De l’entrevista que li feren per a la Revista de Badalona, el 26 de febrer de 1976.

Autocalificació política: "Sóc un català demòcrata. Accepto la voluntat popular reflexada per mitjà del sufragi universal; aquest és per a mi, l’únic camí que té validesa".

Què espera del futur? "Vull per al meu poble i per a tots els pobles un cel clar i transparent. Espero la realització de la promoció social de tota la classe treballadora, amb una base cultural sòlida, capaç del diàleg, que la porti a la direcció de la nostra societat, ja que no hem d’oblidar que el món del treball és majoritari. Per això espero que el capital estigui al servei de l’home, mai a l’inversa. Llavors tindrem un país en pau i sense tensions."

Sóc la Núria, l’esposa d’en Cinto —com sempre l’anomenàvem— i m’emociona moltíssim rememorar les vivències d’una època especial, que vam conviure tan intensament, compartint esperances, neguits, alegries i algun sofriment. Celebro moltíssim la publicació de recull de les petites històries dels fundadors de Convergència.

En Cinto fou un català apassionat, defensor incansable dels drets humans. Cooperativista convençut, pels principis i valors que aquest ideari propugna. El recordo sempre somrient, generós, solidari…, però també inconformista: volia descobrir el perquè de l’infelicitat de bona part de la societat i de la manca de justícia social en el seu entorn, malgrat la propaganda dels mitjans de comunicació. El seu afany era trobar respostes i solucions per ajudar a pal·liar moltes mancances. I fou a través de reflexions amb grups cristians i dels seus estudis d’arqueologia i d’història, que anà descobrint les seves pròpies arrels i les del seu poble i de l’esclavatge que aquest sofria: llavors, decidí lluitar per tal d’alliberar-lo. En el seu camí, anà trobant companys amb semblants fites, i fou a mitjans dels anys cinquanta, que l’amic Pep Espar li presentà en Jordi Pujol. L’amistat que s’establí i l’admiració d’en Cinto vers el nou amic duraria tota la seva vida.

Començà una nova etapa de servei, es convertí en un CC i mai va deixar de ser-ho, era un autèntic Català Cristià. Malgrat els contratemps, que tots coneixem, continuà amb la tasca compromesa de "fer país", això el dugué al llarg dels anys a treballar sempre per la reconstrucció de Catalunya, i per damunt de tot per les persones. Com a promotor nat que era, el trobem organitzant tot tipus d’actes: culturals, polítics, educacionals, transmetent amb entusiasme la necessitat que, entre tots, havíem d’endegar el propi país. No hi ha espai per enumerar les iniciatives i les activitats dutes a terme a través d’entitats culturals i esportives de Badalona: classes de català a l’Orfeó Badaloní, altres per a immigrants als barris perifèrics de la ciutat, creació del Grup Estrop, de la nova cançó catalana o bé del grup REM d’arts plàstiques, la primera parada de llibres en català a la Rambla per sant Jordi, l’any 1961, que tingué continuïtat durant molts anys. També fou un dels promotors de la Festa del Badiu de l’escoltisme badaloní, i, sobretot, la seva tasca desinteressada de periodista. "Periodista de denúncia i de servei al seu poble" durant la dictadura, com l’han qualificat, ja que, segons deia ell mateix, "si faig periodisme és perquè crec que m’ha donat un estri amb el qual puc servir el poble". Sentia la necessitat d’escriure per tal de sensibilitzar els ciutadans dels seus drets. Va ser galardonat amb alguns premis pel seu periodisme popular.

Finals de 1974. Il·lusió i engrescament d’en Cinto per la constitució d’una federació de grups i persones amb voluntat de crear un gran partit polític democràtic i català: la Convergència Democràtica. La seva utopia començà a fer-se realitat.

1975. La II Assemblea General de CDC, reunions i més reunions, responsabilitats, però el seu entusiasme anava creixent a mesura que s’anava consolidant i estructurant el partit, i el que ell creia que era molt important, la participació de tots, debatent i contrastant opinions. Promoció de militants i satisfacció per les respostes positives d’amics i coneguts.

Mentre, al seu entorn tot continuava a bon ritme gràcies al seu tarannà cordial i optimista: la família, el treball, la comunitat cristiana de base, els seus estudis i recerca, el periodisme…, però el seu amor més preuat era la família, i aquesta anava creixent, els quatre fills de casa, els dos grans casats, i la seva gran fal·lera, els dos primers néts. I la nostra llar, sempre oberta, era centre d’encontres i celebracions. Poguérem festejar el nostre 25è aniversari de casats envoltats dels que estimàvem. I com sempre al servei de la seva ciutat. Obté el títol de socorrista de la Creu Roja, i això, conjuntament amb el seu títol de patró d’embarcacions esportives, de primera, va fer que els dies festius, durant l’estiu, fes el servei de vigilant de la platja, perquè el mar era un dels seus amors. Continua amb les classes de català, com també organitzant conferències i taules rodones de promoció social. És secretari de la Cooperativa de Badalona i vocal de moltes associacions. Un enfilall d’activitats difícil d’enumerar.

