien en la il·legalitat "fent país"
amb el guiatge de Jordi Pujol.
A mitjans de 1974 Jordi Pujol ja fou
conscient que calia passar de "fer país" a "fer
política" i elaborà un document personal que va ser
cabdal en aquells moments per prendre aquesta decisió i que fou
repartit entre els diversos nuclis organitzats al seu entorn.
No puc negar que, tant per procedència
social com per influència de Joaquim Ferrer, Fèlix Martí
i Josep Pallach, em sentia més a prop del socialisme democràtic
que no de les opcions democratacristianes o liberals. Per aquest motiu
vaig prendre sempre postura d’apropament a allò que representava
Josep Pallach, sense deixar la meva lleialtat i suport a Jordi Pujol.
El mes de juliol de 1974, Jordi Pujol
em convoca a una reunió restringida a la seva casa de Premià
de Dalt, junt amb els companys Miquel Esquirol i Joaquim Ferrer. La reunió
tingué lloc al seu estudi de les golfes. Primer ens va llegir un
escrit en què ens feia una crida a fer política seriosament
i ens exposava la seva idea de crear un moviment, l’anomenat "Pal
de Paller", que abastaria un gran ventall de forces polítiques
de centre del país: els democratacristians d’UDC; els socialistes
de Josep Pallach, que incloïen persones com Fèlix Martí,
Jordi Porta, Joan Tàpia, etcètera; un nucli de cristians
i cooperativistes a l’entorn de mossèn Joan Carrera, Josep
Castaño, etcètera; i nosaltres, "els pujolistes",
que érem un conjunt divers de persones que havíem treballat
amb la idea general de "fer país".
Sortint de la reunió de Premià
quedàrem de posar-nos d’acord amb n'Anton Cañellas
i en Miró Ardèvol d’UDC i demanàrem a mossèn
Carrera que enviés un delegat a unes primeres reunions que es feren
a l’Institut Catòlic d’Estudis Socials al carrer de Rivadeneyra
de Barcelona. Es començaren a evidenciar intents de protagonisme
i captació per part de Miró Ardèvol, que pretenia
que tots anéssim a la fusió i creéssim un gran partit
democratacristià de centredreta.
Jo, en aquells moments, estava clarament
definit pel socialisme democràtic i vaig potenciar el màxim
de trobades possibles entre Joaquim Ferrer, home d’en Pallach, i
Miró Ardèvol. Però vaig començar a adonar-me
de la impossibilitat de sumar UDC i el "pallaquisme", i així li
vaig comunicar diverses vegades a Jordi Pujol, que insistia dia rere dia
en la creació d’una sola força política. Possiblement
Miró i Ardèvol —i ho dic amb respecte pel que ha de
ser la memòria històrica—, era un home massa antisocialista
per portar les negociacions, i, tot i que molts "pujolistes"
volíem la unitat amb Pallach abans que amb la democràcia
cristiana, les coses es van torçar, i el partit socialista Reagrupament,
el dia 10 de novembre, justament una setmana abans de la reunió
en què teòricament es va fundar Convergència Democràtica
de Catalunya a Montserrat, va fer el seu acte fundacional, impossibilitant
la seva participació en una gran Convergència Democràtica
de Catalunya. Potser en aquells dies les dones i els homes que a més
de nacionalistes ens sentíem profundament socialdemòcrates
vàrem perdre una gran oportunitat.
Durant aquests mesos de negociacions,
Miquel Esquirol, jo i altres companys i companyes, entre ells, Joan Crexells
i Elisabet Puig, vàrem treballar intensament i viatjar per tot
Catalunya entrevistant i invitant la gent que ens indicava Jordi Pujol
i altres companys a participar en l’acció política
de futur que volíem organitzar en l’assemblea de Montserrat.
FUNDACIÓ DE CDC
El diumenge 17 de novembre de 1974
a Montserrat se celebrava el 75è aniversari de la fundació
del FC Barcelona. Això ens va permetre preparar un dispositiu per
emmascarar i evitar la possible vigilància policial que s’exercia
regularment sobre diverses persones que calia que pugessin a aquesta assemblea.
Evidentment ningú no sabia que anava a una reunió que amb
el temps seria considerada la data fundacional d’un partit polític
que es mantindria liderant el catalanisme polític durant 25 anys.
