ANTONI FORRELLAD I SOLÀ (Sabadell, 1912 — Sabadell, 1983)

"TENIA DUES PASSIONS: CATALUNYA I LA SEVA GENT"

"El president Pujol, en una conferència en què es va referir a l’Antoni, recordà una conversa en la qual comentaven si s’havia de tirar endavant una determinada activitat i al final ell li va dir: ‘Miri, això no ens ho agrairà ningú, però si li sembla que ho hem de fer, fem-ho’. Aquesta anècdota ens fa avinent el fet que quan creia que s’havia de dur a terme una acció al servei del país mirava de portar-la a bon port sense esperar-ne projecció ni publicitat, tampoc cap profit personal directe o indirecte", remarca el seu germà Miquel.


"Això feia que, tot i molt franc i sincer, era discret i no feia ostentació de les seves activitats, especialment de les polítiques, ben probablement perquè també era molt respectuós amb el pensar dels altres. Malgrat que l’Antoni tenia una relació no tan sols amb mi sinó amb tota la família molt estreta, molt íntima, no obstant això els familiars no teníem gaire coneixement de molts dels afers en els quals intervenia; i si s’esqueia de parlar-ne, era sempre de passada. Quan es trobava amb els familiars preferia tractar qüestions estrictament personals que afectessin més directament a tots en general o més particularment cada un de nosaltres. Per aquest motiu, no m’és possible de dir gaire cosa de la seva activitat estrictament política, de l’anada a Montserrat o de la tasca concreta dins de Convergència. Tot i això, crec que la vessant política de la seva obra pública és, en molt bona part, el resultat directe de les seves activitats en general. Era un home polifacètic que ho posava tot al servei de dues passions: Catalunya i la seva gent."

Tanmateix, ressalta que li consta que "mantenia reunions amb una certa regularitat, abans de la fundació de CDC, amb un col·lectiu que s’agrupava entorn de les sigles PICOT, em sembla; en el qual intervenien en Jordi Pujol, en Pere Duran Farell, entre d’altres, empesos per una preocupació sociopolítica indubtable".

Considera que no era allò que s’entén comunament com un "animal polític". "No era una persona a la qual el temptés l’exercici directe de la política, no n’hauria estat mai un professional, però estava convençut que havia de participar i de col·laborar en una acció política amb sentit de país, com un acte més de servei. De la mateixa manera que s’involucrava en el camp professional, la relació social amb companys i amics, el món empresarial, l’associacionisme de caràcter economicoempresarial i finance,r però també el de les institucions beneficosocials, culturals i un ampli etcètera. Fonamentalment, la seva vida va tenir una projecció semblant a la pedra que, tirada en un estany, va produint onades cada cop més grans, sense parar. Amb la seva magnanimitat i la seva gran activitat, la seva trajectòria va ser com un cercle concèntric que es va expandint i que no troba mai cap riba que aconsegueixi d’aturar-la. Tot plegat, mogut per un profund i molt intens sentit cristià que el portà a posar-se al servei de la societat, la qual cosa comportava necessàriament implicar-se en un compromís polític seriosament assumit".

En totes les actuacions de l’Antoni Forrellad s’hi veu una doble vessant, social i política. "Era un bon sabadellenc, un convençut catalanista i un gran patriota català. Aquestes fidelitats, posseint com tenia una visió àmplia de les coses, el conduïren al convenciment que tot això tenia una implicació política indubtable, bo i fent costat a la doctrina del president Pujol, amb el qual l’unia una forta i antiga amistat, i, per tant, va mantenir una fidel i activa participació en Convergència".

Miquel Forrellad remarca el caràcter solidari, generós, de forta rel cristiana del seu germà Antoni, que el portà "a dur a terme tot un conjunt d’actuacions en camps molt diversos, orientats sempre al bé comú i al progrés dels homes i de la societat catalana. I com més gran i elevada era la seva obra, més prenia consciència de la inexcusable connexió que les seves diverses actuacions havien de mantenir amb la política ‘en majúscula’ per tal d’aconseguir així la millor rendibilitat social possible. Ara bé, atès el seu temperament, en política es decantà més aviat a ajudar, a participar, a col·laborar. Mai va ser del parer de tenir-hi un paper de primera fila; tal vegada perquè devia creure, puc arribar a pensar, que això el limitaria en els altres nombrosos i així mateix importants terrenys en què es movia".

Miquel Forrellad acaba recordant un paràgraf de l’escrit que el president Jordi Pujol va publicar en un número monogràfic a la revista sabadellenca Quadern, dedicat a la seva figura i publicat l’any 1985, que portava per títol "Un amic magnànim i un gran català", i que, al seu parer, defineix molt bé la seva manera de fer i d’actuar: "El senyor Forrellad no era un home corrent. L’home corrent pensa abans en ell que en els altres. L’home corrent tendeix a abusar del seu poder i a creure que qui paga mana. L’home corrent sol ser bastant unidimensional. L’home corrent no sol combinar la tendresa amb l’eficàcia ni les conviccions molt fondes amb la tolerància ni en el sentit d’autoritat amb la capacitat de renúncia. Com feia el senyor Forrellad. I no era un home corrent aquell que, quan tothom es tractava de tu, seguia essent, per a tots, el senyor Forrellad".

Unes observacions que troben la seva màxima expressió en el punt i a part final de l’article: "Que des del més enllà el vell amic se senti reconfortat. La ciutat i el país que ell va estimar van recuperant aquelles virtuts que ell va practicar: la de la iniciativa, la de l’esforç, la de l’audàcia, la de la convivència. Jo voldria que hi afegíssim aquell seu esperit de joia, de serenor, de servei i alhora d’ambició. I aquella immensa esperança en els homes. Aquell creure que fet i fet a tots ens agrada més fer que desfer, construir que destruir. Més sumar que restar. Ell, certament, va arribar al capdavall de la jornada amb les mans ben plenes".