En aquells moments estava finalitzant la meva "travessa pel desert" i havia desconnectat dels amics Anglada —eng. de Vic i militant d’Unió— i Cardeña —militant d’UDC i promotor de reunions clandestines—. De fet, feia anys que havia deixat les meves múltiples participacions en la societat cívica i no volia canviar la meva decisió de no participar socialment en res, en tant que governés el feixisme o el franquisme. L’any 1963 havia canviat de feina i lloc. Allunyat. Anteriorment, el tinent Tejero, comandant de la Guardia Civil a Torelló, m’havia reprovat les meves activitats a la Vila en dues ocasions. D’altra banda, la feina social que havíem fet estava arrelada i era seguida per joves reflexius i entusiastes i compresa per llurs pares. Dedicant-me a la família i a la professió, esperava millors temps. Amb tot, vaig contactar amb l’Anglada i vàrem quedar a trobar-nos-hi, sense entusiasme. Ambdós teníem la idea clara de la nostra pensa social: el personalisme comunitari com a ideari polític del catalanisme polític com a sentiment social. No sé, ni en parlàrem mai, en quines activitats cíviques participava ell, però sí que ell em parlava de les que fèiem a Torelló i de la ressonància que tenien a Vic.

Amb aquest bagatge de la feina, la decisió de no participar en la societat, tirar la família endavant —avis, muller i sis fills— i la desconnexió social, la meva actitud era molt passiva. Altrament, jo em sentia realitzat, si bé aïllat i sol, però identificat i convençut dels valors sociopolítics que UDC podia aportar a Catalunya, que eren els mateixos que Jordi Pujol anava manifestant i amb els que el coneixíem, s’exterioritzava la CC i que havien servit de base en les meves activitats i manifestacions públiques, durant el període 1956-1963 a Torelló. D’altra banda, el 1959 havia manifestat la meva adhesió a Unió al mateix Coll i Alentorn. Entenia, però, que no calia fer res en tant que no morís Franco i es fixessin nous horitzons.

Vaig pujar sol a Montserrat, corprès i esporuguit. No ens vàrem trobar amb l’Anglada, tampoc vaig veure-hi en Cardeña —amb qui no havia pogut o sabut contactar— ni altres coneguts possibles, com el mateix Coll i Alentorn. Recordo que vaig pensar en els efectes de la meva travessa pel desert i que estava sol, que no tenia lligams amb la societat amb la qual esperava conviure i, després de moltes voltes, vaig marxar. Jo seguia sentint-me d’Unió i en Franco encara no havia mort.

No vaig tornar a pujar a Montserrat fins a l’agost del 1976, en què vaig anar a recollir els que quedaven de la Columna Tramuntana de la Marxa de la Llibertat i portar-los, en dos viatges, a Masquefa i acollir-ne a casa. En Franco ja havia mort i es podia tornar a viure. Vaig reprendre la participació política en el Congrés d’UDC a l’hotel Manila i la segueixo encara ara.