Dedicar-me a la política, tot i que no professionalment, ha estat una forma més de comprometre’m amb el país. Els meus records en aquest camp es remunten molt abans d’aquell 17 de novembre de 1974, ja que vaig endinsar-me en el món del que llavors era la "política resistent" de la mà de l’escoltisme, tal com explicaré més endavant.

Aquell 17 de novembre de 1974, data tan important per Catalunya, jo ja feia temps que era militant d’Unió Democràtica de Catalunya. Aquell dia vaig anar a Montserrat amb el meu company d’Igualada, Antoni Morros i Closa (q. e. p. r.), el fill dell qual és actualment regidor de CiU a l’Ajuntament d’Igualada. Els dos hi vam anar per suggeriment dels dirigents del nostre partit, que ens hi van convocar. Per tant, en principi vaig considerar aquell acte com un més dels que organitzava Unió a la clandestinitat.

D’aquell dia em sembla recordar haver vist a la taula presidencial de l’assemblea en Jordi Pujol i l’Anton Canyelles, entre d’altres. I també recordo l’anècdota que casualmente aquell mateix dia visitaven Montserrat la directiva i jugadors del FC Barcelona i tot de penyes barcelonistes a fer l’ofrena a la Moreneta del títol que havien guanyat!

Aquell dia, per tant, es va acabar convertint en un dia molt especial, tot i que ja feia temps que les trobades a Montserrat eren habituals per a nosaltres. En el meu cas concret, i entre altres motius, perquè Igualada només es troba a trenta quilòmetres del Monestir. Així doncs, aprofitàvem els motius més diversos, com ara el de comentar l’Encíclica Pacem in Terris, etcètera, per celebrar consells nacionals d’UDC a Montserrat. Fins i tot recordo algun d’aquests presidit per la senyora Pilar Azemar, vídua de Carrasco i Formiguera.

Assistir aquell dia a Montserrat va suposar per mi un pas més en el camí que havia emprès la meva vida molts anys enrera. Una trajectòria que em va portar de ser considerat "fill de pares perseguits pels rojos i d’elevats sentiments patriòtics i religiosos" a ser un "separatista" perseguit pel règim.

Tot va començar a principis dels anys cinquanta. La inquietud del moment ens va portar a una colla d’amics d’Igualada a posar-nos en contacte amb el llavors vicari de Capellades, mossèn Joan E. Jarque, que, segons havíem sentit a dir, havia creat un Agrupament Escolta. Vam decidir parlar amb ell per crear un agrupament a Igualada i vam sol·licitar a en Miquel Ball Mateu, pertanyent a la generació que havia fet la guerra i antic fejocista, que fos el nostre cap. Ell mateix ben aviat ens va posar en contacte amb mossèn Antoni Batlle i Mestre i en Ramon Galí i els seus escoltes de Barcelona. Així va néixer, l’any 1952, l’Agrupament Jaume Caresmar, que actualment encara perdura a Igualada. El món de l’escoltisme era del tot nou per nosaltres i em féu descobrir uns nous horitzons i un compromís: servir Déu, la pàtria i el proïsme.

En aquell temps en què jo m’integrava a l’escoltisme, els valors del qual em marcaren per sempre, el meu germà Manel, que ha estat alcalde d’Igualada per CiU durant dotze anys —el tercer mandat per majoria absoluta—, formava part en la Universitat de Barcelona del grup d’en Jordi Pujol, en Pep Espar, en Max Canher, l’Hilari Raguer i l’Albert Manent. Tots ells van constituir posteriorment el grup CC i el meu germà em va acabar introduint en aquest grup resistent malgrat la diferència generacional —vaig néixer a finals de l’any 1935.

D’aquesta manera vaig estar col·laborant des de la meva ciutat i comarca amb les tasques d’aquest grup, amb la difusió mitjançant els fulls clandestins de les campanyes "Galisonga" i "Fets del Palau de la Música", entre d’altres. També vaig col·laborar en la fundació de la revista Cavall Fort i de la distribuïdora de llibres catalans Arc de Berà, el diari Avui, discos Edigsa, etcètera.

D’aquella època tan conflictiva i perillosa per a tots els que ens movíem clandestinament per defensar els nostres ideals, recordo també amb especial emoció l’empresonament del nostre president, en Jordi Pujol. Molts catalans vam lluitar per exigir la seva llibertat amb pintades que van omplir les carreteres del país i d’Igualada amb dos mots ben significatius i que ho deien tot: "Pujol, llibertat".

De l’empresonament de Pujol a Saragossa a principis del seixanta recordo la campanya popular que vam fer per Nadal. Així, des d’Igualada vam lliurar a la seva esposa un obsequi simbòlic amb motiu d’aquelles dates. Fins i tot conservo encara la butlleta d’adhesió.

Més d’una vegada la Marta Ferrusola, amb el seu petit Jordi, feia parades a casa nostra a Igualada quan anava a veure el seu marit pres.

D’aquesta manera, i com molts d’altres que en aquell temps es movien en aquests ambients, vaig passar de ser un fill de "padres perseguidos por los rojos, de elevados sentimientos patrióticos i religiosos", tal com consta en la meva fitxa del Servicio de Información Militar, a ser un "element perillós pel règim". Així consta en la meva fitxa policial de l’època, trobada darrerament a la policia pel meu bon amic Ferran Camps Vallejo.

La meva vinculació a Unió Democràtica de Catalunya ve d’aquesta època (anys cinquanta i seixanta) i va ser gràcies al senyor Miquel Coll i Alentorn i al meu germà Manel que vaig inscriurem al partit l’any 1947. Pel que fa al Miquel Coll, venia sovint a Igualada a fer cursos d’història de Catalunya, i al llarg de les seves classes ens va fer admirar la figura heroica d’en Manuel Carrasco i Formiguera i del seu partit UDC. No puc deixar d’esmentar tampoc la influència decisiva que vaig rebre de mossèn Josep Còdol i Margarit (Creu de Sant Jordi) i del senyor Antoni Dalmau i Jover, que fou diputat al Parlament de Catalunya per CiU.

Per tant, quan es va fer l’assemblea de fundació de CDC jo ja feia temps que em movia en el camp de la política. Posteriorment, al constituir-se CDC com a partit, i com altres militants nostres, vam al·legar la nostra condició de militants d’Unió i consideràvem que no teníem per què trencar amb el partit on feia tants anys que militàvem.

Per descomptat que en les primeres eleccions democràtiques vam veure la necessitat d’arribar a un acord amb CDC, fruit del qual va néixer Convergència i Unió. Això va fer que CiU sortís victoriosa a Igualada al llarg de totes les eleccions, excepte les darreres que, per discrepàncies internes de Convergència Democràtica de Catalunya a Igualada, vam perdre l’alcaldia a favor de l’Entesa per Igualada (PSC-IC/Els Verds).

D’aquesta manera arribem al present. Jo continuo sent conseller nacional d’UDC —ho sóc des de la legalització del partit després del franquisme—. I el meu germà Manel també continua sent militant d’UDC. Pel que fa al meu fill Josep, també forma part activament del partit i ha estat regidor de Benestar Social per CiU a l’Ajuntament d’Igualada. Actualment és el president del Consell Comarcal de l’Anoia i regidor de CiU a l’Ajuntament. I amb ell la nissaga Miserachs continua…