"Érem
a Montserrat perquè no volíem continuar vivint sota l'exili
interior nacional a què ens havia abocat el franquisme."
A
mitjans dels anys seixanta vaig anar a veure en Josep Pla al seu mas situat
a quatre passes de Palafrugell per tal de fer-li
una entrevista. Sota aquella immensa
i acollidora xemeneia de la sala principal parlàrem de tot, d’allò
diví i d’allò
humà, i també, és clar, de política. Em digué:
"No hi fa res que una determinada geografia pateixi la pitjor de les dictadures,
encara que sigui un poble tan desgraciat, tan malmès, on s'han
destruït
barroerament
i inversemblantment per sempre més tantes coses superbes com ha
passat amb el nostre, que si surt un polític de veritat, que sap
el que es fa, que té unes quantes idees clares, un projecte de
futur prou ben establert, engrescador i definit, aquest polític,
no ho dubti vostè gens ni mica, al cap i a la fi surarà
i en democràcia jugarà un paper molt important, de primer
ordre".
D'entrada
em
semblà una altra de les seves boutades.
¿Com podia fer-se, i, sobretot, projectar-se entre la ciutadania
un polític en un context en el qual l'Estat de Dret era una pura
utopia, mancats totalment com estàvem de llibertat d'expressió
i actuació?
Al cap de poc temps, però,
vaig tenir l'oportunitat de constatar que Pla no anava errat, que això
era possible, en conèixer Jordi Pujol al seu despatx de Banca Catalana
al passeig de Gràcia. Aleshores, em vingueren a la memòria
les paraules de l'escriptor de Llofriu, per bé que, a més
a més de tot allò
que m’assenyalà,
vaig poder comprovar que gaudia d'unes
altres qualitats imprescindibles en un polític de primera fila:
tenia capacitat d'atreure
les persones —això
és, predisposició
al lideratge—, do de comandament, una força
encomanadissa per engegar activitats de tota mena
i, coronant-ho tot, una gran estimació
per Catalunya. I tot això
em va atraure en gran manera.
Jo,
com tanta d’altra gent en aquells anys, vaig anar a demanar-li
ajuts econòmics, no
pas, però,
per engegar projectes quimèrics encara que altament enlluernadors,
sinó
per fer viables realitats incontestables per bé que certament no
pas de gran abast. I vaig comprovar fins a quin punt la seva dèria
per treballar a favor de Catalunya, bo i aprofitant qualsevol escletxa
per petita que arribés a ser que deixava entreoberta el règim
imperant —allò
que en la transició
anomenàrem "conquesta
d'espais
de llibertat"—,
no l'impedia de tocar de peus a terra d'una
manera concloent quan convenia.
Calia
assegurar la continuïtat
de les revistes de les quals jo era director, primer Construïm,
posada sota l'empara de l'Acció
Catòlica Rural de l'Arquebisbat de Barcelona, i ho va fer. I, més
tard, donà suport a Recull, de Blanes, en un primer moment
per ajudar a assolir una continuïtat
més passadora, i, de seguida, per preparar un pla de llançament
arreu de Catalunya tot i mirant d'aprofitar l'avinentesa que tenia permís
d'informació general; un projecte molt ambiciós
per a aquella època que, lamentablement, es malmeté per
raons diverses però en
cap cas atribuïbles
a Pujol.
Aquestes
iniciatives compartides ens
permeteren de mantenir contactes sovintejats amb el president Pujol, de
la qual cosa se'n
derivà de manera natural que acabés incorporant-me al grup
que treballava en la línia de "fer
país". Però
l'atemptat contra l'almirall Carrero Blanco, comès el desembre
de 1973, canvià de soca-rel les perspectives.
