La fundació l’any 1956 de l’Acadèmia Sant Jordi va ser també una actuació en la qual va tenir un paper determinant, aquesta vegada per tal de promoure l’ensenyament de la llengua i la cultura catalanes. Com que aleshores no hi havia professors de català, el grup ho solucionava preparant-se cadascú una part del programa docent que havien elaborat, com un acte més d’acció de suplència. Que es va fer bona feina ho demostra el fet que la iniciativa va permetre més endavant el floriment de vocacions literàries remarcables de fills de Balaguer. La creació de la llibreria La Noguera, dedicada únicament i exclusiva al llibre català, va ser una altra actuació encaminada a la mateixa finalitat.

Balaguer era aleshores una petita ciutat on no es podia fer res de remarcable sense que pogués passar desapercebut als delegats del règim aleshores imperant, i això vol dir que en Monill i els companys que li feien costat hi comptaven, bo i corrent els riscos corresponents. La Guardia Civil els seguia les passes però no els va arribar a detenir mai, potser segurament perquè corrien uns riscos degudament calculats.

Com tants altres fundadors de CDC, va entrar en contacte amb el grup del CC, com a resultat del fet que a les seves conviccions nacionalistes hi unia unes fortes arrels cristianes, havent estat president de l’Acció Catòlica local. D’aquesta relació amb el CC se’n derivà, entre altres actes de relleu, una conferència que l’any 1959 en Jaume Vicens Vives va pronunciar als franciscans de Balaguer, a la qual assistí així mateix en Jordi Pujol i que comptà amb la presència de gent de l’òrbita natural del CC encara que no hi estiguessin directament involucrats, així com un seguit de trobades que varen tenir lloc a Poblet, a Lleida i a altres llocs.

A partir del moment en què en Pujol entrà directament en el món de la política, bona part d’aquest sector li va fer costat pel fet que provenia dels cercles del "fer país" i, per tant, el coneixien perfectament. En Monill l’encapçalava, perquè tenia una característica que el definia a la perfecció: quan algú volia saber alguna cosa del que es covava a Balaguer en el camp de la catalanitat, l’havia d’anar a trobar forçosament.

La mateixa empenta i dedicació de què havia donat tantes mostres durant les etapes de fer catalanitat i de fer país, més tard la va tenir en l’activitat proselitista a favor de CDC a la seva ciutat i a la comarca durant els anys que precediren la legalització. El lligam que mantenia directament amb en Jordi Pujol, i no cal dir-ho, el predicament i el prestigi de què gaudia a la Terra Ferma, el portaren a forma part de la candidatura per al Senat de la demarcació de Lleida.

El president Pujol va sentir un especial afecte envers en Josep Maria Monill, de manera que sempre que anava a Balaguer feia cap a casa seva; una visita obligada, a més a més, perquè sabia que era l'única manera de posar-se al corrent de com anaven les coses a l’antiga capital dels comtes d’Urgell.

La tasca a favor del país d’en Monill, acaben assenyalant els seus amics, si va arribar a ser tan important es va deure al fet que, a part que tenia una gran capacitat de treball, sabia comunicar engrescament i, en conseqüència, confiança en el futur en la gent de què s’envoltava. Cal tenir en compte que ell s’havia trobat a Balaguer amb un pòsit de catalanisme indubtable però que estava abatut per un sentiment de frustració tan fort, com a resultat de l’ensulsiada subsegüent a la Guerra Civil, que els impedia de tenir qualsevol tipus d’esperança. Estaven literalment traumatitzats. I si bé no hi va reeixir del tot perquè donessin el tomb, sí, en canvi, va saber arrossegar les noves generacions.