VINT-I-CINQUÈ ANIVERSARI DE CONVERGÈNCIA

I.- VIA PER LA QUAL ES PARTICIPA EN L'ASSEMBLEA FUNDACIONAL

II.- IMPRESSIONS PERSONALS DE L'ASSEMBLEA

III.- EVOLUCIÓ POSTERIOR A LA VINCULACIÓ A CDC FINS A LA LEGALITZACIÓ DEL PARTIT

I.- VIA PER LA QUAL ES PARTICIPA EN L'ASSEMBLEA FUNDACIONAL

1.- L'Assemblea Fundacional de Montserrat: preliminars

Els components d'un dels grups que confluïrem en la reunió de Montserrat portàvem ja temps treballant en tasques que Jordi Pujol en deia "fer país". Érem, per tant, els "pujolistes". La vinculació amb ell venia de temps. Alguns havíem format en el CC (Cristians-Catalans): Jaume Casajoana, Pep Espar, Quim Onyós, de Vic, Joaquim Dunyó, de Badalona…, i jo mateix. Els "fets del Palau de la Música", el maig de 1960, la detenció i tortures d'en Pujol i el seu posterior empresonament posaren un parèntesi en la nostra comunicació directa —però no en les activitats de seguir "fent país"—. En un dels nostres encontres dibuixà en un tovalló de paper —estàvem en un restaurant— un rectangle en el qual cada cara representava un camp d’acció: ensenyament, mitjans de comunicació, economia, empreses… Assenyalant el mig del rectangle em digué: "Aquest és l’espai central, i jo estic aquí".

En el país es produïen canvis econòmics i sociològics. La desaparició de l’almirall Carrero Blanco el desembre de l’any 1973, considerat el continuador de la dictadura del general Franco, permeté entreveure que aquell règim estava a les acaballes. Era l’hora de plantejar-se "fer política". Va ser aleshores quan Jordi Pujol ens passà un document de catorze pàgines, datat el desembre de 1973 —gener de 1974—, sense títol, en el qual feia una anàlisi del moment, indicava la conveniència d’una "política de fets" i marcava les línies principals de la nostra futura actuació.

Pujol impulsà unes reunions de la gent que tenia més a la vora. Les reunions, poc nombroses, de deu a quize persones, les celebràvem durant l’any 1974 en cases particulars —una d’elles fou a casa de la Roser Oller—, naturalment clandestines. Una altra reunió, aquesta amb en Ramon Llatjós, com jo de Manresa, va tenir lloc als laboratoris Cuatrecases del carrer Biscaia; allí en Ferran Ariño hi féu d’amfitrió i responsable. En aquestes reunions Jordi Pujol instava que, des de la seva posició teòrica de l’home de "l’espai central", algú dels assistents encapçalés aquest pas endavant. Em va semblar que l’única persona que estava en condicions d’engegar aquest projecte era ell. I així fou. En Francesc Gordo, un altre col·laborador d’en Pujol d’aquella època, que aleshores tenia la seva família a Manresa, ens comunicà verbalment a en Llatjós i a mi que el diumenge dia 17, a dos quarts d’onze, havíem d’estar a Montserrat entrant al monestir per la porta lateral esquerra.

A Montserrat se celebrava el setanta-cinquè aniversari de la fundació del Barça. La meva dona em deixà davant de la porta de l’hotel Cisneros. Els nanos que portàvem dintre el cotxe insistien de quedar-se a la festa. El comiat va ser ràpid. L’ambient era alegre, festiu, despreocupat.

Toco el timbre de l’entrada al monestir. S’obre la porta gairebé de seguida i veig la figura del pare Marc Taxonera, a qui coneixia d’anteriors reunions a Montserrat. Al costat i discretament al seu darrera hi veig dos companys; ja havíem coincidit en alguna de les reunions anteriors. Només amb l’expressió ens reconeixem. M’indiquen que pugi l’escala fins al vestíbul i allí em guiaran al lloc on he d’anar. Es repeteix la identificació: ens reconeixem amb els allí presents i m’acompanyen a la sala on es celebraran les reunions. Ja hi ha gent que ha arribat abans i que s’espera; alguns els conec, altres no.

Les sessions comencen aviat. No recordo que hi haguessin presentacions. Durant el matí pugen a l’estrada en Simeó Miquel, advocat de Lleida, el Sr. Miquel Coll i Alentorn i en Jordi Pujol. M’impressionà molt favorablement la intervenció d’en Simeó Miquel. M’havia preguntat moltes vegades quina Catalunya ens trobaríem quan entréssim en un règim de llibertats. La resposta era pessimista pel que feia a Lleida. Cert que coneixia el Vallverdú i els Espar, però amb quantes persones més comptàvem per poder recuperar el pols d’aquesta part de Catalunya?