De sobte, s’albiraven unes certes possibilitats per a les quals calia
preparar-se degudament. No passà massa temps —¿tal vegada
el mes de gener de 1974 o a tot estirar el febrer?— sense que convoqués
dues reunions a la seu barcelonina d'Amics
de la Ciutat, a cadascuna de les quals devien assistir si fa no fa una
trentena de persones del seu entorn, procedents, la major part, del món
de 'fer país". Ens va dir que, desaparegut el successor natural
del dictador, el franquisme no tindria futur sense Franco i que, per tant,
tard o d'hora,
s’entaularia
la
democràcia i que nosaltres l’havíem de rebre tenint
a mà una bona eina amb capacitat de jugar un paper decisiu en la
política catalana, per tal d'assolir
una presència
com més remarcable millor en l'espanyola.
Així,
avançant-se a allò
que enuncià en la seva famosa conferència d'ESADE
del 21 de gener de 1975, ens indicà que, a part de continuar "fent
país", ara ens havíem
de dedicar, a més a més, a "fer
política". I n'havíem
de fer, perquè
si en quedàvem al marge voluntàriament, qui la faria en
lloc nostre, tal vegada,
o, pitjor, segurament, no tindria Catalunya per un objectiu principal.
Tanmateix, afegí que ell no creia que s'hi hagués d'involucrar
directament encara i ens aconsellà a la fi d'incorporar-nos,
bé a Unió Democràtica de Catalunya, bé al
Reagrupament Democràtic i Socialista que liderava en Josep Pallach.
Els
que aleshores no ens feren del tot el pes cap de les dues propostes insistírem
aviat prop de Pujol en un doble sentit: d'una
banda, crear la nostra pròpia
forca
política
de signe catalanista i de progrés, no dependent de cap altre marc
de decisió estatal
o internacional; i, de l'altra, que ell la presidís. Finalment,
el convencérem. I així nasqué el GASC (Grup d'Acció
al Servei de Catalunya), que, ja des dels seus inicis, tenia l'objectiu
de constituir-se en el nucli vertebrador del catalanisme polític,
amb una clara voluntat d'arribar
a ser en el futur el pal de paller d’allò
que en Vicens Vives definia com "espai
central català";
és a dir, una proposta política que aplegués persones
i grups que, comptant amb el comú denominador de la democràcia,
el nacionalisme i el progrés social, deixessin de banda les diferències
ideològiques que poguessin
tenir per tal de posar-les al servei d'una
obra comuna amb capacitat de conformar una oferta nacionalista majoritària
i, per tant, amb possibilitats certes de governar. Això
demanava una convergència
de persones i de criteris. I aquesta convergència —d'ací
ve el nom del partit—
fou la principal idea-força
d'allò
que
es va constituir a Montserrat el 17 de novembre de 1974, reunint, a part
de la nostra gent del GASC, un sector independent presidit per en Miquel
Roca, Unió Democràtica de Catalunya i uns grups obrers dirigits
per en Josep Castaño.
El
dia per fundar CDC fou molt ben escollit: el Barça pujava per oferir
a la Moreneta el títol de Lliga i Montserrat era ple,
si no de gom a gom, poc se’n faltava, de manera que dur a terme al
recinte del monestir una assemblea política sota la més
estricta clandestinitat no oferia a la bestreta majors problemes, i així
va ser.
Ara
bé, com és perfectament natural, es prengueren les precaucions
corresponents. Crec recordar que per accedir a la sala on es va celebrar
s'havia de donar al pare
Marc Teixonera la contrasenya convinguda, que d'alguna manera es referia
a una reunió sobre desenvolupament al Tercer Món o alguna
cosa semblant.
L'únic
incident,
si així se'n
pot dir, el protagonitzaren els socis de la Penya Barcelonista de Tarragona
i província quan feren onejar una i altra vegada la seva enorme
bandera blaugrana, tapant així de bat a bat les balconades que
donen al pati interior d'accés
a la basílica, mentre el trompeta que al Camp Nou abrandava les
masses amb l’himne del Barça i peces patriòtiques
catalanes ens oferí aquell dia tot el seu repertori, o gairebé,
la qual cosa obligà el president Pujol a interrompre el seu discurs
fundacional fins al moment en què el silenci retornà a aquell
racó
del monestir... Deixant de banda això,
res de remarcable, si descomptem el fet que la reunió s’acabà
avançat
el
capvespre després d'una
llarga jornada de deliberacions.
