Els que no varen viure la dictadura, potser no es poden fer el càrrec que reunir cent persones en aquella època era una actuació arriscada. De fet, ho era. En Franco encara era viu i el règim es debatia, a les seves acaballes, buscant una possible continuïtat, després d'haver estat eliminat per ETA l'almirall Carrero Blanco. El moment no era pas d'obertura, per això es varen prendre mesures de seguretat per fer possible l'acte. La més important i encertada va ésser de fer coincidir la reunió a Montserrat amb la trobada de penyes barcelonistes. El FC Barcelona era presidit ja per l’Agustí Montal, que estava al corrent del que s'estava preparant. En Jaume Rossell era el gerent de l'entitat. Això i la bona disposició dels monjos facilitava l'operació.

Jo vaig pujar a Montserrat la tarda del dia abans amb el cotxe d'en Miquel Esquirol, junt amb en Miquel Sellarés i en Joan Ramon Lladós. Portàvem documents i també banderes blaugranes per si la Guardia Civil ens parava. Cosa que va passar abans d’arribar al monestir, però no va tenir conseqüències. Vàrem sopar amb els monjos i posteriorment ens vàrem reunir a l'hostatgeria del monestir, junt amb l'Esquirol i en Sellarés, amb en Jordi Pujol per preparar la sessió de l'endemà. A l'acte fundacional hi varen assistir unes vuitanta persones i recordo que va ser presidit per en Simeó Miquel, de Lleida, com a persona de més edat. També hi havia una representació d’Unió Democràtica. Em sembla que també ens va dirigir la paraula l'Anton Cañellas i naturalment en Jordi Pujol. AI finalitzar l'acte, ens afegirem discretament a la festa barcelonista.

No cal dir que el personatge central d'aquell dia va ser en Jordi Pujol. Des de feia temps actuava de líder d'aquell grup de nacionalistes, i l'acte fundacional de CDC era la conseqüència de moltes actuacions anteriors que ell havia dirigit en plena clandestinitat, contra el règim i també sota la filosofia de "fer país", aprofitant la legalitat vigent, per posar fonaments i construir en àmbits ben diversos la nostra realitat nacional. I va ser a l'entorn de moltes d'aquestes activitats que es va formar el grup en el qual jo vaig col·laborar. Una de les accions va ser presentar candidats a les eleccions de 1972 que el règim havia convocat per donar una aparença més democràtica; evidentment, eren una pura manipulació. Vàrem presentar en Barenys i en Casasses per Barcelona, en Jaume Vilalta per Tarragona i en Joaquim Arana per Lleida. Més endavant vàrem presentar, en Mas Sala i en Thio Rodés a unes eleccions que en deien del Tercio Familiar. Recordo que no tothom estava d'acord amb aquesta manera d'actuar, que podia ser titllada de fer el joc al règim, però eren accions possibilistes que cohesionaven i donaven experiència al grup i posaven en evidència la falsedat de les intencions del règim. En Jordi Pujol estava ja manifestant, amb aquesta política, el seu pragmatisme, que ha estat la forma d'avançar en un país que partia de mínims i que, com molt bé ell va formular més endavant, "portava plom a l'ala".

El nostre grup d'acció estava format per unes trenta persones, una part de les quals varen assistir a una reunió important, convocada per Jordi Pujol, als laboratoris Cuatrecasas, als inicis de l'any setanta-quatre. D'aquella trobada en va sortir la primera institucionalització del grup amb les sigles GASC (Grups d'Acció al Servei de Catalunya). En aquella reunió en Pujol ens va manifestar que no ens convenia encara donar al grup una formulació política concreta, ja que sota un paraigües genèric hi havia més possibilitats d’acollir-hi altres grups nacionalistes, com els socialistes d'en Pallach, per exemple. La filosofia d'obertura de CDC a altres grups nacionalistes va continuar en el temps, amb el propòsit que Convergència, tal com el seu nom indicava, fos el pal de paller on convergís la política nacionalista catalana.

No hi ha dubte que la reunió als laboratoris Cuatrecasas, amb la constitució del GASC, s'ha de considerar l'antecedent històric de la fundació de Convergència Democràtica de Catalunya a Montserrat.

Que Catalunya, portava plom a l'ala, ho va dir en Jordi Pujol a ESADE, en la conferència de les "Terceres Vies" que es va celebrar el gener de 1975, i tenia raó, perquè la situació política del país, després de quaranta anys de franquisme, era, en general, molt precària. En la conferència, Jordi Pujol va fer una presentació dels seus propòsits com a líder i va dir que havia arribat el moment de "fer política". Aquella conferència va constituir l'entrada en l'escena política d'en Jordi Pujol i el tret de sortida que va fer posicionar, públicament, els grups polítics de l’àmbit català per primera vegada en la transició.