Es definí l’espai polític que havia de cobrir el nou partit. Estava veient alguns companys coneguts allí presents i em preguntava: aquestes persones, que des de fa anys promouen institucions al servei dels altres, que han sacrificat hores de treball, aspiracions professionals i econòmiques, que deixen de banda les comoditats de la vida de família, i tot per uns ideals de justícia i de llibertat individual i col·lectiva, no es pot dir que són gent d’esquerres? Jordi Pujol aclarí aquest punt: el programa bàsic que anàvem a aprovar havia de cobrir un espai polític on cabés des del centredreta fins al centreesquerre o el socialisme humanista no marxista. —Un any més tard naixia l’Esquerra Democràtica de Catalunya de Ramon Trias Fargas, que pactaria amb Convergència i s’hi fusionaria el 1978. Segons Trias, ser d’esquerra vol dir "militar contra el poder establert, ésser lliure davant l’autoritat, ésser obert a tota novetat ideològica enfront de l’ensopiment i la rutina".— La convergència que aquell dia s’infantava era de centreesquerra.

La reunió d’aquesta Primera Assemblea la tinguérem en una sala del primer pis; els seus balcons donaven al pati de l’entrada a la basílica. Els assistents no arribàvem a un centenar i omplíem a bastament tota la sala. —En Gordo, que cuidava de la intendència, ens explicà posteriorment que va repartir vuitanta-tres entrepans; alguns dels assistents dinaren segurament amb la comunitat de monjos.— Des que vam entrar fins a l’acabament dels actes no ens vam moure d’aquesta sala. Disposàvem d’un lavabo a la sortida d’aquesta. Part de les sessions del matí es feren amb els porticons dels balcons tancats, per tal d’assegurar que no es pogués entreveure cap activitat des del pati de la basílica i es treballà amb llum artificial. Les campanes, molt a la vora, impedien seguir el que deien els oradors i aleshores s’imposava una estona de silenci. Al migdia, com he dit, en Gordo repartí entrepans i begudes, que prenguérem gairebé tots a la mateixa sala de la reunió, alguns drets, i ho aprofitàrem per fer discreta la tertúlia i estirar poc o molt les cames. Els actes s’acabaren a mitja tarda. Sortírem discretament. A fora, a la plaça, quedava encara molta gent. Tot era normal. L’ambient, plàcid i tranquil. En Llatjós i jo agafàrem l’aeri. El tren dels Ferrocarrils Catalans ens portà a Manresa.

III.- EVOLUCIÓ DE LA MEVA VINCULACIÓ A CDC A PARTIR DE LA PRIMERA ASSEMBLEA FINS A LA LEGALITZACIÓ DEL PARTIT

S’incrementaren els contactes amb els antics companys del CC de Manresa i altres persones de confiança, amb l’objectiu de preparar la nova etapa.

A l'estiu d'aquest any 1975 en Jordi Pujol ens cita a en Llatjós i a mi per parlar de l'organització del partit. Ens trobem a sopar a l'Hostal de la Creu de Martorell. Des de la nostra procedència del GASC (Grup d'Acció al Servei de Catalunya), formalitzem la nostra militància a CDC amb el compromís de fer nous militants i eixamplar la base humana del partit, tot i els entrebancs i els riscos d'aquells moments.

El 15 de novembre de 1975 assisteixo a la segona assemblea de CDC, que es celebra en els locals d’una parròquia de l’Hospitalet. La situació política obligà a prendre precaucions. Quan vaig sortir de Manresa només sabia que a les tres de la tarda havia de trobar-me al primer pis d’una casa de la rambla de Catalunya, allí em donarien instruccions. Així va ser: truco a la porta i m’obre en Miquel Esquirol. Ja hi ha llum verda. Cal que a dos quarts de quatre estigui al local parroquial i em dirigeixi a la barra del bar que trobaré; el cambrer em dirà on he d’anar. Efectivament, aquella persona ens introdueix a una sala annexa, àmplia i discreta. Potser per la cara i el posat nostre, a l’entrar, intuïa que anàvem a fer: "Van a la conferència? Vinguin amb mi". Fer activisme polític en aquells moments feia una certa basarda. A l’anar a la segona Assemblea deixava a casa la dona i els fills sense que poguessin saber el lloc i on m’havien de buscar en cas de necessitat. Per això vaig prendre la iniciativa i la responsabilitat de demanar que m’acompanyés en Benvingut Sanmiquel, antic membre del CC i "pujolista" des del primer dia. Tranquil·litzava la família i jo em sentia acompanyat.

Els assistents fórem molt menys que a la de Montserrat. La dirigí en Miquel Coll i Alentorn i hi intervingué també en Miquel Roca. Es plantejaren matisos i reserves. El moment no permetia anar més lluny. Es fa un comunicat d’aquesta Assemblea General.

