MIQUEL ROCA I JUNYENT

 

Nascut a França l’any 1940, es llicencià en Dret en la Universitat de Barcelona, on treballà com a docent. És advocat des del 1962. De 1967 a 1972 fou membre electe de la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona, i de 1977 a 1995, diputat per Barcelona i president del Grup Parlamentari Català en el Congrés de Diputats. Va formar part de la Ponència Constitucional i de la Comissió que va redactar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Durant tretze anys presidí la representació de la Generalitat de Catalunya en la Comissió de Cooperació Bilateral amb l’Administració de l’Estat. De 1995 a 1999 fou regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Ponent i conferenciant en diversos congressos i seminaris internacionals, és autor de treballs, articles i estudis que tracten, sobretot, de dret administratiu, mercantil i constitucional. Actualment presideix el Consell Social de la Universitat Politècnica de Catalunya.

 

"Crèiem que Catalunya necessitava, per damunt de qualsevol altra consideració, un partit que prioritzés la seva reconstrucció nacional. Un partit que la seva única raó de ser fos Catalunya."

 

 

Fa 25 anys naixia Convergència. A Montserrat, en la clandestinitat, amb mesures de seguretat que ara ens semblarien ridícules, un centenar de persones decidíem constituir el partit que, amb el temps, hegemonitzaria la vida política catalana dels vuitanta i dels noranta. I si destaco aquest fet —el de l'hegemonia— no és per cap raó d’orgull, que seria de tot punt legítima, sinó perquè aquesta era la finalitat que presidia l'any 1974 la fundació de CDC.

Els qui ens trobàvem a Montserrat érem conscients que Catalunya necessitava partits forts, des de la perspectiva de la reconstrucció democràtica. Però érem especialment sensibles a la necessitat de comptar amb un fort partit nacionalista, des de la perspectiva de la reconstrucció nacional de Catalunya. No eren els interessos de classe els que ens aplegaven; ni una escola de pensament, ni una tendència ideològica concreta. Tots aquests interessos i totes aquestes expressions del pensament ens semblaven legítimes, perfectament respectables; fins i tot molts de nosaltres ens hi podíem identificar. Però crèiem que Catalunya necessitava, per damunt de qualsevol altra consideració, un partit que prioritzés la seva reconstrucció nacional. Un partit que la seva única raó de ser fos Catalunya.

I aquest objectiu es volia servir no des del testimonialisme —sempre respectable— d'una acció minoritària, sinó des de la voluntat de govern pròpia d'una gran opció majoritària; una opció, per tant, oberta a tothom, capaç d'integrar en una síntesi coherent l'expressió majoritària, operativa i viable del catalanisme polític. Vam fer CDC amb estil i vocació de govern. La volíem així i des de l’any 1980 ho vam aconseguir.

Pocs, doncs, a l'inici, però sabent que aviat seríem molts. Com vam poder dir al cap de pocs anys de la nostra fundació: molts i ben avinguts! Però això no era un fet espontani, era i ha estat el resultat d'una voluntat que el mes de novembre de 1974 ja es va posar de manifest. Gent de procedència ideològica diferent va acceptar amb il·lusió i confiança el repte de treballar conjuntament en un projecte en què tots se sentien còmodes. Que uns, potser, haurien desitjat més així, i uns altres una mica més aixà, però que tots comprenien i volien que fos un projecte integrador, convivencial, capaç d'adreçar-se i treballar per a tots els ciutadans de Catalunya.

Per això, en la Convergència de Montserrat s'hi trobava gent procedent del món cristià, d'altres d'adscripció liberal, socialdemòcrates i socialistes, expsuqueros, vells militants anarquistes, cooperativistes, radicals i moderats; de tot, però tots convençuts de la força aglutinadora del fet nacional català com a raó de ser de CDC. Sabíem que la nostra societat era plural i diversa, i per això volíem i acceptàvem ser nosaltres mateixos plurals i diversos; sabíem de les dificultats de refer sentiments i consciències, i per això fèiem de la convivència i de la cohesió una fita innegociable de la nostra opció política.

