"La meva catalanitat amarada de sentit cristià em va empènyer de forma natural cap als cercles en què es movia Jordi Pujol."

Com la família, la professió —sóc metge especialitzat en Obstetrícia i Ginecologia— o la religió, la catalanitat ha estat un dels principals centres d’interès al llarg de la meva vida, a la qual he dedicat tota l’estimació, l’esforç i el temps de què he estat capaç. Una fidelitat que m’ha acompanyat tothora, començant pels temps de joventut quan, formant part de l’Agrupament Escolar Nosaltres Sols! vaig participar en una crida feta el juny de 1934 als estudiants de Catalunya per tal de sortir al pas de la intensa campanya de signe espanyolista, i consegüentment anticatalana, que aleshores alguns grups minoritaris havien desfermat en la Universitat de Barcelona, bo i advocant per la seva catalanització íntegra i absoluta.

Desprès de la guerra, em vaig anar sumant a les activitats de signe catalanista que es van dur a terme de manera progressiva a la ciutat de Manresa, empès per la meva dèria d’ajudar i potenciar tot allò que tingués a veure amb Catalunya, la llengua, la cultura i el progrés social i econòmic del país. Així, entre altres activitats, l’any 1964 un grup de cinc companys fundàrem l’Escola Social Torres i Bages, impartint-hi les assignatures corresponents, alhora que compartia les responsabilitats globals del Patronat. Així mateix, i en un altre camp ben diferent, vaig participar d’una manera directa en una de les moltes i diverses accions que Jordi Pujol impulsava, entrant a formar part de l’operació que va acabar transformant la Banca Padrós en el Banc Mercantil de Manresa, situant-lo en l’òrbita de Banca Catalana. El 1966 un grapat d’amics creàrem la llibreria Símbol, edicada a la venda i difusió del llibre català. De seguida, constatàrem que Manresa necessitava una Escola d’Auxiliars Tècnics Sanitaris, i, juntament amb altres metges, férem mans i mànegues per tal d’aconseguir-la, fins que la vam poder inaugurar l’any 1969, havent-me tocat de ser-ne el director. Més tard, amb la col·laboració d’uns bons i entusiastes companys, tiràrem endavant la delegació a Manresa d’Òmnium Cultural, entitat que em tocà de presidir en la seva primera etapa a partir de l’any 1972, tot això a part d’intervenir en actuacions més lligades a la meva professió com va ser col·laborar amb l’Associació de Lluita Contra el Càncer.

Paral·lelament, la meva catalanitat amarada de sentit cristià em va empènyer, d’una forma que jo titllaria de natural, cap als cercles en què es movia Jordi Pujol, amb el qual vaig compartir finalment un mateix ideari i, per tant, una oferta política amb capacitat real d’atreure sectors majoritaris de la nostra nació que ens permetessin en el seu dia d’engegar una bona obra de govern. De manera que, amb anterioritat a l’assemblea de Montserrat, havia assistit a un grapat de trobades acompanyat gairebé sempre pel bon amic el Dr. Carles Llussà, fins al punt que de vegades penso que una mateixa ressenya serviria en bona part per a ambdós, tanta va ser la compenetració patriòtica i tanta també la feina duta a terme de manera conjunta.

D’ací ve que jo assistís a la presentació que va fer del CC el president Pujol, acompanyat d’en Jaume Nualart, a la capital del Bages, no puc precisar si va ser l’any 1956 o el 1957, per exposar-nos la necessitat de crear un moviment cristià i catalanista que abastés tot un ventall de gent que podia anar des de posicions conservadores, però obertes i civilitzades, fins a les socialistes no marxistes, passant per les de centre i centre i esquerra. Mentre aquesta idea anava quallant, vaig cooperar en totes les campanyes que es feien a Manresa amb sentit de país, tenint cura especialment de la logística econòmica, de manera que m’encarregava de cercar el finançament necessari. Més endavant, un dia ens vam tornar a reunir amb en Pujol, i al final, obertament, ens va preguntar. "I bé, a fi de comptes, vosaltres de què sou?". I jo li vaig contestar: "pujolistes!". Això devia ser cap a finals dels anys seixanta.

Amb aquests antecedents, no podia fer altra cosa que ésser present en les reunions constitutives del GASC (Grup d’Acció al Servei de Catalunya), a les quals devíem assistir si fa no fa una quinzena de persones, que en els primers mesos de l’any 1974 es feien a Barcelona, a la casa particular de la Roser Oller de Capell, i a la seu dels Laboratoris Cuatrecasas, al carrer de Biscaia, prop de la Meridiana, que van preparar el camí per més endavant coadjuvar a la fundació de CDC.