1976. Recordo que aquest any, el ritme de treball d’en Cinto augmentà.

He trobat moltes anotacions i intervencions seves per a la III Assemblea General de CDC. Sé que es sentí molt satisfet, i, d’acord amb la Declaració de principis, aquesta insta tothom a treballar per una Catalunya igualitària i justa; això era la seva obsessió, com també el programa econòmic i social.

El 29 d’abril organitza la vinguda de Jordi Pujol a Badalona, que ens parlà sobre "Un programa polític per Catalunya". Fou un gran èxit de participants.

El 27 de maig es constitueix a Badalona l’Assemblea Democràtica de Catalunya i en Cinto hi participa com a delegat de CDC.

El 6 de juliol, amb la creació de la Fundació Roca i Galès, de promoció i divulgació del cooperativisme, veié realitzat un dels somnis. En fou patró fins a la mort. Aquest mateix mes anem il·lusionats a Toluges per commemorar la "Pau i Treva de Déu". Fou emocionant veure com les banderes catalanes onejaven lliurement. Vam parlar amb en Batista i Roca i aprofitàrem l’esdeveniment per escampar propaganda i enganxines de CDC.

Del 23 de setembre en recordo la primera reunió amb els nous militants badalonins. Les reunions van anar succeint-se puntualment.

Pel novembre col·labora en la celebració del centenari de Pau Casals.

1977. Un any curull d’esperança. El IV congrés de CDC pel gener i el Vè a l’abril. En Cinto prepara esmenes, debats, va a comarques a fer xerrades, aportant-hi tot el seu entusiasme i voluntat de servei. S’esforça per aconseguir que triomfés la democràcia en les eleccions legislatives. També, com a compromís de classe, s’afilià al SOC.

Recordo l’eufòria de l’onze de setembre. Més d’un milió de catalans manifestant-se. Com ho vam celebrar a casa amb tots els fills.

I fou tot un símbol el retorn del president de la Generalitat, i ens donà confiança, i refermà la convicció d’en Cinto, que aconseguiríem governar Catalunya amb seny i honestedat per tal d’aconseguir una societat més justa i equitativa… Ho encertà.

Continua col·laborant amb el SEDOC (Secretariat de Coordinació pel Desenvolupament) com a monitor als cursets, on parla de política, cooperativisme i història del país. Participa en el Congrés de Cultura Catalana.

En rellegir el meu testimoniatge, m’adono que m’he deixat moltes coses, i és que m’és difícil resumir la vida de la persona estimada, de la qual noto la seva presència intangible alentant-me cada dia. Fou la vida d’un treballador honest i incansable, una vida plena, tal com va dir en el seu comiat una amiga: "Donem gràcies perquè en Cinto ha arribat davant Déu amb les mans ben plenes".

El meu record global d’aquella època, és de felicitat, però també vam sofrir molts atzucacs, i alguns quasi ens van deixar sense alè: el risc durant la campanya "Galisonga". Però el més dolorós i greu fou el seu cessament, per ordre judicial, de membre vitalici i secretari del Patronat del Museu Municipal, per ser persona no addicta al règim —malgrat ser-ne un dels fundadors—. L’oposició municipal persistent, en prohibir-li ocupar càrrecs dins d’entitats culturals badalonines. Algun ensurt en repartir propaganda clandestina a favor de Jordi Pujol, empresonat. Patiments per la vigilància a què érem sotmesos. En fi, un seguit de neguits, però gràcies a la confiança en Déu i al nostre recíproc amor, poguérem superar totes aquestes barreres i continuar lluitant i col·laborant en el redreçament del país. En Cinto, amb el seu bon humor, anava convertint els contratemps en pures anècdotes, i en té moltissimes. Cal destacar que una qualitat que tenia, entre moltes altres, era la de saber rectificar. Acceptava els seus equívocs amb senzillesa i rectificava, moltes vegades públicament; sempre fou "la força positiva", com diem ara.

Com a cloenda, crec adient transcriure un fragment del seu article "Sant Jordi de Catalunya", publicat el 23 d’abril de 1977 a la Revista de Badalona.

"Celebrem de valent el Sant Jordi 1977, amb fe i fermesa. Tots els catalans llancem la potència de la nostra sang de mestissatge, de treball, d’amor i de justícia, en fer la Diada ben nostra.

I malgrat els cogui, portarem la rosa a l’ésser estimat. Ens espera. Una mare… una esposa… una promesa… un amic… Perquè el nostre poble és un poble d’amor, no de conquesta. És un poble de llibres i de roses. Aquestes són les nostres armes. Les armes de Sant Jordi triomfant. El Sant Jordi de la Llum, la Pau, la Justícia i la Cultura. El Sant Jordi de Catalunya."