TERESA PERELLÓ I DOMINGO

 

Va néixer la tardor de 1946 a Barcelona. Es llicencià en Dret i completà la seva formació a la Facultat Internacional de Dret Comparat d’Estrasburg. Durant l’època d’estudiant va col·laborar amb la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya. A partir de 1970 i durant aproximadament quinze anys, es dedicà al lliure exercici de l’advocacia combinada amb tasques dins l’empresa privada. L’any 1964 inicià el seu compromís polític amb Unió Democràtica, de la qual fou presidenta de la Unió de Dones, a més de formar part del Comitè de Govern i del Consell Nacional i de ser presidenta a hores d’ara del Districte d’Horta-Guinardó. El juny de 1987 va ser elegida regidora de l’Ajuntament de Barcelona en representació d’Unió i nomenada regidora-presidenta del Districte de les Corts i diputada provincial. Va ser reelegida en les eleccions de 1991 i continuà fins al 1995, any en què és designada directora general de Dret i Entitats Jurídiques del Departament de Justícia.

 

"Percebia que es tractava d'un acte políticament important i que podia influir en el futur de Catalunya."

 

Recordo, l’any 1974, amb motiu de l'aparició pública de CDC, la gran expectativa que s'havia creat amb anterioritat per tota la classe política, així com les múltiples reunions que prèviament havien mantingut els líders d'Unió Democràtica amb en Jordi Pujol i els seus seguidors. Era l'aparició d'una nova formació política en la incipient democràcia, de marcat caràcter nacionalista i d’obediència netament catalana, qüestió aquesta que des d'Unió havíem defensat sempre ressaltant la conveniència que els partits que actuessin a Catalunya no fossin sucursalistes.

Vaig viure part dels preparatius que culminarien en l'acte fundacional de CDC, si bé es cert que en aquell moment, com a militant de base, em trobava treballant amb l'equip de joves d'UDC i en política municipal, i, per tant, la meva visió està feta des d’aquesta òptica i segurament apartada de la que podria tenir una dirigent política.

Segurament CDC, tenint en compte la figura que representava a Catalunya en Jordi Pujol així com les diferents personalitats que l'acompanyaven i que justificaven la seva aparició política en la necessitat de crear un "pal de paller", haguessin pogut saltar a la política catalana per si sols o bé acompanyats d'alguna altra formació política; malgrat això, van triar de fer-ho de la mà d'Unió Democràtica.

Unió Democràtica tenia una imatge clara i neta: durant la dictadura s'havia oposat fermament al franquisme i els seus líders i seguidors havien estat perseguits i empresonats. Era un partit català amb una llarga i acreditada trajectòria democràtica des de la seva fundació l'any 1931, i tenia, a més, molt bones relacions amb Europa gràcies a la seva vinculació amb els partits demòcrata cristians europeus que havien assolit la reconstrucció del Vell Continent després de la Segona Guerra Mundial i també amb països de Llatinoamèrica, a través de la Internacional Demòcrata Cristiana. Cal recordar l'existència de l'Equip de la Democràcia Cristiana a l'Estat espanyol, que estava format pel PNB, UDC i els dos equips demòcrata cristians de l’Estat representats pels seus líders, Ruiz Jiménez i Gil Robles. El seu ideari era progressista tot i que allunyat de les tendències marxistes tan en boga en aquell moment entre l'oposició al règim franquista. Crec que totes aquestes circumstàncies van contribuir a fer que CDC fes la seva presentació en societat aixoplugada per UDC.

Montserrat, lloc on s’anava sovint portant a terme les nostres tasques des de la clandestinitat, era un indret força visitat per bona part dels catalans. El nostre amfitrió, des del punt de vista institucional, va ser el pare abat dom Cassià Just, sent la nostra persona de contacte l'extraordinari pare Marc Taxonera. Hi vàrem pujar una bona colla d'Unió, jo ho vaig fer amb el meu germà Artur i altres companys involucrats en la Unió de Joves; gairebé amb tots ells conservo encara una gran i naturalment antiga amistat.

Percebia que es tractava d'un acte políticament important i que podia influir en el futur de Catalunya, però també és veritat que no hi mancaven recels: malgrat la satisfacció pel compromís polític de Jordi Pujol i la seva intervenció directament en política, existien dubtes sobre la continuïtat de la seva idea al no plantejar un clar programa ideològic i expressant certa confusió en voler-se equiparar al model suec o en parlar de socialdemocràcia i que resultés ser només un moviment a l’entorn d'un líder. En l’acte van fer-se diversos parlaments tant per part d'Unió com naturalment per part de CDC.

Molts pocs mesos després, en esdevenir la mort del dictador, l'Estat espanyol iniciava un gir favorable, i l'any 1977 es convoquen eleccions generals. Els resultats d'aquestes eleccions, tant per CDC com per UDC, no van satisfer les perspectives creades, i això va comportar que ambdós partits es plantegessin un debat intern per tal de sortir de l’estancament en què es trobaven, buscant camins per incidir més políticament en la vida del país i poder seguir treballant en l'autonomia de Catalunya, en la recuperació de les nostres llibertats i en el reconeixement de la nostra identitat.

Totes aquestes consideracions, i després de llargs debats i reflexions, donen a llum la coalició, signant-se un pacte entre UDC i CDC el setembre de 1979 a l’hotel Majèstic de Barcelona, acte al qual recordo que vaig assistir. El pacte consistia fonamentalment en l'elaboració d'un programa conjunt de Govern per oferir-lo al poble de Catalunya.

Sobre l’oportunitat, la conveniència, l’èxit o el desencert del pacte en podria parlar, però prefereixo recordar simplement el comentari que feia sempre el Sr. Coll i Alentorn afirmant que CiU era la coalició política que havia obtingut més èxits en la llarga història de Catalunya.

A partir de la signatura del pacte, la meva relació amb CDC ha estat sempre a través de la coalició i sempre dins la perspectiva de la meva militància a Unió Democràtica.


Per Catalunya!