La vigília del dia 17, l’equip
encarregat d’organitzar l’acte ens dirigírem a Montserrat
amb l’històric Seat 1600 d’en Miquel Esquirol, amb què
havíem fet milers de quilòmetres per tot Catalunya. En el
vehicle, a més d’en Miquel Esquirol hi anava en Joan Granados
—en aquells moments secretari general del FC Barcelona—, que
portava paquets de banderoles amb els colors del Barça per tal
de camuflar els assistents a l’assemblea.
Arribats al monestir i després
de parlar amb el pare Marc Teixonera vàrem sopar amb la comunitat
benedictina en rigorós silenci, i, més tard, quan arribaren
Jordi Pujol, Anton Cañellas i Josep Miró i Ardèvol,
vàrem fer una reunió de treball en què estructuràrem
com seria la reunió i férem un possible esborrany de comunicat
final.
A primera hora del matí, Miquel
Esquirol, Elisabet Puig i jo mateix vàrem organitzar el control
estricte de les vuitanta o noranta persones que participarien en l’acte.
No es va fer llista d’assistents per raons de seguretat, cosa que
ha portat anècdotes molts anys després, ja que hi ha hagut
tants suposats participants en aquesta assemblea que com a mínim
doblaven els assistents reals.
La presidència de l’acte
fou, per raons d’edat, per al Simeó Miquel (Unió Democràtica
de Lleida), a qui acompanyaven Jordi Pujol i Anton Cañellas. Per
a la gent d’UDC, el que s’anava a fer en aquella reunió
era reforçar el partit, o sigui, que els "pujolistes"
i altres grups ens integréssim a UDC. Jordi Pujol va exposar l'ideari
d’un gran moviment que federés una sèrie de grups amb
ideologia nacionalista de centreesquerra per tal que es convertissin,
amb el temps, en la força hegemònica de Catalunya. La seva
proposta fou acceptada després de diverses intervencions, entre
les quals destacà la de mossèn Joan Carrera i la de Miquel
Roca Junyent. A continuació es va procedir a escollir el primer
Secretariat, format per en Jordi Pujol, Anton Cañelles, mossèn
Joan Carrera i Miquel Roca Junyent, assistits per Miró i Ardèvol,
Miquel Esquirol i jo mateix.
No tots els assistents varen acceptar
incorporar-se al nou moviment. Uns es decantaren per la socialdemocràcia
de Josep Pallach, com Joan Majó; i d’altres es mantingueren
independents, com Xavier Amorós (de Reus).
Passada l'assemblea de Montserrat
es continuaren les activitats amb molta efervescència, reunions
fins a altes hores de la nit a casa d’en Joan Granados i d'en Josep
M. Cullell i reunions del Secretariat a Còrsega, 366 (despatx professional
de Miquel Roca i Narcís Serra). Els "pujolistes" vèiem
amb certa preocupació la desorganització del nostre grup,
i persones com Joan Seguí, Jaume Casajoana, Jaume Rafart, etcètera,
proposaven estructures pròpies per fer-nos sentir en el si de la
federació de grups que era CDC.
Després de la fundació
de CDC, el 21 de gener de 1975 Jordi Pujol va pronunciar, a ESADE, la
seva històrica conferència, en la qual va instar públicament
la societat catalana a participar en la política. En aquest acte,
per primera vegada van assistir-hi un nombrós grup de personalitats
de la vida econòmica, política, ciutadana i cultural del
país. Aquesta conferència fou organitzada tècnicament
per Miquel Esquirol i jo mateix.
Als laboratoris Fides Cuatrecasas
del carrer de Biscaia ens reuníem en assemblea amb la participació
de representants comarcals que anaven estructurant una xarxa territorial.
Els "pujolistes" decidírem
organitzar-nos, i, a principis de 1975, a l’església de Pompeia,
es constituí el GASC (Grup d’Acció al Servei de Catalunya),
que aglutinaria i estructuraria tota la gent que estava "fent país"
i que se sentia representada per en Jordi Pujol. Es féu una declaració
fundacional com a moviment nacionalista de centreesquerra amb voluntat
de cobrir l’espai central del país, i, per tal de difondre
les nostres consignes i plantejaments polítics, es creà
la publicació Catalunya Democràtica, de què
vaig ser el primer director amb el suport de l'inoblidable amic Joan Crexells.
