De Prats de Molló va passar a ser reclòs a Horta, Barcelona, sense que es poguessin aconseguir avals dels franquistes de Tremp per alliberar-lo, afegeix la senyora Esteve, "perquè pel fet de ser independentista el consideraven altament perillós. Finalment, uns militars que van relacionar-se amb el seu pare l’avalaren i així va poder tornar a casa i aixecar el negoci familiar desfet per la guerra".

"Passat el temps, anava sovint a Tolosa del Llenguadoc amb motiu de tenir-hi la nostra filla Helena estudiant, cosa que el permetia de connectar amb els exiliats, entre ells el mateix president Tarradellas. Més tard, i juntament amb els nostres fills Helena i Aleix, va conèixer el president Jordi Pujol, i, convençut pel seu ideari, anà a Montserrat el novembre de 1974 a fundar Convergència, un fet del qual no ens informà de seguida, segons ens va dir, per no preocupar-nos aleshores perquè, és clar, hi havia un risc. Tot seguit, i de la mà del seu gran amic Ramon Auberni, ingressà a Convergència Democràtica de Catalunya, amb un dels primers números de militant."

La senyora Esteve recorda una anècdota que il·lustra sobre la gran devoció que el seu marit sentia pel país: "Quan el president Pujol pronuncià la famosa conferència d’ESADE, l’Aleix i jo veníem de Barcelona, del cardiòleg. La seva salut s’havia deteriorat molt... Però casualment ens trobàrem a la Panadella amb en Ramon Auberni i tota una colla que hi anaven, i l’Aleix volia tant si com no girar el cotxe i tornar cap a Barcelona a fer costat als seus companys, a posar-se de nou a treballar per la Terra. Va caldre tota la força de convicció d’en Ramon i la meva per fer-li entendre que el seu cor, en aquells moments, no podia aguantar més cansament ni aquelles emocions".

L’Aleix Creus era un home que sentia un immens amor pel país, per la seva gent i pels seus signes. "El primer cop que vaig veure plorar al meu espòs fou quan va poder escoltar per primer cop El cant de la senyera al Teatre del Casal de Tremp, interpretat per l’Orfeó Lleidatà dirigit pel mestre Virgili, a principis dels anys setanta". Aquesta estimació el dugué així mateix a subscriure’s a totes les publicacions que es feien en llengua catalana, des de llibres a revistes, havent col·laborat en la fundació del diari Avui.

La senyora Esteve assenyala que el seu marit "va ser sempre un resistent, sobretot pel que fa a la llengua catalana, la qual cosa el va portar a fer front en solitari, sempre amb el nostre suport familiar, i repetidament al consistori franquista i a escriure nombroses cartes a ministres i a procuradors de les ‘Cortes’. Va ser un home respectuós i tolerant que va ajudar molts antifranquistes —encara que no fossin del seu tarannà— i que mai no va ambicionar el poder".

"El meu estimat espòs", acaba dient la senyora Esteve, "va morir d’un infart dos mesos i mig abans de néixer el seu primer nét i cinc mesos abans que el dictador Franco. Damunt del seu fèretre hi vam posar una bandera catalana".