Nascut a Barcelona l’any 1945, es doctorà en Ciències Econòmiques. De 1980 a 1987 fou diputat al Congrés i des del 1986, diputat al Parlament Europeu pel Grup Parlamentari Liberal, Democràtic i Reformista. És membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans i forma part del Comitè Executiu de Convergència Democràtica de Catalunya. És secretari general del Patronat Català Pro Europa, vicepresident del Bureau de la Internacional Liberal i president de la Comissió Mediterrània de la Lliga Europea de Cooperació Econòmica. Ha publicat llibres de temàtica europea: El Parlament Europeu (1989), L’Acta Única Europea (1989), Unió Europea (1991), etcètera. També és autor de llibres i articles sobre economia industrial, espanyola i catalana i sobre qüestions comunitàries.

L’oportunitat de participar-hi des de la seva fundació em proporciona una gran tranquil·litat personal i moral en tenir consciència que els vint-i-cinc anys que hi he dedicat han estat per contribuir al bé de la societat catalana i a l’avenç de l’autogovern català. És obvi, a més, que els qui ens aplegàvem a Montserrat no cercàvem cap objectiu egoïsta, ans al contrari, en aquells moments el risc era cert i les incerteses grans, el mòbil era completament desinteressat i actuàvem per la nostra determinació i exigència moral per tal d’ assolir un règim lliure, just i democràtic per Catalunya.

Crec que és convenient establir les circumstàncies personals que varen desembocar en la meva anada a Montserrat aquell novembre de 1974. Aquell any i, gràcies a una beca de recerca de la Universitat Autònoma de Barcelona, havia obtingut un Màster en Economia Industrial per la Universitat anglesa de Sussex. El novembre feia poc que havia tornat després de passar un any sencer a Anglaterra. En aquells moments no tenia cap militància política, però sí una intensa activitat acadèmica i professional. Amb Josep M. Muntaner i Pascual estàvem recuperant la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, que sobrevivia acollida al Palau Dalmases de l’Òmnium Cultural gràcies a la tenacitat del seu secretari general, el Dr. Ramon Aramón i Serra.

També participava en els estudis i treballs de la Fundació Centre d’Estudis de Planificació, que dirigia en Josep M. Cullell sota el patrocini principal del senyor Antoni Forrellad i amb el suport de Jordi Pujol. Estava preparant la meva tesi doctoral sota la direcció del professor Antoni Serra Ramoneda i, a l’ensems, treballava en el Servei d’Estudis de Banca Catalana, que dirigia Artur Saurí. Dins d’aquest Servei, m’encarregava del Departament d’Estudis Industrials i de la Revista Econòmica del Banc Industrial de Catalunya. Aquest treball el combinava impartint una assignatura pròpia, Economia Industrial, en el Departament d’Economia de l’Empresa de la Universitat Autònoma de Barcelona. Estava clar que en aquells moments la meva orientació era fonamentalment acadèmica i professional.

Però els qui havíem tingut una activitat destacada en la lluita contra el règim franquista en la Universitat i havíem estat militant en partits polítics i organitzacions estudiantils com el Sindicat Democràtic de la Universitat de Barcelona o el Front Obrer de Catalunya (FOC), sentíem la inquietud i l’obligació moral de contribuir a assegurar una societat millor que recuperés les llibertats que negava el franquisme. En tot cas, aquest era el meu sentiment d’aleshores.

Poc temps després de tornar d’Anglaterra vaig ser convidat per Pasqual Maragall a una reunió a casa seva per posar els fonaments del que havia de ser Convergència Socialista i en la qual participàrem antics militants del FOC. Després d’una conversa posterior amb Narcís Serra, vaig manifestar-li que el socialisme que propugnava no coincidia amb el model de societat que jo creia adient per Catalunya. Unes setmanes després vaig atendre la invitació que em féu Josep M. Cullell per anar a la reunió de Montserrat, a la qual vaig assistir purament com a observador.

De la reunió de Montserrat recordo que el polític més important era el líder d’Unió Democràtica de Catalunya, Anton Cañellas, que va fer un discurs llarg, minuciós, analitzant amb detall la situació política del moment, tot destacant la necessitat d’articular una organització política preparada per participar en la democràcia que havia de succeir al franquisme i amb forces referències a la política internacional, de la qual n’era un bon coneixedor.

També va fer una intervenció Jordi Pujol, intervenció brillant, sentida, sobre el que ens exigia el país i la necessitat de participar políticament per recuperar les seves llibertats. Seguiren diverses intervencions, però recordo molt especialment la de Miquel Roca, el qual coneixia per haver militat al FOC, que manifestà que des de la seva posició d’independent estava disposat a participar decididament i amb plena disposició i entusiasme en l’organització política que havia de sorgir d’aquella reunió. Va intervenir també Francesc Ferrer i Gironès, tot aportant el sentiment de l’empresariat catalanista en la tasca de redreçament de Catalunya, i de mossèn Joan Carrera, responsable de l’editorial Nova Terra que representava la veu de l’àmbit més social i obrer.

Després d’aquella reunió vaig tenir diverses converses amb Josep M. Cullell sense decidir el meu compromís en el projecte, encara que seguia la seva evolució amb especial interès. De fet, aquesta situació durà unes poques setmanes, perquè a finals de gener del 1975 vaig anar a la famosa conferència de Jordi Pujol a ESADE amb un grup d’economistes del Servei d’Estudis de Banca Catalana dels quals recordo Artur Saurí, Lluís Armet, Isabel Bonet i Miquel Rubirola. La conferència de Jordi Pujol em convencé totalment. La seva proposta responia al que jo creia que necessitava Catalunya per a la nova situació política que se sentia molt propera. Al dia següent, vaig dir-li a en Josep M. Cullell que m’afiliava a CDC.

