FRANCESC GORDO I LORENTE (Barcelona, 193-1998)

"HOME ABSOLUTAMENT FIDEL AL PRESIDENT PUJOL, VA SER L’ENCARREGAT DE LES FINANCES DEL PARTIT EN LA PRIMERA ÈPOCA."

"En Francesc Gordo i Lorente va ser al llarg de tota la seva vida un dels més clars exponents que jo conec de la gran capacitat de fer amics absolutament amatents, fidels i perseverants que ha acompanyat tothora el president Pujol. En Gordo sentia per ell una estima que jo gairebé m’atreviria a dir que no tenia límits. Com a persona, com a company de tantes lluites i com a líder polític al servei d’uns mateixos ideals de catalanitat i de progrés de les persones, en Francesc veia en la figura i en l’obra política del líder de CDC l’únic camí que l’aniria conduint de manera progressiva cap a la plasmació de bona part de les seves esperances nacionals, perquè sabia que la plenitud, si mai s’aconseguia, no la veuríem la gent de la seva generació", manifesta en Miquel Esquirol amb qui va coincidir en tota mena d’activitats al servei del país.

Aquesta inclinació que sentia per Pujol el portava a l’extrem de no participar de cap crítica envers la dinàmica del partit, encara que fos feta sempre amb el major i el millor dels ànims constructius i cooperadors, i per petita o irrellevant que arribés a ser. "Portant la mà dreta al cap, tot deixant anar un somriure, feia el gest de prémer un imaginari interruptor de la llum, i aleshores afegia: ‘Mireu: jo faig clic..., i ja podeu dir el que vulgueu’. Perquè, és clar [remarca], tot i que nosaltres érem pujolistes de pedra picada, això no obstant no podíem estar en tot absolutament d’acord al mil per cent amb en Pujol", afegeix en Miquel Esquirol, qui tot seguit posa en relleu que, malgrat tot, en Gordo no estava pas mancat de sentit de la crítica, passava tan sols que tenia una confiança total i una plena admiració per en Jordi Pujol i, en conseqüència, creia a ulls clucs que trobaria la sortida adient a la qüestió de què estàvem parlant a cada moment.

La confiança era mútua. Va ser l’encarregat de gestionar tot un seguit d’assumptes delicats i d’una gran transcendència. "Químic de professió, en Francesc col·laborava amb ell a Banca Catalana des de 1967, i, a part d’assumptes directament relacionats amb aquesta activitat com, per posar només un exemple, la seva intervenció determinant en la trajectòria del Banc Mercantil de Manresa, va tramitar innombrables afers en el camp del ‘fer país’ que, bé depenien directament d’en Pujol, bé hi participava d’una manera o altra; o, si més no, els feia viables amb els seus ajuts logístics, encara que la major part de les vegades podien ser de caire econòmic."

D’altra banda, en Gordo va prendre part en la preparació de les eleccions a procuradors a Corts de l’any 1971 del terç familiar amb la candidatura Barenys-Cassasas, que va ser pràcticament finançada amb l’ajut d’en Pujol; com dos anys més tard ho va fer en una altra campanya a regidors de l’Ajuntament de Barcelona que, naturalment, també es van perdre, com estava manat, però que serviren de manera clara per demostrar al franquisme que hi havia una oposició disposada a donar obertament la cara.

Quan en Jordi Pujol va decidir-se a fer directament política, calia dotar el grup que conformava, procedent en la seva major part de la línia de fer país, d’una infraestructura bàsica en què recolzar-se, i va ser en Gordo qui, un cop més, es va fer càrrec de la qüestió, bo i dotant-la d’una cobertura legal, que va durar fins a la democràcia, mitjançant una societat les primeres lletres de les tres paraules constitutives de la qual es corresponien amb les sigles CDC. Amb aquests antecedents, va ser d’allò més natural que a partir del novembre de 1975 rebés l’encàrrec de començar a posar forma a l’estructura, organització i administració del partit, bo i tenint cura, per tant, de les finances de Convergència en la seva primera època.

En Francesc Gordo va ser un dels principals organitzadors de

l’acte de Montserrat. Va estar atent fins al més petit detall, com ara la compra dels entrepans amb què sortir del pas a l’hora de dinar, atès que la sessió es va allargar més del que estava previst, acabant vers les set o les vuit de la tarda; també va convocar personalment bona part dels assistents.

"Algú ha afirmat [segueix assenyalant Esquirol] que en Gordo va confeccionar una llista detallada dels que realment varen estar a Montserrat, però si en veritat la va fer, jo no la vaig veure mai, i, a més a més, ningú no m’ho ha pogut assegurar amb certesa. I d’allò que s’explica que en Gordo encomanés entrepans per a unes cent persones, si així efectivament va ser, no se’n pot desprendre que fossin cent els assistents. Jo més aviat m’inclinaria a afirmar que no arribaríem a la setantena a tot estirar, i si va tirar llarg devia ser per si algú era molt de vida."

Membre del GASC (Grup d’Acció al Servei de Catalunya) i militant fundador de CDC, en Francesc Gordo a partir de la III Assemblea, celebrada el 28 de març de 1976, va formar part del primer Comitè Executiu Nacional així com de la Comissió Permanent, i va ser el president del IV Congrés, que es va celebrar a La Salle Bonanova, essent posteriorment membre del Consell Nacional.

En Miquel Esquirol acaba la remembrança d’en Francesc Gordo dient que "era un home bo, amic dels seus amics, totalment lliurat als ideals de la catalanitat i d’una fidelitat total i absoluta envers la persona del president Pujol".