El 15 de novembre de 1975, cinc dies
abans de la mort del general Franco, a la parròquia de Sant Isidor
de l’Hospitalet de Llobregat (on era rector mossèn Carrera),
celebràrem la que consideraríem la 2a Assemblea General
de CDC, que fou l'última en què varen participar els companys
d'UDC, ja que es va produir el conflicte i els històrics d’aquesta
organització varen plantejar-lo obertament i van proposar d’integrar-nos
en la Democràcia Cristiana.
Els companys del GASC varen celebrar
diverses reunions a la casa de Roser Capell, on la majoria (Casajoana,
Ciurana, Cullell, Granados, Roser Capell, Miquel Esquirol i Miquel Sellarès)
proposaren trencar amb UDC. Jordi Pujol, amb el suport de Carles Gasòliba
i Francesc Gordo, va evitar el trencament, que irremeiablement es va produir
unes setmanes després, ja que UDC es va integrar en l’anomenat
Equipo Democratacristiano del Estado Español, format per UDC, el
PNV i els democratacristians de Gil Robles i Ruiz Giménez.
De 1971 a 1978 i per encàrrec
de Jordi Pujol vaig representar a l’Assemblea de Catalunya, d’una
manera oficial i de vegades extraoficialment, el "pujolisme".
Jordi Pujol i el seu entorn tenien una certa prevenció cap aquest
organisme unitari de l’oposició catalana que veien massa mediatitzada
pel PSUC. Això obligava que la meva representació hagués
de ser moltes vegades personal i que m’hagués d’esforçar
per fer entendre que els grups que configuraven CDC tenien voluntat rupturista,
però es reservaven també les possibilitats d’intervenció
aprofitant les escletxes del règim franquista. Jordi Pujol ajudà
l’Assemblea de Catalunya i va mantenir una actitud solidària
quan es van produir les detencions i el posterior empresonament dels cent
tretze dirigents de l’Assemblea a l’església de Santa
Maria Mitjancera.
El 28 de març de 1976 és
quan realment es creà CDC en la seva 3a Assemblea General a la
seu del CIF. En aquell moment ja érem un partit polític,
s’aprovaren els Estatuts, el programa socioeconòmic i s’escollí
Jordi Pujol com a secretari general, Miquel Roca com a secretari general
adjunt i trenta membres per a la Comissió Permanent. Començava
a funcionar un partit.
En el Comitè Executiu Nacional
em vaig fer càrrec de la política de Mitjans de Comunicació
i vaig crear les publicacions Convergència, CDC Informacions
i CDC Textos, amb un equip format per Carme Arenes, Pere Artigues
i Joan Crexells, dels quals sempre recordaré l'entusiasme i la
dedicació.
Després vaig passar a encarregar-me
de les campanyes de formació i afiliació a nivell nacional.
A més de difondre les nostres publicacions, inundàrem el
país amb un cartell que era una gran senyera amb un únic
eslògan "Afilia’t a CDC".
En aquesta etapa i fins al V Congrés
em vaig sentir molt unit pel que representava el lideratge, complementari
de Jordi Pujol, de Josep M. Cullell.
En el V Congrés es va decidir
donar la batalla per aconseguir que Jordi Pujol admetés que CDC
es transformés en el Partit Nacionalista de Catalunya (PNC) i vàrem
preparar una forta estratègia a tot el país per aconseguir
el suport necessari en el Congrés. El "poder comarcal", les joventuts
i els sectors més nacionalistes i progressistes havíem entrat
en contacte amb ELA i PNB per tal de conèixer la seva experiència
i convidar-los a participar com a convidats en el V Congrés. Vàrem
preparar una candidatura encapçalada per Josep M. Cullell, que
per primera vegada no era a la llista oficial aprovada per Jordi Pujol,
i el Congrés ens va donar una aclaparadora victòria que
Pujol no va admetre ni entendre i, desconfiant com sempre del seu entorn,
va encarregar a l’advocat Jaume Camps que legalitzés les sigles
PNC per evitar que, teòricament, Josep M. Cullell i Miquel Sellarès
i altres poguessin fer-ho, sense adonar-se de l’alt nivell de lleialtat
nostra a la seva persona.
El V Congrés de CDC va ser
el final de les tendències i d’un partit estructurat en aquestes
tendències i el començament d’un moviment a l’entorn
del líder i del contacte bilateral amb alguns dirigents importants
com Ramon Trias Fargas, Macià Alavedra i Miquel Roca Junyent.
