FRANCESC MIRALLES I MESTRE

Nascut a Sabadell el 13 d’abril de 1924, és enginyer i diplomat en Organització i Gestió Empresarial. Va ser avantguardista i enllaç-guia en la Guerra Civil i prefecte en dos cicles de la Congregació Mariana. Fou expulsat de la Falange (OJ) per rebel·lia. Va ser cofundador i professor de l’Escola de Viatjants i Comptables i cofundador i president de diferents entitats cíviques: Club Infantil, Moviment de Graduats de la Plana de Vic, Full Parroquial de Torelló, entre d’altres. En l’àmbit polític és militant d’Unió Democràtica de Catalunya des de l’any 1959. Fou alcalde del primer Ajuntament democràtic de Masquefa (Anoia). Representant d’Unió a la Comissió d’Indústria del PPE, conseller nacional d’Unió i membre actiu en Comissions. Amb l’objectiu que la gent gran participi activament i pública i aporti la seva opinió a la societat ha estat membre constituent de la Unió Europea de Sèniors (UE) i cofundador de la Unió Catalana de Sèniors (UCS).

 

"Entenia que no calia fer res en tant que no morís Franco i es fixessin nous horitzons. No tenia lligams amb la societat amb la qual esperava conviure. En Franco ja havia mort i es podia tornar a viure. Vaig reprendre la participació política en el Congrés d’UDC."

 

En aquells moments estava finalitzant la meva "travessa pel desert" i havia desconnectat dels amics Anglada —eng. de Vic i militant d’Unió— i Cardeña —militant d’UDC i promotor de reunions clandestines—. De fet, feia anys que havia deixat les meves múltiples participacions en la societat cívica i no volia canviar la meva decisió de no participar socialment en res, en tant que governés el feixisme o el franquisme. L’any 1963 havia canviat de feina i lloc. Allunyat. Anteriorment, el tinent Tejero, comandant de la Guardia Civil a Torelló, m’havia reprovat les meves activitats a la Vila en dues ocasions. D’altra banda, la feina social que havíem fet estava arrelada i era seguida per joves reflexius i entusiastes i compresa per llurs pares. Dedicant-me a la família i a la professió, esperava millors temps. Amb tot, vaig contactar amb l’Anglada i vàrem quedar a trobar-nos-hi, sense entusiasme. Ambdós teníem la idea clara de la nostra pensa social: el personalisme comunitari com a ideari polític del catalanisme polític com a sentiment social. No sé, ni en parlàrem mai, en quines activitats cíviques participava ell, però sí que ell em parlava de les que fèiem a Torelló i de la ressonància que tenien a Vic.

Amb aquest bagatge de la feina, la decisió de no participar en la societat, tirar la família endavant —avis, muller i sis fills— i la desconnexió social, la meva actitud era molt passiva. Altrament, jo em sentia realitzat, si bé aïllat i sol, però identificat i convençut dels valors sociopolítics que UDC podia aportar a Catalunya, que eren els mateixos que Jordi Pujol anava manifestant i amb els que el coneixíem, s’exterioritzava la CC i que havien servit de base en les meves activitats i manifestacions públiques, durant el període 1956-1963 a Torelló. D’altra banda, el 1959 havia manifestat la meva adhesió a Unió al mateix Coll i Alentorn. Entenia, però, que no calia fer res en tant que no morís Franco i es fixessin nous horitzons.

Vaig pujar sol a Montserrat, corprès i esporuguit. No ens vàrem trobar amb l’Anglada, tampoc vaig veure-hi en Cardeña —amb qui no havia pogut o sabut contactar— ni altres coneguts possibles, com el mateix Coll i Alentorn. Recordo que vaig pensar en els efectes de la meva travessa pel desert i que estava sol, que no tenia lligams amb la societat amb la qual esperava conviure i, després de moltes voltes, vaig marxar. Jo seguia sentint-me d’Unió i en Franco encara no havia mort.

No vaig tornar a pujar a Montserrat fins a l’agost del 1976, en què vaig anar a recollir els que quedaven de la Columna Tramuntana de la Marxa de la Llibertat i portar-los, en dos viatges, a Masquefa i acollir-ne a casa. En Franco ja havia mort i es podia tornar a viure. Vaig reprendre la participació política en el Congrés d’UDC a l’hotel Manila i la segueixo encara ara.