El meu record de Montserrat és, malgrat el temps transcorregut, ben viu i present, perquè és l’empremta d’una il·lusió realitzada.

Al llarg d’una vida hom construeix moltes il·lusions, grans i petites, que en la majoria d’ocasions no es realitzen o ho fan d’una manera parcial i migrada. Aquella reunió de Montserrat fou per a mi la materialització d’un projecte, un gran desig, una gran il·lusió. En definitiva, un punt i a part en la meva vida. I això, a poc que es pensi, es veu que és molt i molt seriós. Un fet determinant per la vida d’una persona. Encara ho és. En aquells anys, la gent que ens dedicàvem a la política com a vocació la vivíem apassionadament, amb una entrega que només poden sentir els que se senten portadors d’una missió. Encertada o no, però missió a fi de comptes. Si no es parteix d’això no s’entén res. Com entendre Jordi Pujol, si no és des d’aquesta perspectiva? Cal situar el context: Franco encara vivia, no existia un règim de llibertats i els partits polítics estaven prohibits, però, al mateix temps, l’eufòria i l’excitació d’un canvi estava en l’ambient. La negror del franquisme semblava que arribava a la seva fi. Aquesta sola possibilitat era molt estimulant pels que al 1974 ja feia un grapat d’anys que militaven en la política nacional. Jo aleshores tenia només trenta anys rodons, però com que m’havia incorporat jove, el 1962, a Unió Democràtica i a la FNEC, portava una certa experiència a l’esquena. Una experiència modesta si voleu, al cantó dels Coll i Alentorn, Roca i Caball, Anton Cañellas, Joan Sansa, Llibert Cuatrecasas, Manel Cardenya, o Xavier Ciurana, per citar algunes de les primeres persones a qui vaig conèixer i admirar, però suficient per viure amb passió l’expectativa d’un canvi democràtic.

El primer tret d’aquella època era per nosaltres doncs, aquest: l’assoliment de la gran expectativa de la fi de la dictadura i l’inici d’una nova democràcia.

La segona característica de l’escenari català era el predomini intel·lectual i polític de la cultura i les formacions marxistes. Formacions que no visquessin en el camp marxista poques: el Front Nacional, molt minva per les escissions i la reiterada repressió; la gent de Pallach, amb una organització incipient a l’interior, i, sobretot, Unió Democràtica de Catalunya, que en aquells anys devia ser probablement el partit polític més organitzat i amb més potencial del camp no marxista. Amb una pràctica que es remuntava a 1934, un posicionament polític admirable al llarg de la Guerra Civil i el fet d’haver estat fundador, amb el PNB, de la Unió Europea Demòcrata Cristiana, reunia un bon nombre d’avantatges…, que no eliminaven les limitacions de la seva reduïda dimensió: al 1974, UDC no tindria gaire més de 800 afiliats efectius a tot Catalunya —1.200 en les eleccions de 1977—. Això, en relació al que eren els partits clandestins de l’època, no era una xifra menyspreable per fer resistència, però migradíssima per encarar un futur democràtic marcat per les eleccions. Anton Cañellas, un home injustament oblidat pel que fa a la seva aportació a la lluita democràtica i nacional, veia aquest fet amb realisme. I d’aquest realisme i del d’en Jordi Pujol va néixer la reunió de Montserrat, CDC.

Pujol era, ja aleshores, un líder polític i social: unia a la seva entregada militància nacionalista, castigada per la presó i el desterrament, la insòlita característica d’haver construït un banc i haver-lo convertit en una entitat financera de primera fila entre els seus homònims intermedis. Aquesta doble faceta li conferia un potencial personal i col·lectiu extraordinari. Ell i la seva gent, el que després seria al GASC, tenien més gruix i capacitat real d’operar, sense ser un partit, que la majoria de sigles polítiques d’aleshores. Capacitat i entrega generosa. Una cultura política que, sigui dit de pas, és vital recuperar.

El meu coneixement d’en Pujol no va venir per la via del GASC, sinó d’Unió Democràtica. De fet l’havia conegut uns anys abans de Montserrat. Un grup de gent d’UDC vàrem dur a terme al Poble Sec -—l meu barri— i a la resta del districte d’aleshores —el II, si no recordo malament— una primera experiència electoral. Un metge ben popular, en Blanc Terrades, va decidir presentar-se a les eleccions pel terç familiar de l’Ajuntament de Barcelona. Una contesa electoral, cal recordar-ho, que no tenia res a veure amb les actuals: sense partits ni llibertats, on només votaven els "caps de família", els candidats oficials ho tenien tot guanyat abans de començar, malgrat que en ocasions l’escletxa es produïa. Sense experiència i mitjans, aquell grup d’UDC es va convertir en l’equip de campanya d’aquell home entusiasta que és el doctor Blanc. No sé com se’n va assabentar, però un bon dia en Jordi Pujol —acompanyat, em sembla recordar, per en Casajoana i l’Esquirol— va aparèixer al consultori del carrer Margarit que fèiem servir de quarter electoral. Així va començar una relació d’amistat i fidelitat que amb pujades i baixades encara dura. I això, en un terreny tan poc procliu als bons sentiments com és la pràctica política, no està gens malament. Hom té en la seva vida els pares, algun mestre, algun amic i amiga, la o les dones. És a dir, un grup reduït de persones que són peces insubstituïbles de la pròpia vida, en el sentit que ometent-ne alguna, aquella seria diferent. Per a mi en Pujol és una d’aquestes persones sense la qual la meva vida hauria estat substancialment diferent, de ben segur més avorrida.