Anècdotes
a part, érem allí per fundar un partit polític, perquè
crèiem fermament en
la idea que calia oferir al poble de Catalunya una proposta política
que, bo i allunyant-se de tota mena d'extremismes,
no titllés de formals
les llibertats que tant i tant ens costarien de recuperar; deixés
de prometre la Lluna en un cove en no importa quina matèria; tingués
en compte que Catalunya formava part d'Europa
i, per tant, no podia ni es volia emmirallar en aventures dites progressistes
protagonitzades per tota mena de totalitaris del Tercer Món; oferís
la possibilitat real d'assentar
les bases d'un
progrés econòmic
general i sostenible per a tots els catalans; tingués en compte
realment les persones concretes, i, en conseqüència
de tot plegat, posés Catalunya i els interessos dels catalans en
el primer rengle de la seva pràctica política.
Dit
d'una altra manera:
érem a Montserrat
perquè no volíem continuar vivint sota l'exili interior
nacional a què ens havia abocat el franquisme. Una Catalunya democràtica
en mans de partits sucursalistes que a l'hora de la veritat no farien
altra cosa que complir els dictats de les seus centrals de Madrid seria
una Catalunya que continuaria no essent lliure, per tal com en la pràctica
viuria en el marc d'una
limitada descentralització
administrativa, per la qual cosa no gaudiria d'una
autèntica autonomia
política.
Sortírem
de Montserrat amb les consignes que ens va donar el president Pujol consistents
a "fer política". I això,
el 1974, també el 1975, el 1976, fins a la legalització
de 1977, significava fer gran, com més millor, CDC. Treballant
cadascú a l'interior del partit, segons les seves persones,
predisposicions i disponibilitats, d'una
banda. I de l'altra, ens vàrem
convertir en uns proselitistes de la mateixa manera si fa no fa com ara
mirem d'influir en l'entorn
en què ens movem —familiarment, professionalment, cívicament,
etcètera— a favor dels nostres candidats a les eleccions:
emprant a fons tots els ressorts petits, mitjans o grans, de què
podem disposar
Per
"fer política" no calia tenir-ne
necessàriament
vocació,
ni
tampoc grans aptituds; això
es reservava per als dirigents, no pas per als
militants de base, als quals
ens movia més aviat una actitud de suplència, tot preparant
el camí als que en el futur s'hi dediquessin de ple.
Per "fer política"
només era necessari atresorar uns quants components, això
sí, essencials: ser un demòcrata convençut,
sentir una profunda estimació
pel país, ser patriota, tenir abnegació
i capacitat de servei, experimentar preocupació
per
les
coses que ultrapassaven els estrictes interessos personals i familiars...
En definitiva, donar testimoni de catalanitat per tal de poder constituir-se
en un exemple a seguir per a les persones susceptibles d'experimentar
les mateixes inclinacions, però
que, per una raó
o altra, no van poder ser connectades sota la dictadura. És així
que en el llistat de les sumes de tots i cadascun dels fundadors, tant
els que amb el pas del temps han fet carrera política, com els
que no s'hi han dedicat, s'hi podria constatar haver atret un bon nombre
de nous militants. Aquesta va ser l'aportació a la crida que "havia
arribat l'hora de fer política" que el president ens va fer a Montserrat
i que tots vam procurar de seguir amb entusiasme: anar expandint la idea
que només els que realment s'estimen
Catalunya voldran i seran capaços
de defensar-la, promoure-la
i possibilitar-ne la perpetuació
a fi que els nostres
fills, quan sigui l'hora, puguin exercir, comptant amb un escenari infinitament
més favorable del que nosaltres vàrem disposar, el dret
a decidir allò
que vulguin que Catalunya sigui.
