|
"No crec que fos gaire conscient de la importància
de l’acte al qual acudíem ni de la transcendència que
aquest havia de tenir en el futur; la demostració de la capacitat
d’entesa de dos partits diferents per portar a bon port un projecte
comú és valorada positivament per la ciutadania."
OBLITS MOLT PERSONALS
No crec que, quan pujàvem cap a Montserrat, en el cotxe de la meva
amiga Montserrat Minobis fos gaire conscient de la importància
de l’acte al qual acudíem ni, menys encara, de la transcendència
que aquest havia de tenir en el futur; altrament, potser recordaria amb
nitidesa la sala, els assistents, les intervencions, tot plegat, que ara,
quan ho evoco, apareix immers en una boirina. Són records vagues
el que tinc: una sala més aviat fosca, perquè cap tafaneria
indesitjable de l’exterior no ensumés la reunió no
autoritzada que hi tenia lloc; una concurrència nombrosa —no
hi estàvem gaire amples ni confortables— de majoria aclaparadorament
masculina, en bona part desconeguts per mi; un desenvolupament seriós
i circumspecte, que després va generar una controvèrsia
al si d’Unió Democràtica respecte a si calia mantenir-se
fidels a l’esperit fundacional del partit o convenia diluir-se en
la nova Convergència Democràtica de Catalunya. Personalment,
crec que la demostració de la capacitat d’entesa de dos partits
diferents per portar a bon port un projecte comú és valorada
positivament per la ciutadania.
Aleshores no devia pas ser oficialment secretària
del Consell Nacional d’Unió; sí que oficiosament en
devia fer algunes de les tasques pertinents del Comitè de Govern,
no pas per cap saber especial en la cosa pública, ni per vocació
política, ni tan sols per raó de civisme o d’amor al
meu país, sinó simplement pels coneixements lingüístics
i per una disponibilitat contrastada. Això m’havia obligat
a conèixer molts militants o simpatitzants d’Unió.
En vaig trobar una colla a Montserrat. També hi era, és
clar, l’aleshores Jordi Pujol, a seques, que havia conegut feia anys
en una conferència que havia fet al local dels jesuïtes del
carrer Rosselló cantonada Balmes, poc després de sortir
de la presó.
D’aquesta boirina només destaquen, com llampecs
lluminosos i instantanis, l’ullada a la plaça del monestir,
des d’una finestra del corredor de visitants, amb les imatges festives,
música, sardanes, plenes de llum i de color, dels assistents a
la commemoració del Barça, l’acte que precisament ens
havia de servir de tapadora; la sortida esglaonada, però coincident
amb la finalització dels esmentats actes públics, per poder
barrejar-nos amb la multitud sense cridar l’atenció; la companyia,
dins el nostre petit cotxe, de qui amb el temps rebria el títol
de Molt Honorable, com a president de la Generalitat de Catalunya, ran
de l’oferta de la meva amiga de baixar-lo des de dalt fins a la zona
d’aparcament, on tenia el seu cotxe.
Cap record de les circumstàncies relacionades
amb la satisfacció de necessitats. Com si haguéssim estat
esperits purs. Em diuen que cadascú es portava el dinar i que ens
el vam menjar allí mateix. Decididament no tinc gens de memòria.
|