I sabíem que l'esperança del nacionalisme català descansava en la seva capacitat de protagonitzar una política de progrés. Una política progressista no com a tribut a una ideologia; una política progressista com una exigència de la reconstrucció nacional. Sabíem i dèiem que només des de la transformació social, protagonitzada pel catalanisme polític, podríem fer acceptable al conjunt de la societat sentiments i motivacions que molta gent de Catalunya no compartia inicialment. I sabíem que sense cohesió el país s'esmicolava, que sense progrés totes les ambicions es diluïen; que la llibertat de Catalunya hauria de caminar en paral·lel al seu progrés.

Amb aquesta voluntat vam fer CDC ara fa vint-i-cinc anys. I amb aquesta mateixa voluntat he servit al llarg de tots aquests anys. I malgrat l'enorme dipòsit d’esperança que aquell dia de Montserrat tots posàvem de manifest, també és cert que pocs devien pensar —certament, jo segur que no— que el camí seria tan positiu i reeixit. És difícil trobar un exemple semblant al que CDC ha fet en tan poc temps. Segurament perquè ho hem sabut fer demanant la col·laboració de la gent, escoltant-los, molt a prop d’ells. Quan un partit com CDC mira endarrera amb satisfacció, és perquè el país, en el seu conjunt, ho pot fer. Si no fos així, la nostra satisfacció seria un error o, el que és pitjor, un oblit de la nostra raó d'ésser.

La síntesi sempre és difícil; integrar és més complicat que separar; la convivència, més sacrificada que la radicalització; pensar en el progrés de les persones, menys aparatós que l'espectacle i la pedra. Però això ha de ser CDC; això va voler ser CDC. Entre nosaltres, els fundadors, teníem diferències; no tots vèiem les coses de la mateixa manera. Però tots volíem trobar l'escenari de coincidència que permetés a tothom sentir-se còmode a CDC. Ningú renunciava a res, però tothom acceptava que era molt més important el que ens ajuntava, no pas allò on la diferencia es posava de manifest.

Tots volíem guanyar en l'acord, no imposar-nos en el desacord. I tot això al servei del país, que volia precisament això: entesa, convivència i progrés. Aquesta era la via que CDC volia seguir per a la reconstrucció nacional de Catalunya, per a la recuperació eficaç i plena del seu autogovern. En aquest camp, no volíem ni servíem altres models que el de Catalunya; per a Catalunya, l'únic model vàlid és Catalunya.

Certament, en el camp social, vàrem parlar i estudiar altres models. Buscàvem formes equilibrades de progrés; observàvem el model suec o exploràvem les possibilitats de l'autogestió. Eren moments de canvi i trasbalsaments i CDC no es negava el dret de buscar allò que més eficaçment pogués servir al creixement econòmic estable i sostingut del nostre país. Però darrera de tot això no hi havia altra cosa que una obsessió: fer de Catalunya un país lliure políticament, avançat socialment, fort econòmicament; un país amb futur, construït des de la convivència com a base de la llibertat recuperada.

Per tot això, vam fer, ara fa vint-i-cinc anys, CDC. Valia la pena. Els esforços i sacrificis de tots s'han traduït en fets positius per al país. Valia la pena.

Ara, vint-i-cinc anys després, CDC vol assumir nous reptes, plantejar-se noves fites. Hem de rebre esperançats aquesta nova ambició; cal donar a la voluntat i estil de sempre uns nous horitzons. En convivència i llibertat, des de la voluntat integradora, defensant la cohesió, lluitant pel progrés, servint la gent del país, seguim fent CDC. Perquè Catalunya no és una abstracció; la realitat nacional del nostre país es defineix al voltant d'aquests valors i correspon a CDC defensar-los sempre, per damunt de tot.

Fa vint-i-cinc anys, érem pocs, molts pocs, però si miràvem darrera nostre vèiem que eren molts els qui es sentien identificats amb allò que els proposàvem. Sense deixar de mirar de reüll cap enrera, per veure qui ens segueix, siguem ambiciosos; però no abandonem els endarrerits, perquè per a ells també vam fer, fa vint-i-cinc anys, Convergència.

.