Pocs dies després del V Congrés
i després d’una llarga xerrada amb en Josep M. Cullell, veient
que no es podria crear el PNC, vaig decidir sortir de CDC per la porta
gran i integrar-me en la il·lusió que hi havia en el país
per construir una nova força: Nacionalistes d’Esquerra.
Després d’aquella opció,
que fou més producte de la il·lusió que de la realitat,
vaig continuar treballant en el camp del nacionalisme, interessant-me
perquè Catalunya gaudís d’aparells d’Estat, entre
ells la seguretat, rebent el mestratge d’homes del PNB com Retolaza
i Eli Galdós, que m’explicaren la creació de l’Erzaintza
i el sentit nacional de disposar d’una força d’aquestes
característiques. Al cap d’uns mesos, primer Vidal i Gayolà
i després Macià Alavedra, consellers de Governació
del Govern de Jordi Pujol, em proposaren de posar en marxa el Model Policial
Català, cosa que vaig acceptar. Després d’una llarga
conversa amb en Jordi Pujol, amb il·lusió i lleialtat, vàrem
constituir la nova Policia de Catalunya: Escola de Policia, nova estructura,
nou uniforme i un Model Policial que vam presentar al Parlament de Catalunya
i que va aconseguir el màxim consens.
Aquesta ha sigut la meva primera i
única participació institucional en el Govern de Catalunya.
CDC 25 ANYS DESPRÉS
Ni el més il·lusionat
dels fundadors de CDC s’hagués imaginat mai que CDC, en coalició
amb UDC, aconseguís governar aquest país quasi un quart
de segle amb una certa normalitat i estabilitat democràtiques,
i això és positiu per al país i la seva història
i per al dirigent indiscutible de la coalició, Jordi Pujol, que
ho ha aconseguit.
Però després de manifestar
aquesta evidència és deure i responsabilitat de les dones
i els homes que vàrem fundar CDC d’analitzar què hem
aconseguit, què hem consolidat, quines mancances i defectes ha
tingut el nostre projecte i més important encara, què deixem
de sòlid per al futur.
CDC ha sigut un gran èxit polític
i ha aconseguit consolidar un espai electoral sòlid, com ha demostrat
en les passades eleccions del 12 de març, tenint en compte l’abstenció
activa que ha castigat la coalició però que no ha anat als
adversaris. Hi ha, doncs, en l’any 2000 la responsabilitat de més
d’un milió de persones que formen l’espai polític
de CiU i que seria una greu irresponsabilitat trencar.
Però vint-i-cinc anys després,
a més de manifestar (com hem fet) els aspectes positius, hem de
ser capaços de veure allò en què hem fracassat. En
primer lloc l’èxit polític ha vingut acompanyat d’un
fracàs humà en la relació dels dirigents que havien
de configurar el futur, i CDC avui ha d’improvisar nous dirigents,
perdent el capital acumulat de persones de llarga trajectòria,
un luxe que ni el país ni el partit es poden permetre.
En segon lloc, quant al país,
tot i la tasca positiva desenvolupada pel Govern de la Generalitat, la
desnacionalització i la manca d’un projecte nacional alternatiu
al projecte del nacionalisme espanyol és evident. Vint-i-cinc anys
després seguim acomplexats i encara parlem de l’encaix a Espanya
i som incapaços de tenir un imaginari col·lectiu i engrescador
per a les noves generacions que superin el trauma d’Espanya per portar
Catalunya com a nació a Europa.
Quan CDC celebra els seus primers
vint-i-cinc, s’enfronta al repte d’un futur sense Jordi Pujol,
i ni ha de caure en l’esquizofrènia de la successió,
simplement perquè no n’hi ha, ni CDC és una monarquia.
El partit va unit a UDC, perquè els ciutadans i els votants no
fan diferències, veuen CiU. Cal, doncs, obrir un procés
de refundació d’una gran força de centre i centreesquerra
que generi un equip de dirigents que consolidin aquest espai polític,
que és la paret mestra del catalanisme polític actual.
Jordi Pujol va ser capaç d’engegar
aquest gran moviment polític i ara ha de tenir la grandesa de generar
el relleu i la construcció d’un projecte nacional clar. No
crec que vulgui passar a la història com l’home que els seus
últims anys va portar Catalunya a l’encaix a Espanya i va
afavorir el neonacionalisme espanyol del PP, que precisament per la seva
subtilesa és l’enemic que pot acabar amb les possibilitats
de la nostra reconstrucció nacional.
|
