El novembre de 1974, en efecte, es constituí Convergència Democràtica de Catalunya.

Fou un procés llarg i complicat en el qual la gent d’Unió Democràtica de Catalunya ens vam implicar, a parts iguals, amb interès i amb un cert distanciament. Per què?

Recordem que el discurs "pujolista", aleshores, recordem-ho, era socialdemòcrata, estil suec.

El missatge era prou entenedor i no ens causà un rebuig especial. La component nacionalista, òbviament, encara menys. Hi hagué d’entrada també i cal dir-ho seguidament una gran objecció formal.

Nosaltres, com el Partit Nacionalista Basc (PNB), érem i som cofundadors de la Internacional Demòcrata Cristiana. Vol dir això que una hipotètica etiquetació socialdemòcrata ens desmarcava i allunyava de la nostra família d’origen, en el si de la qual ens sentíem, com ara mateix, còmodes i identificats.

Ja, aleshores, Jordi Pujol explicava el seu missatge d’una manera entenedora i, alhora, atractiva i engrescadora. La trobada a Montserrat fou, ja ho he dit, l’episodi final d’un procés llarg de contactes personals i col·lectius.

Personalment recordo amb precisió vàries reunions nocturnes a la sala d’actes de la Llibreria Claret de Barcelona. A l’època la nocturnitat era un fet, per aquesta mena d’afers, prou corrent. El resultat d’aquelles reunions resultà ben clar. Hi havia coincidències importants pel que feia, per exemple, a la filosofia de fer assolir una formació política que fes de "pal de paller" per tal d’aixecar el país, ben estropellat després de tant de temps de dictadura. Ho compartíem del tot.

Subsistia, però, el fet de l’etiquetatge ideològic. Nosaltres, de cap manera, volíem renunciar a la nostra família política europea i, àdhuc, llatinoamericana. En aquells moments la Democràcia Cristiana, els socialdemòcrates també, estava implicada molt i molt seriosament en el bastiment polític de l’actual Unió Europea.

Atès el sistema de relacions que UDC mantenia amb els seus corresponsals europeus, no era pas el moment de trencar les relacions de família. L’ideal europeista formava part i era mirall del catalanisme polític, i en aquesta actitud, UDC estava, com ara també, en una situació natural de privilegi.

Tinc la sensació que el sistema de relacions d’UDC ha estat en més d’una ocasió de gran utilitat en la projecció que el president Pujol ha volgut donar, amb el meu aplaudiment, de Catalunya, a Europa i al món.

Vam pensar, en aquells episodis, que precisament l’aixopluc dels nostres "parents" seria de gran utilitat de cara al període que ja s’albirava clarament. La bona jugada era, i encara és, mantenir el sistema de relacions amb l’exterior a partir de la gran família política en la qual estàvem incardinats. Vam pensar que era el moment, precisament oportú, de sol·licitar dels nostres amics ultrapirinencs, i ho vam fer, una ajuda significativa per tal d’encarar el tardofranquisme i no cal dir el delicadíssim període derivat del "fet successori": la transició. I la parentela, per dir-ho com cal, en una expressió col·loquial i amistosa, ho va fer. Fou així i vull insistir en aquest punt. No s’entén la transició si no es contempla la complicitat positiva dels socialdemòcrates, que no érem nosaltres, i la Democràcia Cristiana d’Europea. No hauria estat possible, i nosaltres vam fer bé de no trencar o allunyar-nos de la nostra família d’origen. A part d’altres, crec que fou un bon servei per a Catalunya i àdhuc per a Espanya.

Mentre tot això era i fou així, CDC no mantenia, era impossible, cap mena de relació de família amb ningú, ni a l’interior de l’Estat espanyol, tampoc. CDC fou una mena de bolet inesperat per a tothom; això no vol dir, en absolut, que hagi estat una eina d’una utilitat substancial i fonamental per a Catalunya.

Després d’aquestes reflexions i afirmacions, cal afegir més coses. Perquè per a una entesa total, hi havia encara més objeccions. A l’interior d’UDC es produí un debat intens i important. Entre els joves, jo mateix hi era, treballadors socials, també n’hi havia sindicalistes i segments progressistes, especialment progressistes. Persones i sectors que tot i reconèixer el missatge i acceptar-lo, no podien oblidar, i menys, obviar, la bona imatge personal de Jordi Pujol i de cap manera, tampoc, la seva condició de banquer. Aquests sectors esmentats, reconeixent, tots ho vam fer, la condició de banquer positivament atípic que tenia Pujol que era, està clar, el qui feia la proposta del "pal de paller".

