L’any 1971, en Jordi Pujol ens va demanar a un grup de persones que ja aleshores col·laboràvem en nombroses campanyes del que desprès se n'ha dit "fer país", que seria convenient intervenir directament en les eleccions que aquell mateix any es convocaven per elegir procuradors a les Corts. A més, convindria presentar-hi algun candidat. Creu que ha arribat el moment de fer política, ens explica. I que participar en aquestes eleccions pot servir d'experiència per anar sortint de la clandestinitat.

Malgrat que tots els integrants del grup compartim aquest mateix objectiu, alguns, els mes "puritans", mostren algunes reticències al fet de presentar candidats, perquè creuen que això és una mostra de col·laboració amb el règim franquista. No obstant això, alguns d’ells hi participen econòmicament.

Els que ja de bon començament vam fer nostre el plantejament d’en Jordi Pujol i ens hi vàrem involucrar totalment —per cert, des d’aleshores ja no hem parat mai més—, vàrem presentar per Barcelona dos candidats: en Joan Barenys i en Xavier Casassas. En Barenys era advocat, nascut a Flix (Tarragona). Vivia a Terrassa des de 1962 i treballava com a funcionari a l'Ajuntament. En Casassas era un sindicalista nascut a Barcelona l'any 1935 i fundador de l'Escola Social del Clot, adscrita a l'Escola Tècnica Professional, d'on es derivaven altres escoles de formació social en diverses barriades de Barcelona i rodalies.

A Tarragona hi presentem en Jaume Vilalta. I a Lleida, en Joaquim Arana. Per aquesta campanya es nomena un Secretariat, que el formen: en Jaume Casajoana, en Miquel Esquirol i el que seria, anys més tard, director de La Vanguardia, en Joan Tàpia. I hi col·laborem intensament en Joan Granados, en Xavier Cruañas i jo, entre d'altres. En aquell bateig electoral es varen treure 83.000 vots a Barcelona, una quantitat que avui pot semblar molt minsa, però que aleshores a Madrid —eren uns altres temps— van espantar molt i molt. I se’n va parlar força temps.

Aquella campanya va ser divertida. Vam tenir la seu al carrer de Brusi, a la "Cuca Fera", i recordo d'una manera especial en Ramon Figueras, un destacat "pencaire" i nacionalista fins al moll de l’os. Després, amb el temps, vaig conèixer la seva dona, la Gemma Sabater. Tots els que hi vàrem participar ho vàrem passar molt bé.

L'any 1973, encara doncs en vida de Franco, vam participar també en les eleccions municipals pel Terç Familiar, aleshores ja amb una mica més d'experiència. El nostre candidat era en Manuel Thió Rodés pel Districte Cinquè, i en Josep Mas-Sala pel Districte Sisè.

El diumenge 12 de juliol de 1974 en Jordi Pujol convoca, mitjançant el seu amic Miquel Esquirol, una reunió a Premià de Dalt, a casa seva. En aquesta trobada exposa amb claredat la seva teoria segons la qual acabada l'etapa de "fer país" s'ha de passar a fer política. Hi assisteixen, a més d'ells dos, en Miquel Sellarés i en Joaquim Ferrer. En Jordi creu necessari constituir un gran moviment de centreesquerra —l'anomenat pal de paller— amb un ampli ventall de persones i ideologies que abasti des dels democratacristians d'Unió fins a la socialdemocràcia d'en Pallach. S’hi han d’incloure, també, totes aquelles persones que havien participat en les diverses campanyes per "fer país" que deia al principi.

A partir d’aquest moment, s’organitzen un seguit de reunions al carrer Rivadeneyra, seu aleshores del Centre Catòlic d'Estudis Socials. Hi assisteixen des de militants de la UDC d'Anton Cañellas fins a cristians del moviment obrer de l’entorn de Mn. Carrera i socialistes d'en Josep Pallach. És en aquestes reunions que els democratacristians (Miró i Ardèvol) i els socialdemòcrates de Josep Pallach (Joaquim Ferrer) no s'entenen i, considerant les seves posicions polítiques antagòniques, els "pallaquistes" abandonen el projecte. Les reunions, però, continuen i cristal·litzen en la convocatòria d'una assemblea fundacional, que s'acorda de celebrar a Montserrat, el diumenge 17 de novembre, coincidint amb la pujada del FC Barcelona. En aquest moment el Barça celebrava el seu 75è aniversari, cosa que anava molt bé per encobrir la nostra assemblea. Malgrat tot, encara recordo que el dia 17, quan anàvem a Montserrat amb el Dr. Santi Moix, ho vàrem passar bastant malament. Teníem por de trobar-nos la Guardia Civil a cada revolt.

Se celebra l’assemblea, amb la participació doncs de militants d'UDC, cristians del món obrer, gent de comarques i tots els col·laboradors d'en Jordi Pujol. També hi participen membres de la candidatura Barenys-Casassas, així com persones que varen col·laborar en aquesta campanya. Entre ells, en Jaume Rosell, en Josep Lluís Vilaseca, en Joan Granados, en Joan Seguí, en Carles Sumarroca, en Josep Castaño, en Francesc Cabana, en Carles Llusà, l'Oriol Pañella, en Jaume Rafart i jo. La taula la presideixen en Simeó Miquel, de Lleida, l’Anton Cañellas i en Jordi Pujol.

S'acorda constituir el moviment proposat per en Jordi Pujol, en el qual s'integrarien, a més dels grups ja citats, un petit grup d'independents liderats per un jove Miquel Roca. I per tal de coordinar aquest moviment es crea també un Secretariat dirigit pel mateix Pujol, en Cañellas, Mn. Carrera i en Miquel Roca.

Dos mesos desprès, en la seva conferència d'ESADE celebrada el dia 21 de gener de 1975, en Jordi Pujol exposa públicament allò que a nosaltres ja ens havia apuntat uns mesos abans: la necessitat de passar a fer política. Aquesta manifestació pública d'una opció política democràtica, encara en vida de Franco, va tenir un gran ressò als mitjans informatius, tant a Catalunya com a tot l´Estat.

A poc a poc, el grup pujolista es cohesiona. Després de moltes reunions es decideix constituir-se com a GASC (Grup d'Acció al Servei de Catalunya), un grup que s’integra a CDC, format inicialment per cinquanta-vuit militants —vegeu quadre annex—. El GASC aglutina la major part de persones que, procedint de diversos camps i ideologies, s’atenen a la crida personal i política d’en Jordi Pujol per tal de vetllar per les realitats essencials i bàsiques de Catalunya, sense les quals, si algun dia el curs de la història canviava a favor nostre, probablement no podríem aprofitar-ho perquè ja no existiríem com a poble.

Aquest és, doncs, el naixement de "la meva" Convergència Democràtica de Catalunya. I és amb un fragment de la declaració de principis del GASC, publicat en el Butlletí núm. 3 de Convergència, de 30 de juliol de 1975 —com podreu observar, amb conceptes tan actuals com si ho haguéssim escrit ahir mateix— que m’ha semblat la millor manera de concloure aquest escrit.

Hi dèiem: "Per als Països Catalans el nacionalisme és l’expressió d’una voluntat d’ésser, històrica, i una posició reivindicativa continuada de la nostra pròpia identitat enfront del nacionalisme colonitzador i del centralisme.

"Per a nosaltres la nostra comunitat nacional està composta per tota la gent que viu i treballa als Països Catalans i no se sent amb mentalitat ocupant i colonitzadora. D’acord amb aquest pensament, treballem perquè el nostre país assoleixi els drets que com ens li pertanyen".