Cinc dies després de l’Assemblea s’anuncia oficialment la mort del general Franco.

5.- Reunió extraordinària a Pompeia

El febrer de 1976 es convocà una reunió extraordinària a l’església dels Caputxins de Pompeia, a la Diagonal. Havíem d’anar a la missa vespertina del dissabte a les vuit. Els fidels omplien l’església. Poc després de començada la missa havíem d’entrar al convent pel fons de la nau lateral dreta al costat de l’altar major. En la reunió Jordi Pujol informà que Unió Democràtica havia decidit separar-se de CDC. D’aquest fet se’n donà compte en un comunicat als militants, amb data 18-2-76, en què es subratllava el caràcter accidental d’aquesta separació. Un nou comunicat amb data 19 de febrer de 1976 donava per finalitzada l’estructura federativa del partit.

Assisteixo a la tercera assemblea com a delegat de Manresa, que va tindre lloc als locals del CICF de la Via Augusta. Al vespre s’elegiren el secretari general i el secretari general adjunt i també la Comissió Permanent, formada per catorze membres de Barcelona i setze de comarques. Aquesta Comissió —que representava el que ara és el Consell Nacional i de la qual formo part pel Bages— es reuneix periòdicament a la Sala Claret del carrer Llúria, amb tota mena de precaucions. Presideix Jordi Pujol.

Com a anècdota: quasibé en cada reunió es produeixen queixes que algú filtra a la premsa el que es diu a la Permanent, ja que l’endemà els diaris en porten referències. Tots suposem qui és el que informa els periodistes, però no s’hi donà importància.

S’incorporaren de seguida els antics militants del CC i després altres persones procedents de l’escoltisme, de moviments d’Església, d’associacions culturals i cíviques.

Calia fer un pas endavant. El dia 16 de juliol de 1976 vam celebrar un acte públic al teatre dels "Carlins" o Cercle Familiar Recreatiu de Manresa. En Miquel Sellarés i en Josep M. Cullell feren un míting sota l’enunciat "Una Catalunya per tothom". Allí hi vaig fer la presentació. La sala s’omplí. Havíem trencat la barrera de sortir a l’àgora pública, ens donàvem a conèixer a tota la ciutadania i ens preparàvem pels esdeveniments posteriors.

L'increment de militants i les activitats que realitzàvem ens obligava a disposar d'un espai idoni. En Ramon Llatjós em va llogar tota una planta d'una casa del carrer Puigterrà de Dalt núm. 5. Però els partits encara no estaven permesos en aquell temps, l'any 1976. Per resoldre aquest inconvenient CDC va crear una societat civil jurídica denominada Centre de Documentació Catalana, constituïda per Jordi Pujol i altres, segons escriptura notarial amb data 7 de juliol de 1976. En representació d'aquesta societat en Lluís de Carreras m’atorga poders en virtut d'una altra escriptura de l’1 de març de 1977, per tal que pugui actuar en nom d’aquesta societat civil. El dia 5 de maig següent fem la inauguració oficial del local amb l’assistència dels militants, amics i convidats d'altres formacions polítiques.

Els partits polítics es legalitzaren el 1977, poques setmanes abans de les primeres eleccions legislatives del 15 de juny.

A principis de 1978, tingué lloc al local del partit de Manresa una reunió singular. Em telefona en Xavier Sitjas, advocat de Manresa i membre del Comitè de Govern d'Unió Democràtica, par demanar-me una reunió amb els militants de CDC; hi vindrien el Sr. Coll Alentorn i altres. Aleshores jo ocupava el càrrec de president de la Mesa del Consell Nacional. Unió Democràtica havia tingut uns resultats dolents en aquelles eleccions del 15 de juny de 1977. Em vaig adonar de la transcendència possible d'aquella trobada amb els responsables d'UDC. Vaig consultar-ho al Comitè Executiu del Partit. En Pujol era a Madrid i en Roca també. Telefono al número tres del Partit, en Josep M. Cullell. Va quedar sorprès de la proposta però hi donà el seu consentiment.

A aquesta reunió hi assisteixen un bon nombre de militants de Manresa i per part d’UDC el Sr. Miquel Coll i Alentorn, en Ramon Martínez Callèn, vell amic i company de professió i membre del Comitè de Govern, i el Sr. Xavier Sitjas. La xerrada, exposada pel Sr. Coll, va ser molt explícita: veure la possibilitat de tornar a treballar junts els dos partits. No hi va haver discussió: els assistents hi estàvem totalment d’acord. Vaig informar aquell vespre mateix Josep M. Cullell.

Mesos després es reprenien els contactes entre les dues direccions a través d’un Comitè d’Enllaç, que per CDC fou representat per Jaume Casajoana. El resultat fou la coalició actual CiU.