I això perquè, com a la resta de Catalunya, a Manresa hi havia nuclis de persones que teníem ben clar que si volíem constituir en el futur una força política amb prou empenta com per arribar a governar el país, no ens havíem de limitar a la gent d’una ideologia determinada, per respectable que fos, sinó que ens havíem de constituir en punt de trobada d’homes i dones que, havent treballat per la ciutat, rebutgessin els corrents dictatorials de dretes i d’esquerres i advoquessin per la democràcia i pel progrés social, per tal de posar-ho tot plegat al servei de Catalunya i dels catalans, sense cap mena de supeditació als partits estatals, perquè per aquests, Catalunya sempre seria una cosa secundària, i, per tant, defugint clarament tota vel·leïtat més o menys sucursalista.

Va ser en Francesc Gordo, amb qui formava part del consell directiu del Banc Mercantil de Manresa i, consegüentment, ens vèiem ben sovint, qui em va dir d’assistir a l’acte fundacional de CDC a Montserrat el 17 de novembre de 1974; un dia que feia goig, amb molta jovenalla amb banderes del Barça i gent més gran que armaven molta gresca. Em vaig dirigir amb cotxe fins a davant de l’hotel Abat Cisneros —abans l’accés al recinte era lliure— i tot seguit em vaig encaminar cap a les estances del monestir, on ens rebia el pare Marc Teixonera, que ens sotmetia a algun sedàs identificatiu. Hi vaig coincidir, no podia ser altrament, amb el Dr. Llussà, i recordo, com a fet anecdòtic, que, després de la reunió, vàrem baixar amb l’aeri i agafàrem els Ferrocarrils Catalans fins a Manresa.

L’estiu vinent del 1975, en Jordi Pujol ens va convocar al Dr. Llussà i a mi per tal de tractar de la manera de preparar les coses per fer créixer com més millor el partit a Manresa. Curiosament, com que tots anàvem molt atrafegats, i per tal de guanyar temps, acordàrem que ni nosaltres baixaríem a Barcelona, ni ell pujaria a Manresa; bo i decidint de trobar-nos a sopar a mig camí, a l’Hostal de la Creu, a Martorell. Allí ens vàrem comprometre a fer proselitisme amb vista a arribar al major nombre d’estaments possibles i fer així de CDC un dels partits amb més implantació a la nostra ciutat.

Personalment, a part de mirar d’incidir en la societat en general, vaig treballar tot el que vaig poder en el món de la medicina i de l’assistència sanitària, com feia tothom entre els cercles professionals en què es movia; tot i tenint ben present que ens havíem d’obrir camí en dos segments en els quals no hi teníem prou incidència: els universitaris en particular i els joves en general. Aleshores, intentàrem dur a terme un seguit d’estratègies per arribar-hi, però ens va costar d’allò més perquè, o bé estaven ja molt radicalitzats (Bandera Roja, etcètera), o bé en bona part havien pres prèviament partit pel PSUC o pels socialistes, cosa que motivà que les primeres eleccions no ens sortissin tan bé com hauríem pogut esperar, car vàrem topar amb un sector de població al qual en uns primers temps no hi tinguérem accés.

De tota manera, tiràrem endavant. I a l’augment de militants se li va unir el d’activitats de tota mena, la qual cosa ens obligà a cercar un local en condicions i jo, formalment, vaig llogar una planta meva de la casa número 5 del carrer de Puigterrà de Baix al Dr. Llussà, que actuava en nom i representació d’una societat civil jurídica anomenada Centre de Documentació Catalana —corresponent de forma gens accidental, ans al contrari, és clar, a les sigles CDC—, perquè aleshores els partits polítics encara no estaven legalitzats. La inauguració oficial la vam fer el mes de maig de 1977, amb una nombrosa assistència de militants, simpatitzants, amics i representants dels altres partits polítics operatius aleshores a Manresa.

Arribada finalment l’hora d’haver d’elegir entre la política o la professió, entre allò a què el cor m’inclinava i allò que m’aconsellava el cap, em vaig decantar finalment per la professió. Fou una decisió molt meditada, que no em va ser fàcil de prendre, però del resultat de la qual n’he estat sempre d’allò més convençut. A part del fet de ser un home casat i pare de set fills i de la vocació profunda que sempre he sentit per l’exercici directe de la medicina, hi va tenir un pes considerable el fet que tal vegada no m’atreia prou el món de la política com per dedicar-hi la totalitat de la jornada laboral, car considero que tant la política com la medicina demanen plena dedicació i per tant no són compatibles. Una decisió encertada, encara més ja que la gran inclinació de la meva vida, la catalanitat, la podria continuar servint amb la mateixa intensitat de sempre.

És per aquest motiu que no vaig poder complaure els companys que m’empenyien que em presentés de cap de llista per a les primeres eleccions municipals, per més que creien que tenia moltes possibilitats de ser elegit el primer alcalde democràtic de Manresa després del franquisme. Així, i com a forma merament testimonial, vaig anar de número quatre, exercint de regidor.