INTRODUCCIÓ

Des dels primers anys seixanta, un grup d’amics de Terrassa, membres actius de l’Església catòlica, adelerats per les llibertats polítiques vigents a Europa i engrescats per l’advocat Oriol Badia i Tobella, ens fèiem la il·lusió de tenir la representació d’Unió Democràtica de Catalunya a la nostra ciutat. Amb aquest grup vaig començar a participar en modestes accions cíviques i en reunions en defensa de Catalunya i de les llibertats democràtiques. Accions i reunions que aleshores ens semblaven importants i arriscades i que ara fan somriure tothom quan s’expliquen. Sentíem una gran enveja envers els països europeus que gaudien de llibertats, de partits polítics plurals i d’eleccions periòdiques. Passar la frontera i veure onejar les quatre barres al Castellet de Perpinyà era respirar. En canvi, a casa nostra, després de tants anys de dictadura, semblava que res no podia canviar. Vivíem en un túnel molt fosc, sense veure’n la sortida.

Periòdicament els amics del PSUC ens anunciaven la imminent caiguda del règim, però lamentablement mai no era efectiva. Així van passar bastants anys d’acció cívica i social fins a la primavera de 1974, quan es començà a concretar un intent seriós d’acció política d’estil europeu. Aleshores tenia 38 anys, era casat i pare de sis fills. Sovint havia participat en nombroses activitats de tipus social a Terrassa, sobretot lligades a la parròquia de Sant Cristòfol al barri de Ca n’Anglada, però sempre havia viscut sense democràcia, i això semblava que havia de durar sempre.

És per tot això que l’intent seriós de l’any 1974 ens va omplir d’esperança. Només va faltar que l’abril d’aquest mateix any a Portugal recuperessin les llibertats sense cap vessament de sang. Allò que sempre ens havia dit la gent més gran, que el nostre país era impossible de governar, que passàvem d’un extrem a l’altre, que necessitàvem una mà dura, tot plegat no es complia pas al país del costat. La democràcia i el seny havien guanyat a Portugal i l’exèrcit ho havia hagut d’acceptar. Era un bon exemple!

CDC COM UNA COALICIÓ DE PARTITS I DE GRUPS

Era la primavera de l’any 1974, primer a l’edifici de l’Església al carrer de Rivadeneyra i després a la Sala Claret del carrer de Llúria, quan vaig començar a participar en les primeres reunions orientades a concretar una convergència de partits, de grups i de persones que volien reivindicar les anomenades llibertats formals i sobretot les llibertats de Catalunya com a nació. Hom deia ben clarament que no es tractava de fer un partit nou, sinó quelcom més ampli i més obert a la societat.

Des del primer moment vam ser diversos els militants d’Unió Democràtica de Catalunya que hi vam participar activament. Recordo especialment Llibert Cuatrecases i les seves intervencions sempre encertades i contundents, però sovint massa llargues. Per damunt de tot ens engrescava, en aquestes reunions, el lideratge actiu d’una persona com en Jordi Pujol i ens esperonava el seu testimoniatge en la defensa de Catalunya. En Pujol tenia un gran prestigi personal i una gran capacitat d’engrescament. Semblava que veia molt clars els camins per aconseguir que Catalunya pogués recuperar aviat les llibertats perdudes l’Onze de Setembre del 1974. Personalment tot plegat em semblava molt bé, però era com un veritable somni. Quan seria possible recuperar la democràcia a Catalunya?

Recordo que entre les coses més difícils que debatíem hi havia l’entrada del catalanisme en el món sindical. Coneixíem i envejàvem la puixança de la STB (Solidaritat de Treballadors Bascos). La modèstia dels nostres anomenats Equips Obrers d’Unió Democràtica, sota el guiatge de n'Antoni Casas, eren una limitació important. Però per més voltes que hi donàvem i per més persones que anàvem a veure i per més líders obrers que convidàvem no hi va haver manera d’aconseguir aglutinar una part important del sindicalisme militant. Aquesta era aleshores una gran mancança del catalanisme i, lamentablement, ho continua essent avui. Més sort i més fàcil penetració vam tenir en el món de les associacions de veïns. Sovint hi havia molt més pluralisme i molta gent de bona fe.

L’ACTE FUNDACIONAL DE CDC A MONTSERRAT

El nostre grup d’Unió Democràtica de Terrassa va estar representat en l’acte fundacional de Montserrat per cinc persones, les que podíem encabir-nos en un auto. Hi vam pujar de bon matí amb el cor ple d’esperances i amb instruccions concretes per garantir la màxima discreció. La fundació al monestir del Reagrupament d’en Pallach pocs dies abans i la difusió de la notícia urbi et orbe mitjançant la BBC aconsellava molta prudència. Sobretot per evitar problemes a la comunitat benedictina, la qual tan evangèlicament i tan amablement ens acollia a casa seva.

