MARIA CARME ILLA I MUNNÉ

Nascuda el 18 d’agost del 1930 a Llançà, Alt Empordà, de pares mestres del Patronat Municipal de Barcelona. L’any 1951 obtingué el títol de bibliotecària en l’Escola de Bibliotecàries. L’any 1973 es llicencià en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des del 1952 exercí de bibliotecària de plantilla, i del 1967 al 1975, de directora dels Cursos de Català de la Diputació de Barcelona. Ha exercit professionalment durant més de quaranta-tres anys en diverses biblioteques públiques i privades. L’any 1989 va ser traslladada de la Biblioteca Pública Arús a la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Es jubilà l’any 1995 tot i que continua fent la seva professió com a voluntària.

"No crec que fos gaire conscient de la importància de l’acte al qual acudíem ni de la transcendència que aquest havia de tenir en el futur; la demostració de la capacitat d’entesa de dos partits diferents per portar a bon port un projecte comú és valorada positivament per la ciutadania."


OBLITS MOLT PERSONALS

No crec que, quan pujàvem cap a Montserrat, en el cotxe de la meva amiga Montserrat Minobis fos gaire conscient de la importància de l’acte al qual acudíem ni, menys encara, de la transcendència que aquest havia de tenir en el futur; altrament, potser recordaria amb nitidesa la sala, els assistents, les intervencions, tot plegat, que ara, quan ho evoco, apareix immers en una boirina. Són records vagues el que tinc: una sala més aviat fosca, perquè cap tafaneria indesitjable de l’exterior no ensumés la reunió no autoritzada que hi tenia lloc; una concurrència nombrosa —no hi estàvem gaire amples ni confortables— de majoria aclaparadorament masculina, en bona part desconeguts per mi; un desenvolupament seriós i circumspecte, que després va generar una controvèrsia al si d’Unió Democràtica respecte a si calia mantenir-se fidels a l’esperit fundacional del partit o convenia diluir-se en la nova Convergència Democràtica de Catalunya. Personalment, crec que la demostració de la capacitat d’entesa de dos partits diferents per portar a bon port un projecte comú és valorada positivament per la ciutadania.

Aleshores no devia pas ser oficialment secretària del Consell Nacional d’Unió; sí que oficiosament en devia fer algunes de les tasques pertinents del Comitè de Govern, no pas per cap saber especial en la cosa pública, ni per vocació política, ni tan sols per raó de civisme o d’amor al meu país, sinó simplement pels coneixements lingüístics i per una disponibilitat contrastada. Això m’havia obligat a conèixer molts militants o simpatitzants d’Unió. En vaig trobar una colla a Montserrat. També hi era, és clar, l’aleshores Jordi Pujol, a seques, que havia conegut feia anys en una conferència que havia fet al local dels jesuïtes del carrer Rosselló cantonada Balmes, poc després de sortir de la presó.

D’aquesta boirina només destaquen, com llampecs lluminosos i instantanis, l’ullada a la plaça del monestir, des d’una finestra del corredor de visitants, amb les imatges festives, música, sardanes, plenes de llum i de color, dels assistents a la commemoració del Barça, l’acte que precisament ens havia de servir de tapadora; la sortida esglaonada, però coincident amb la finalització dels esmentats actes públics, per poder barrejar-nos amb la multitud sense cridar l’atenció; la companyia, dins el nostre petit cotxe, de qui amb el temps rebria el títol de Molt Honorable, com a president de la Generalitat de Catalunya, ran de l’oferta de la meva amiga de baixar-lo des de dalt fins a la zona d’aparcament, on tenia el seu cotxe.

Cap record de les circumstàncies relacionades amb la satisfacció de necessitats. Com si haguéssim estat esperits purs. Em diuen que cadascú es portava el dinar i que ens el vam menjar allí mateix. Decididament no tinc gens de memòria.