M'agradaria que en aquest escrit hi constés, encara que sigui anecdòtic, el que per mi varen suposar, de positiu, aquells anys i com les circumstàncies em varen apropar a la figura d'en Jordi Pujol.

A casa meva eren catalanistes. El meu pare de ben jove va ésser empresonat a la Seu d'Urgell, en temps de la dictadura d'en Primo de Ribera, i el seu germà va ésser el fundador de l'FNEC, Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya, abans de la guerra. A casa es vivia la dictadura amb l'esperança que algun dia s'acabés, però després de tants anys, també amb una certa resignació. Un dels primers llibres, en català, que vaig llegir de petit, es titulava Catalunya, poble dissortat, perquè Catalunya, no havia tingut els homes que necessitava en els moments precisos, i aquesta desgràcia, semblava que havia de ser una constant en la nostra història. Per això, quan vaig veure escrit el nom de Jordi Pujol a les parets i als murs de les carreteres em vaig sentir, per primera vegada, patriòticament il·lusionat; ja no tot era conformisme, sinó que hi havia alguna cosa que es movia. Havia calgut esperar que passes una generació perquè el país donés els primers signes de recuperació. Jo em vaig dir, aquest Jordi Pujol m'interessa i haig d'aconseguir de contactar-hi. Vaig tenir sort. Una tarda vaig assistir a un concert al Palau de la Música. De sobte algú des de l'amfiteatre va llançar octavetes a la platea. Vaig sortir corrent a fóra i vaig veure un xicot que s’esquitllava per una cantonada avall. Jo el cridava dient-li que volia parlar amb ell i encara corria més, pensant que jo era un policia. Al final el vaig atrapar, va parar i em va escoltar. Era en Joaquim Ferrer. Em vaig explicar i li vaig donar el meu telèfon perquè em truqués, cosa que va fer després de prendre les mesures de seguretat pertinents. Aquell dia va ser important per mi i en certa manera va marcar la meva vida. Vaig començar de seguida a formar part del grup clandestí i més endavant, ja integrat del tot, em varen presentar en Jordi Pujol. Les reunions del grup les fèiem, normalment, al carrer de Lucà, a casa d'en Quim Ferrer. Personalment, aquesta etapa de la meva vida em va fer sentir molt realitzat, em sentia útil, col·laborava amb gent que pensava igual que jo i podia fer alguna cosa pel meu país.

Per acabar m'agradaria remarcar que aquells anys de "prepolítica" crec que varen ser d'extraordinària utilitat pel país. Anys de lluita, d’il·lusions, de campanyes contra la dictadura, de volem bisbes catalans, de Galinsoga, de ciclostil, de català a l'escola, d’amics de la ciutat, de catalanisme popular mitjançant el Barça, de manifestacions i de tantes coses que ens varen fer sentir importants de participar en el redreçament de Catalunya sota el lideratge d’en Jordi Pujol.

Guardo un record extraordinari dels companys amb els quals vaig poder compartir els mateixos ideals i amb els quals de manera més directa vaig col·laborar en aquells temps: la Immaculada Amorós, en Jacint Borràs, la Roser Capell, en Jaume Casajoana, en Joan Creixells, en Xavier Cruañas, en Pep Espar, en Ferran Espuñes, en Miquel Esquirol, en Quim Ferrer, en Josep Maria Lamarca, l'Albert Manent, en Santiago Moix, l'Oriol Pañella, en Xavier Polo, en Jaume Rafart, en Jaume Rosell, en Joan Seguí, en Miquel Sellarés, en Carles Sumarroca, Lluís M. Sunyer i en Xavier Vela. Moltes vegades dèiem que érem quatre gats. Potser no era del tot veritat, perquè en molts altres àmbits també hi havia gent que feia coses, però per una part d’ells, Catalunya no era el més important.

Fa molts anys de tot això. Hem d'estar satisfets. En aquell temps mai ens haguéssim pensat que arribaríem on som. La clau ha estat la fidelitat al nostre pensament nacionalista de sempre, als primers ideals, adaptant-nos a la realitat concreta i a la vegada canviant del país.

La Catalunya d'avui és un producte de moltes aportacions que també han fet altres líders polítics i altres partits, però és indiscutible que la política catalana, des de la transició, ha estat fortament condicionada pel projecte polític de Jordi Pujol i per CDC, que han marcat la pauta de la construcció de Catalunya fins ara.