|
FRANCESC MIRALLES I MESTRE Nascut a Sabadell el 13 dabril de 1924, és
enginyer i diplomat en Organització i Gestió Empresarial.
Va ser avantguardista i enllaç-guia en la Guerra Civil i prefecte
en dos cicles de la Congregació Mariana. Fou expulsat de la Falange
(OJ) per rebel·lia. Va ser cofundador i professor de lEscola
de Viatjants i Comptables i cofundador i president de diferents entitats
cíviques: Club Infantil, Moviment de Graduats de la Plana de Vic,
Full Parroquial de Torelló, entre daltres. En làmbit
polític és militant dUnió Democràtica
de Catalunya des de lany 1959. Fou alcalde del primer Ajuntament
democràtic de Masquefa (Anoia). Representant dUnió
a la Comissió dIndústria del PPE, conseller nacional
dUnió i membre actiu en Comissions. Amb lobjectiu que
la gent gran participi activament i pública i aporti la seva opinió
a la societat ha estat membre constituent de la Unió Europea de
Sèniors (UE) i cofundador de la Unió Catalana de Sèniors
(UCS). |
|
"Entenia que no calia fer res en tant que no morís
Franco i es fixessin nous horitzons. No tenia lligams amb la societat
amb la qual esperava conviure. En Franco ja havia mort i es podia tornar
a viure. Vaig reprendre la participació política en el Congrés
dUDC." En aquells moments estava finalitzant la meva "travessa pel desert" i havia desconnectat dels amics Anglada eng. de Vic i militant dUnió i Cardeña militant dUDC i promotor de reunions clandestines. De fet, feia anys que havia deixat les meves múltiples participacions en la societat cívica i no volia canviar la meva decisió de no participar socialment en res, en tant que governés el feixisme o el franquisme. Lany 1963 havia canviat de feina i lloc. Allunyat. Anteriorment, el tinent Tejero, comandant de la Guardia Civil a Torelló, mhavia reprovat les meves activitats a la Vila en dues ocasions. Daltra banda, la feina social que havíem fet estava arrelada i era seguida per joves reflexius i entusiastes i compresa per llurs pares. Dedicant-me a la família i a la professió, esperava millors temps. Amb tot, vaig contactar amb lAnglada i vàrem quedar a trobar-nos-hi, sense entusiasme. Ambdós teníem la idea clara de la nostra pensa social: el personalisme comunitari com a ideari polític del catalanisme polític com a sentiment social. No sé, ni en parlàrem mai, en quines activitats cíviques participava ell, però sí que ell em parlava de les que fèiem a Torelló i de la ressonància que tenien a Vic. Amb aquest bagatge de la feina, la decisió de no participar en la societat, tirar la família endavant avis, muller i sis fills i la desconnexió social, la meva actitud era molt passiva. Altrament, jo em sentia realitzat, si bé aïllat i sol, però identificat i convençut dels valors sociopolítics que UDC podia aportar a Catalunya, que eren els mateixos que Jordi Pujol anava manifestant i amb els que el coneixíem, sexterioritzava la CC i que havien servit de base en les meves activitats i manifestacions públiques, durant el període 1956-1963 a Torelló. Daltra banda, el 1959 havia manifestat la meva adhesió a Unió al mateix Coll i Alentorn. Entenia, però, que no calia fer res en tant que no morís Franco i es fixessin nous horitzons. Vaig pujar sol a Montserrat, corprès i esporuguit. No ens vàrem trobar amb lAnglada, tampoc vaig veure-hi en Cardeña amb qui no havia pogut o sabut contactar ni altres coneguts possibles, com el mateix Coll i Alentorn. Recordo que vaig pensar en els efectes de la meva travessa pel desert i que estava sol, que no tenia lligams amb la societat amb la qual esperava conviure i, després de moltes voltes, vaig marxar. Jo seguia sentint-me dUnió i en Franco encara no havia mort. No vaig tornar a pujar a Montserrat fins a lagost del
1976, en què vaig anar a recollir els que quedaven de la Columna
Tramuntana de la Marxa de la Llibertat i portar-los, en dos viatges, a
Masquefa i acollir-ne a casa. En Franco ja havia mort i es podia tornar
a viure. Vaig reprendre la participació política en el Congrés
dUDC a lhotel Manila i la segueixo encara ara. |
|
|