|
"Molts havíem estat
fent una tasca parapolítica d’oposició a la dictadura
i de construcció d’entramats socials i econòmics de
cara al futur del país." Vaig optar pel Reagrupament perquè
calia evitar la identificació del nacionalisme català amb
postures burgeses o de dretes i que era fonamental un esforç de
conjugar nacionalisme i progressisme."
Amb dues o tres setmanes de diferència
vaig ser convidat a pujar a Montserrat dues vegades, i pel mateix motiu:
la fundació d’un partit polític.
Es va tractar, d’una banda, de
la creació de Convergència, i, de l’altra, de la del
Reagrupament, que després va esdevenir el PSC.
Sé que no vaig ser l’únic
que es va trobar en aquestes circumstàncies, que retraten molt
la situació del moment. Érem molts els que durant molts
anys, des d’algunes institucions cíviques —en el meu
cas, jo era degà del Col·legi d’Enginyers i membre molt
actiu de Justícia i Pau i de la Junta de l’ICESB— havíem
estat fent una tasca parapolítica d’oposició a la dictadura
i de construcció d’entramats socials i econòmics de
cara al futur del país.
Aquest període va crear complicitats
i amistats fermes, que expliquen molt del que ha estat la vida política
catalana dels darrers trenta anys, que no es pot entendre analitzada des
de fora, sense aquest coneixement previ.
La meva relació amb el futur
Reagrupament va venir per en Josep Verde i en Joaquim Ferrer —que
és qui em va presentar en Pallach— i també, encara
que d’una manera més discreta, que es com ell ho feia, per
en Josep M. Vilaseca Marcet. Amb tots tres havíem estat treballant
plegats en institucions com les que he esmentat i també en "el
Correu".
La pujada a Montserrat el dia de Convergència
va ser una invitació personal d’en Jordi Pujol, una invitació
que, degut a la meva relació personal amb ell, jo no podia pas
defugir, tot i que ell sabia perfectament la meva situació. La
decisió que vaig prendre no ha canviat mai la nostra relació
personal de confiança i amistat i això en alguns moments
ha estat ben útil.
Per què vaig optar pel Reagrupament
i no per Convergència? Per un convenciment que tenia i que encara
conservo: que, a causa de la composició demogràfica del
país, calia evitar la identificació del nacionalisme català
amb postures burgeses o de dretes i que era fonamental un esforç
de conjugar nacionalisme i progressisme —jo en deia aleshores socialdemocràcia.
Les coses han anat després
com han anat. Cadascú ha fet el que ha pogut o ha sabut. Jo penso
que el socialisme català ha fet una gran servei al país
i que sense ell la convivència hauria estat molt diferent. Per
això, i per moltes altres coses, estic francament satisfet de la
meva decisió de l’any 1974 i de la fidelitat a la decisió
i als principis que la varen fonamentar.
| 
