Com va ser que anés al 1974 a l’acte fundacional de Convergència Democràtica de Catalunya? L'origen d'aquesta presència es pot justificar per la meva participació en política des de molt abans. Crec que el meu interès per les qüestions polítiques possiblement devia començar quan tenia 23 o 24 anys. Pels anys cinquanta, quan estàvem em plena dictadura, participava en moviments cívics. Segurament per aquesta raó, no sé exactament com va ser ni a través de qui, el que sé és que Jordi Pujol, que aleshores era l'encarregat i responsable de "comarques" en el moviment cívic CC, em va localitzar i vaig parlar amb ell a Girona per, dins la discreció d'aquells moments, crear un grup CC, acceptant-ne la mentalitat i la doctrina. La feina d'aquest grup era sensibilitzar la gent. A causa d’aquests contactes, i la relació de diversos universitaris gironins que vivien en un pis del carrer Witardo, la comunicació va ser fluida.

El 1959, quan va venir el cardenal Tisserant a visitar Montserrat, el moviment CC va organitzar-hi una concentració. Des de Girona, també organitzat per CC, vàrem anar amb un autocar cap a Montserrat. En una carta de Jordi Pujol del 10 d'abril de 1959, s'hi posa que en motiu de les noces d'argent del pare Abat Escarré cal anar a Montserrat per fer-li un homenatge, però diu que aquest homenatge no es fa pel càrrec, "sinó a l’home que ha pres una actitud digna, valenta i patriòtica". El mes de juny del mateix any, a la rambla de Girona, igual que en altres indrets, també es varen cremar Vanguardias en protesta contra Luis de Galinsoga. Així van començar els contactes polítics. En aquells moments, Pujol, sempre que venia o anava a Olot per qüestions de la Banca Dorca, ens vèiem i parlàvem.

En Jordi Pujol fou empresonat a causa del "fets del Palau de la Música" (1960), i quan en va sortir, el novembre de 1962, va ser desterrat a Girona. Aquest fet va determinar la possibilitat de tenir més contactes de tota mena, la qual cosa va permetre intercanviar criteris tant polítics o socials com culturals i econòmics. Quan el 1963 va marxar de Girona, no em trobà a casa i ens deixà una nota manuscrita que després d'acomiadar-se ens deia: "En Francesc pot conservar el primer volum d'en Vilar fins que s’examini". Era el llibre de Pierre Vilar en francès, que encara no s'havia traduït, i avui li agreixo que me l'hagués deixat perquè Nadal Oller, en examinar-me, en va quedar sobtat i em va preguntar on havia estudiat. Pujol era generós en la difusió de les idees que interessaven.

Mai no es varen desfer els lligams polítics que ens unien, tot i que ell ja no estava a Girona, però teníem relació per temes econòmics, com per exemple per promoure el primer hipermercat de capital català a Girona o per temes culturals com les revistes comarcals, etcètera. Durant aquesta etapa de "fer país" Pujol no apareixia enlloc, però estava darrera moltes activitats. El "fer país" va ser la campanya de "Català a l’escola", promoure el mim de Boadella, fomentar la pedagogia activa, etcètera. Recordo d'aquesta etapa Lluís M. Sunyer, un activista cultural al servei de Catalunya que va viure la clandestinitat fent de viatjant de la cultura catalana.

Va ser després, cap a mitjans dels setanta, quan fou insuficient "fer país" i es va encetar l'etapa de "fer política", que Pujol va tornar a pensar en mi i es varen reanudar més intensament els contactes. Per exemple, el 10 d'agost de 1974, quan era president de la Cambra de Comerç, m'escriu una carta on diu: "No et vull pas parlar d’hipermercats, ni de la Cambra, ni de res per l'estil, sinó del moment polític a Catalunya", i em convoca a una reunió el dia 10 de setembre, a les 10 del vespre, ja que tot el que fem a diversos camps "ja és del tot insuficient". Aquest dia fou quan es va acordar reunir-se a Montserrat i parlar seriosament de política.

La convocatòria de la reunió per fundar una nova organització política a la clandestinitat, en el meu cas, es va fer amb un estil ben refinat. En Jordi Pujol em va enviar a Girona una carta en paper ceba i en còpia escrita en paper carbó. És una carta del 12 de novembre de 1974, en la qual em diu que: "Els portadors d’aquestes ratlles són amics meus que et parlaran del mateix tema que vàrem tocar tu jo tot dinant al Tropeziens fa cosa de dos mesos. Hauria pogut parlar personalment amb tu, però és del tot impossible. Et parlaran d'una reunió que es farà el dia 17. M'agradaria que fessis tot el possible per assistir-hi. Tanmateix Pujol em va enviar la còpia amb paper de ceba, però els que m'havien de comunicar el lloc i l’hora de la reunió m'havien de portar l'original per poder-ho contrastar. I per això, tot seguit, escrit a mà, en Pujol diu: "Ferrer: et vindran a veure de part meva amb aquesta carta com a presentació. Jo t’envio la còpia per endavant".