Aquest període, sempre ho he pensat des d’aleshores, no solament no fou una etapa que s’aprova un procés dissolutori a UDC, al contrari, fou el moment en què vam saber molt bé qui érem, i això es molt important, vam saber qui eren els nostres complementaris. I els episodis posteriors i la més recent història del país em dóna la raó. En el moment en què qualla això que és Convergència i Unió (CiU), obtenim, tots plegats, una gran acceptació.

Catalunya és un país petit. És quelcom que tots sabem i ho tenim ben assumit. Aquest fet manifest, té avantatges i, però, inconvenients a parts molt igualades.

El país petit, estimadíssim país petit, no en tinc personalment, d’altre, fa que hi hagi força persones amb interrelacions personals. Jo no diré mai, fóra del tot incert, que l’entesa entre UDC i la plataforma, ara això solament, de Jordi Pujol no fos possible per causa d’aquestes interrelacions personals. Fóra incert. Ben al contrari, en el procés de constitució de CDC hi hagué complicitats personals, familiars i de feina fins i tot. És bonic, ara, veure com ningú, vull dir ningú, va perdre la cara. Els implicats principals, conductors o solament oients del projecte, van tenir, suposo, la seves tensions personals, íntimes i/o familiars. El fet, però, és que mai, en cap moment, es tanca res. Fou un exercici de civilitat. De cultura democràtica, de mentalitat pactista a la catalana, i des d’aquesta òptica un exercici molt mediterrani. I això, personalment, m’agrada.

Les intimitats i les interrelacions personals feren, perquè hi eren, impossible el que ja no era possible abans per causes solament conceptuals. En aquesta història és clarament abans l’ou que la gallina. L’ou digué, d’entrada, que no. L’ou era UDC. Com fou possible que dirigents i militants d’un partit estructurat i ideològicament ben definit esdevinguessin, com va ser, cofundadors d’una altra formació política? Tinc la sensació que deu ser un fet poc habitual.

Des d’UDC, crec, molts van tenir la síndrome o, tal vegada, la curiositat intel·lectual i política de veure què se n’esdevindria, d’aquella criatura política que tenia, amb força, pressa per néixer.

A mig termini, érem al tardofranquisme, cal recordar-ho, la nostra participació des d’UDC era una mena d’espasa de dos tallants. D’una banda, afavoríem, des de la proximitat sincera, una formació política nova que esdevindria, com fou, un element que esmolaria les expectatives electorals que finalment es van produir. L’esmolament i, sortosament, i això és el més important, les eleccions van arribar. I van començar a sortir unes conclusions, diguem-ne, provisionals.

Des d’UDC no podíem desconèixer, encara menys no reconèixer, els resultats d’un 15-J. Això ens féu reflexionar a tots plegats. Com que no hi hagué, ni abans ni després de Montserrat, cap mena de trencament ni d’animositat, el sistema d’interrelacions personals esmentat tornà a funcionar correctament. Érem i som gent molt semblant. Des de la diferència, molt semblants.

La diferència, des de la proximitat, féu quallar, i m’agrada de repetir-me, CiU. Pel que fa a la diada fundacional de CDC a Montserrat, tinc alguns records prou precisos. Fou molt útil, per exemple, que aquell dia hi hagués una trobada, un aplec, de penyes barcelonistes. Això afavorí que hi hagués més gent a Montserrat que en un diumenge que no fos precisament aquell. Contribuí a emmascarar la nostra presència, ja que no érem precisament quatre gats. No fou pas una cosa calculada, però fou favorable. La comunitat montserratina, dom Marc Taxonera, i el mateix abat, dom Cassià Just, els nostres amfitrions més immediats, se'n felicitaven. Molts dels presents eren massa coneguts de la brigada politicosocial.

Els monjos, òbviament, volien que restéssim estalvis d’una intervenció de la policia o de la Guardia Civil. I, fou així; tot plegat va anar prou bé.

També recordo com a les dotze del matí, per cridar a la missa conventual del diumenge, totes ens va semblar, totes les campanes de Montserrat es posaren a repicar. Fou del tot obligat, per uns llargs instants, suspendre les nostres apassionades reflexions i interrompre la verbalització d’aquestes. No era possible sentir el que et deia la persona del costat mateix. Ens havien ubicat, a efectes de discreció, de manera tan convenient, que vam patir aquell inesperat enrenou sonor amb la paciència, responsabilitat i patriotisme, que féu possible el naixement de CDC. Amb UDC, que ningú se n’oblidi.