En aquells moments, en el si de CDC s’havien articulat de fet quatre àmbits o corrents: la mateixa Unió Democràtica, els seguidors i propers a la proposta de Jordi Pujol, els independents que seguien en Miquel Roca i els agrupats a l’entorn de mossèn Joan Carrera.

L’àmbit proper a Jordi Pujol decidí articular-se creant el GASC, Grup d’Acció al Servei de Catalunya. Des d’aleshores, l’activitat política fou intensa. Recordo diversos viatges amb en Jordi Pujol, amb un Seat 1430 que conduïa ell mateix i també amb el meu Seat 127, anant a la Bisbal, Figueres, Igualada, Balaguer, Sabadell, Ripoll i tantes altres localitats catalanes, fent reunions en llocs de vegades amb freds siberians per anar convencent gent compromesa en diverses activitats del que aleshores anomenàvem fer país perquè prenguessin un compromís polític. Amb les típiques imatges que Jordi Pujol acostuma a utilitzar, els deia que encara que tanquessin la porta a la política, aquesta els entraria a casa per l’escletxa de la finestra, per sota la porta, pel forat de la xemeneia i que, el que calia, era participar decididament per construir el país. Es tractava de passar de "fer país" a "fer política". De les persones que vaig conèixer en aquells mesos de 1975 voldria retre un homenatge per la seva enteresa i qualitat personal a en Francesc Gordo, que dissortadament ens deixà fa poc més de dos anys.

En coherència amb aquest compromís polític amb CDC vaig contribuir a fundar CDC de Sants-Les Corts al meu pis del carrer de la Pobla de Lillet, amb en Joan Fages, Ignasi Baraut, Ramon Rovira i Jaume Camps. Pocs mesos després, l’increment dels militants ens obligà a cercar un nou lloc de reunió. Joan Fages ens proporcionà el seu despatx al carrer de Masferrer, 12, al costat de l’Ajuntament de les Corts. S’hi aplegaren Pere Illa, Víctor Vila, Jordi del Prat, Jordi Alavedra, Josep Trilla, Mercè Claus, Xavier Ciurana i Enric Bernades, una base que s’anà engrandint en poc temps i que s’acabà dividint en dues agrupacions, la de Sants i la de les Corts. Al mateix temps, bona part de nosaltres participàvem activament en l’Associació de Veïns Sants-Sol de Baix, la qual cosa ens permetia enllaçar amb el moviment veïnal, de gran importància política en aquells moments.

Aquesta intensa activitat política em portà cap a la fi de 1975 a formar part del Secretariat Permanent de CDC en substituir en Miquel Sellarés com a secretari d’actes. L’Albert Vila, d’Unió, substituí en Josep Miró i Ardèvol. Recordo que els membres del Secretariat Permanent, Anton Cañellas, Jordi Pujol, Miquel Roca, Josep M. Cullell, crec que també mossèn Joan Carrera, Albert Vila i jo mateix, ens reuníem en el despatx que tenia Miquel Roca al carrer de Còrsega, molt a prop de l’actual seu nacional de CDC. Vaig participar i contribuir a organitzar els primers congressos en la clandestinitat i una sèrie de propostes programàtiques, especialment en el camp econòmic. El juny de 1977, el dia després de les primeres eleccions democràtiques, vaig presentar la meva dimissió a Jordi Pujol com a membre del Secretariat Permanent.

En una carta, de la qual conservo la còpia, li expressava que, un cop celebrades les eleccions, la política exigia una plena dedicació i jo el que pretenia era ser un bon economista, professor universitari i dedicar-me més a entitats com ara l’Institut d’Estudis Catalans. A aquesta institució hi dedicava alguns diumenges al matí fent reunions presidides pel Dr. Alsina, aleshores president de l’Institut, per tractar de construir una estructura vàlida per al futur de la recerca a Catalunya, que ja llavors constituïa una de les més greus carències del nostre país.

Està vist que, com m’ha passat d’altres vegades, no anava ben orientat en relació a CDC. Jordi Pujol em tornà a cridar el 1978 per demanar-me que preparés el programa econòmic de les eleccions a Corts que s’havien de celebrar el 1979. També vaig elaborar la base del programa electoral de les eleccions al Parlament de Catalunya de 1980 i el de les següents fins a mitjans dels vuitanta, comptant amb la col·laboració d’un aleshores jove llicenciat en Econòmiques, Francesc Homs.

El març de 1980 vaig substituir Jordi Pujol en el seu escó al Congrés de Diputats i vaig iniciar així una vida política i parlamentària de la qual em sento molt satisfet per haver contribuït a la consolidació del catalanisme polític en l’etapa més destacada i fructífera per Catalunya des de la pèrdua de les nostres llibertats el 1714. És obvi que en la reunió fundacional de novembre de 1974 no podíem preveure que CDC arribaria a tenir un paper tan destacat, però el que sí que ens va moure és el sentiment de l’obligació moral de servir al nostre país, per sobre del risc que allò representava en aquells moments i renunciant a altres alternatives que segurament ens haguessin donat, almenys a alguns o a molts de nosaltres, més satisfaccions personals, familiars i professionals. Tant de bo aquest esperit continuï presidint el futur de CDC