Efectivament, em varen avisar que la reunió es celebraria a Montserrat, dins les sales del monestir, i que hi fos ben aviat, si no recordo malament, cap a les onze del matí. Jo aleshores tenia tres fills. Doncs bé, tota la família cap a Montserrat amb el dos cavalls, atès que oficialment jo anava a fer un dia d'exercicis espirituals. Aquesta fou la versió que vàrem donar. Un cop allà vàrem coincidir amb tota una munió de gent que celebrava un aniversari del Barça i tot quedava més dissimulat. La dona i els fills a visitar Montserrat, i jo a fer recés. A la porta vaig trobar el meu company i amic Miquel Sellarés, que em va fer guiar fins a arribar a la sala on es celebraria la sessió. Hi havia gent de tot Catalunya. N'hi havia que coneixia de les reunions que s'havien fet en el temps de "fer país", però no els coneixia pas a tots. Sense entreveure el futur, allà s'anava a celebrar la I Assemblea General de Convergència Democràtica.

El que tinc en el record és que ho va presidir el lleidatà Simeó Miquel. No sé per què també hi va parlar al matí Anton Cañellas. Però, de fet, els que portaven la direcció i se'ls veia la batuta, a més a més de Jordi Pujol, hi havia Miquel Roca Junyent, i també a la tarda hi va intervenir Josep Castaño. Ens vàrem quedar a dinar allà mateix. Encara recordo que Sellarés va arribar amb molts d'entrepans, i vàrem dinar dins la mateixa sala. Eren temps encara de clandestinitat.

Qui convergia? Quin era l'objectiu per convergir? La filosofia d'aquesta convergència era tal com diu el primer document "si cadascú de nosaltres és capaç de lliurement cedir una petita part de la seva llibertat personal a aquesta comunitat que pot ser la Convergència, si cadascú cedeix una mica de l’accessori en benefici del substancial que ens agermana, la Convergència Democràtica serà un moviment popular i massiu, una alternativa real al franquisme ".

En el primer moment en aquest desig de convergir hi havia un grup d'en Pujol, que s'anomenaria el G.A.S.C., els independents de Roca Junyent, i el que podrien dir-ne el front obrer de Josep Castaño que bàsicament els seus membres provenien de la JOC i altres moviments parasindicals. Allò era la convergència política de diferents posicions i de diferents sectors socials. Era una federació de grups i de persones. Els objectius eren ben clars, en la política nacional recuperar les llibertats de Catalunya i en la vida social fer realitat una política socialdemòcrata. Aquest era el doble sentit dels militants de CDC en els setantes que iniciaven una singladura al servei de Catalunya. La idea de convergència en aquell moment era que s'havia de constituir "la via catalana cap al socialisme" tal com s'havia escrit aquest lema en alguns fulls. Es volia fer un partit nacionalista, demòcrata i socialment avançat. Era nacionalista perquè es reclamava la devolució de l'estatut de 1932, demòcrata perquè tothom havia de tenir els mateixos drets i deures davant de la llei, i socialment avançat per la distribució igualitària de la renda i per aquesta fita es considerava un partit decantat a favor d'un gran bloc de centre-esquerra per vertebrar el país i evitar una bipolarització política que no col·laborés en la govemabilitat. En aquesta perspectiva d'obrir-se als sectors socialdemòcrates es fa una crida especial al Reagrupament dels Socialistes Democràtics, dient exactament: "si de moment no és possible la fusió -desitja arribar com a mínim a una entesa profunda i permanent". La realitat va ser que els membres del Reagrupament a la mateixa sala on estaven i nosaltres, el diumenge anterior havien decidit no coordinar-se amb cap altra força per a constituir un bloc de centre-esquerra. Tanmateix no es deixava res per perdut. Jordi Pujol en una carta que em va adreçar el dia 15 de febrer de 1975, encara em deia: "Jo aspiro -i ho expresso clarament en els papers adjunts- a que almenys una part del sector socialdemòcrata s'incorpori a un moviment de convergència com el de C.D., i confio que això arribarà a ser un fet " En arribar la primera contesa electoral de caire democràtic el juny de 1977 els socialistes democràtics del reagrupament es varen adherir i coaligar en el "Pacte Democràtic".

Després de la I Assemblea General com a congrés fundacional de Convergència es va difondre el document que recollia els plantejaments inicials del partit, on es deia que CDC no era una ampliació d'UDC, ja que s’adreçava molt especialment als socialdemòcrates i explicava a bastament la política de centreesquerra que s'intentava obtenir a través de l'interclassisme. Afirmava el document "el catalanisme és un gran ciment", no era aigua miraculosa, però era l'instrument per cohesionar i donar més eficàcia a la política que s'intentava realitzar. El 9 de desembre de 1974 vaig tornar a rebre una convocatòria per reunir-nos el diumenge al matí del dia 22 tots els que havien constituït la I Assemblea General de Convergència Democràtica. A partir d'aleshores es va començar una labor frenètica per fer coneixedors de la nova estructura política a gent, a sectors socials, i a grups de pobles diferents.

En sol·licitar-me aquesta col·laboració explícitament em demanen que reflecteixi com va evolucionar la meva relació amb Convergència a partir d'aquell moment. Doncs ben curt i ras. El meu pensament polític en el camp social continua essent encara igual. És el mateix d'abans com s'ha vist que era inicialment el de CDC en el terreny economico-social. Potser en el terreny nacional la realitat m'ha radicalitzat. Jo sempre dic que al 1977 vaig anar a Madrid amb el pensament autonomista, tal com reclamaven i proclamaven els principis polítics de l'Assemblea de Catalunya, i al 1993 quan vaig deixar d'anar a Madrid ja m'havia tornat independentista. La lluita permanent i la reivindicació nacional l'endureix quan veus que els drets del poble català no són respectats.