En tot moment, l’ambient de la reunió va ésser de seriositat i d’un gran respecte per les diferents sensibilitats que es van anar manifestant al llarg dels debats. Recordo especialment la solemnitat de qui va exercir la presidència de l’acte, l’advocat, de Lleida, Simeó Miquel, aleshores també militant d’Unió Democràtica. Va presidir amb especial encert tot un gran debat a l’entorn de la democràcia parlamentària, sobre si aquest era o no era l’únic camí per garantir la participació política del poble. En aquelles dates alguns –políticament joves i carregats de bona fe– encara somiàvem en societats molt humanitzades i amb un grau elevat d’autogestió. Al final, però, es va imposar la defensa caput et calcem de la democràcia parlamentària vigent a Europa, i aquesta seria a partir d’aquell dia la nostra fita política principal.

Al final del matí vam tenir unes interferències en el sistema de megafonia, cosa que tan sovint passa. Però en aquell dia de nervis només va faltar que algú insinués la possibilitat que el que estàvem dient a la sala de reunió passés a la megafonia de la basílica i tothom ho estigués escoltant. Al final tot va quedar en una de les tantes interferències que sempre es produeixen i que no tenen cap més transcendència.

A la tarda vam tenir un debat llarg sobre la declaració programàtica o declaració fundacional que es volia aprovar. Recordo especialment la vehemència de l’advocat de Mataró i militant d’Unió Democràtica, Santiago Martínez i Sauri, en la defensa de les seves esmenes. Va ser un dels meus primers debats de tipus parlamentari, amb gran respecte pel procediment, amb esmenes escrites, esmenes in voce i transaccionals. En aquells moments poc em pensava que, després, entre 1980 i 1999, em passaria quasi 20 anys al Parlament de Catalunya en mig de projectes de llei i d’esmenes. Si algú m’ho hagués insinuat, li hauria contestat que allò era un somni inabastable. En aquells dies encara tenia la sensació de ser dins un túnel fosc i llarg, del qual no veia la sortida.

Al costat d’intervencions brillants fetes en els debats també hi van haver moltes actuacions discretes de passadís. Per exemple, el company de Terrassa, en Pere Gorina i Gregoriano, estava convençut que havíem d’augmentar les referències als Països Catalans i que no podíem limitar-nos tant al Principat. Discretament però aferrissadament intentava convèncer tots el seus coneguts per donar més importància als Països Catalans. Érem en un temps en què teníem posades bones esperances en els joves d'Unió Democràtica del País Valencià i Unió Democràtica de les Illes. Tot amb tot, el pas dels anys ens ha demostrat les greus dificultats de poder trobar una bona entesa i una bona coordinació amb la gent del País Valencià i de les Illes. Vet ací una assignatura encara avui pendent.

Em resum, va ser un dia memorable i que em va deixar la sensació que ara sí que la cosa anava seriosament i que seria possible sortir del túnel llarg i fosc on feia trenta-cinc anys que vivíem. El darrer record de la jornada que tinc present és la sortida de les dependències del monestir, amb un porter d’excepció, en Josep Miró Ardèvol, que ens deixava anar sortint per petits grups, intentant que passéssim desapercebuts entre la gent que encara estava a la plaça. Val a dir que tots vam complir escrupolosament les consignes i que vam tenir un feliç retorn a casa.

CDC ES FA PARTIT I UDC RECUPERA LA PERSONALITAT

La idea inicial de CDC de moviment o d’agrupació plural de partits, de grups i de persones, va anar evolucionant envers l’estructura clàssica de partit. Ben aviat les persones afiliades a Unió Democràtica ens vam anar adonant que la nostra ideologia d’inspiració socialcristiana no trobava el seu millor encaix en la pluralitat d’opcions de CDC. Amb arrels socialdemòcrates, també hi havia liberals i radicals. Tothom era molt respectable però era difícil de poder trobar coincidències programàtiques. Tot plegat va portar que en una assemblea feta a l’Hospitalet de Llobregat poc temps després, a la vista del pas a partit de CDC, la gent d’Unió Democràtica de Catalunya decidíssim recuperar la nostra llibertat d’acció política, això sí, en un marc de bona col·laboració i de bona entesa en la defensa de Catalunya i de les llibertats.

A la nostra ciutat de Terrassa la separació entre CDC i UDC només es va fer efectiva just abans de les eleccions del 15 de juny de 1977. Fins al dia 27 d’abril de 1977 a la nostra ciutat hi havia una única estructura conjunta de Convergència i Unió. Era una entesa modèlica i va ser un trauma important per a molts de nosaltres haver d’acceptar la partició. Sort que després del 15 de juny de 1977 aviat el seny es va imposar i la tardor de 1978 es va signar l’acord d’entesa permanent perquè ambdues forces acudissin plegades a les eleccions. Ha estat un bon acord que ha facilitat més de vint anys de govern d’en Jordi Pujol a la Generalitat de Catalunya.

Tot amb tot, amb el pas dels anys tinc els meus dubtes sobre si aquest acord d’entesa permanent de 1978, que ha estat un gran acord a nivell general, també ha estat un bon acord a nivell de tots els municipis. Penso que l’entesa ha condicionat la participació política de molta gent d’Unió Democràtica de Catalunya a nivell local i també ha dificultat una relació més directa amb la ciutadania.