Unió sempre s’havia esforçat per incorporar Jordi Pujol, però mai ho assolí. El pragmatisme de Cañellas al posar UDC a disposició d’un projecte més gran, unit al convenciment d’en Pujol que "ha arribat l’hora de fer política", que després tantes vegades reiterà per mobilitzar el catalanisme econòmic i cultural vers el camp polític, estan en l’origen de CDC.

Malgrat les seves semblances, el projecte d’un i altre, però, no era ben bé el mateix: Cañellas veia la possibilitat d’una organització més gran, integrada en la Internacional Demòcrata Cristiana. Pujol, malgrat la seva identitat i la consideració per la DC, tenia una altra visió més arrelada en les condicions concretes del país i el catalanisme. Estava més interessat a construir el "pal de paller", la gran força catalanista que pilotés la sortida de la dictadura, i que per tant tingués en les seves rengles un ventall polític més ampli del que aportava Unió. En aquest sentit, la component socialdemòcrata, àdhuc socialista, estava present en el projecte inicial, si bé al final les recances d’en Pallach no ho varen fer possible, almenys en el moment primigeni de Montserrat. Allà s’aplegaren gent de tres col·lectius: en Jordi Pujol i el GASC, Unió Democràtica de Catalunya, i un tercer grup, més petit però amb una valuosa aportació qualitativa, la gent que entorn del vicari episcopal Joan Carrera i l’editorial Nova Terra —en la qual també participava en Cañellas— configuraven una experiència obrera i cristiana; gent ben activa com en Castaños o en Lleonard Ramírez, són alguns dels exponents d’aquell corrent. També pujaren a Montserrat diverses persones que no pertanyien a cap dels col·lectius esmentats, la més coneguda i sens dubte important per la història posterior de CDC fou en Miquel Roca. A ell es deu la primera i encertada definició orgànica del nou moviment: una federació de grups i persones. Aquesta fou la CDC sorgida de Montserrat.

Això pel que fa a la distinció funcional. Però voldria assenyalar un altre aspecte. Des de la vessant de les idees i de la cultura, del sistema de valors, a Montserrat es travaren experiències i sensibilitats diferents procedents, però, d’un mateix doble tronc: el del catalanisme d’inspiració cristiana. Repeteixo que parlo de cultura, d’idees, de valors, no de creences, de fe o religió. Uns podien sentir-se més políticament interpretats pel socialisme i altres per la democràcia cristiana o simplement el catolicisme social. Ser creients o no ser-ho. Però el què donava sentit a la història era la primacia i rotunditat nacionals i l’existència d’un sistema de valors comuns. Era gent equivalent a la que configura el MRP a França o la DC a Itàlia després de la fi de la Guerra, la gent de la reconstrucció europea.

Posteriorment, la dinàmica i els desentesos varen fer que UDC i en Carrera es retiressin de la CDC inicial, fins a l’extrem que en les eleccions generals de 1977, tres anys després, ambdues formacions competiren electoralment per tornar-se a retrobar després.

Per tant, no és fruit de l’oportunitat ni només dels bons resultats polítics el que CDC i UDC hagin mantingut una coalició ininterrompuda al llarg de vint anys, un fet inèdit en la democràcia parlamentària. La raó és més profunda, està més en la composició geològica del terreny comú. La coalició ha estat possible, malgrat les pugnes i diferències pròpies de la dimensió conflictiva de la política, perquè de manera natural s’estén un subsòl comú que fa possible la coincidència. Una coincidència que treballada honestament va més enllà que l’actual marc de relació. És el subsòl que fa possible el personalisme comunitari de Pujol i la política entesa per l’humanisme integral de Maritain o el personalisme de Mounier, que han alimentat durant tants anys el pensament d’Unió.

Montserrat fou, el 1974, l’inici d’una història exultant i necessària per aquest país, que després, dissortadament, s’interrompé, i més tard recomençà d’una manera més imperfecta, menys compartida. Potser ara, amb motiu de la celebració de l’aniversari, pràcticament a les portes del tercer mil·leni, és la millor ocasió per reflexionar sobre els valors i els ideals que compartim, sobre les il·lusions de què som dipositaris i sobre la millor manera de dur-les a terme.

Haurem d’encarar el futur des de les arrels més fortes i rellançar la història comuna que ens va fer néixer. Però això significa també prescindir de la trivialitat política i repensar amb rigor intel·lectual i sentiment quin projecte proposem al nostre poble després de vint anys. Però sobretot necessitem reflexionar i debatre sobre els valors que diem compartir, a qui ens adrecem, a qui volem representar electoralment. Òbviament, l’interès general, el bé de tots, però en una democràcia, a més, cal tenir clar quin és el conjunt de persones que es representen de manera específica.

Si ho fem així, segurament podrem refundar la història inicial, renovar el projecte comú, per donar vint anys més de servei, eficàcia i il·lusió al nostre poble.