"Unió
compaginava el catalanisme amb la justícia social portada fins
a les últimes conseqüències, cosa que tenia la seva
importància en un moment en què el país passava per
una rauxa de marxisme i de tendència cap a postures socials molt
extremes. Aquests eren uns punts en què es coincidia amb els altres
grups fundadors de Convergència a Montserrat, que, tal com diu
Albert Balcells a la pàgina 296 de la biografia que ha fet del
pare i que s’acaba de publicar, es constituí ‘com a moviment
obert, plural i flexible, del qual UDC formava part, sense renunciar a
la seva personalitat i amb l’esperança d’arribar a dirigir
el conjunt’. Com a mínim, era aquesta l’aspiració
dels impulsors del projecte dins UDC, que eren Anton Cañellas,
Josep Miró i Ardévol, i d’altres, els quals desitjaven
allunyar Pujol de vel·leïtats socialdemòcrates. Cal tenir
present que fins als primers mesos del 1975 el Reagrupament Socialista
i Democràtic de Catalunya de Josep Pallach no s’allunyà
de CDC, on Pujol li havia fet lloc".
Era la
posada en marxa "d’un pacte d’igual a igual, i no una absorció,
segons em comentà el pare una vegada. De l’assemblea de Montserrat
no recordo que me n’hagués fet mai cap referència concreta.
D’altra banda, tinc entès que hi va haver una anterior pujada
a la muntanya el 1973, on presidí unes jornades de debat de l’Equip
Democratacristià de l’Estat espanyol, amb l’oposició
inicial d’en Gil Robles, sense tenir en compte que la reunió
es feia a Montserrat, és a dir, a Catalunya, i Unió era
un partit tan respectable com qualsevol de la resta de participants".
El pare
Coll i Alemany assenyala que, si bé el seu pare no parlava a casa
seva amb l’esposa i els fills de les accions que portava a terme
en el món de la política antifranquista, sí, en canvi,
feia per manera que s’hi respirés una inquietud política.
"A casa mostrava interès per la política. Per exemple,
en els anys més difícils, els anys quaranta, ell cada nit
seguia la BBC i Ràdio París, i els fills ens posàvem
nerviosos perquè no havíem de fer cap mena de soroll ni
parlar alt perquè les ones no arribaven prou bé. Ens deia
‘calleu, calleu’. Per nosaltres era una cosa exagerada; érem
uns nens, i no ho enteníem".
Una mostra
de fins a quin punt el senyor Coll i Alentorn prenia precaucions, la fa
avinent el pare Coll i Alemany en recordar el fet d’un professor
seu de literatura, jesuïta, que es movia molt en ambients catalanistes,
que, un bon dia, li va preguntar: "¿És veritat que el
vostre pare és dirigent del partit democratacristià català?.
Li vaig haver de dir que, en realitat, no en tenia constància directa.
I aleshores vaig aprofitar la seva primera visita al Centre Borja de Sant
Cugat per confirmar-ho. Com tants altres resistents, devia pensar que
com menys els seus familiars directes n’estiguessin assabentats,
més segurs i protegits estarien. Era, també, sens dubte,
una manera de no fer-los patir. Més tard, amb el pas dels anys,
a les acaballes del franquisme, conservà la prudència, però
no fins aquest extrem".
Remarca,
així mateix, que la doctrina i l’estil de fer d’Unió
que el seu pare defensava era "d’un gran respecte per tots els
homes i considerava que Unió no havia volgut tenir mai enemics,
ni amb prou feines adversaris: ‘són germans nostres en Catalunya,
germans nostres en la Humanitat’, afirmava. Creia que els principis
d’Unió havien de surar, però no a costa de desconèixer
els dels companys d’altres forces polítiques que pensaven
d’una manera diferent. Així mateix considerava que s’havia
de construir una democràcia estable i que calia fugir dels cofoismes
car afirmava que no érem un poble perfecte, però posava
en relleu que teníem prou forces i prou qualitats i comptem amb
un material humà prou valuós, al qual s’havia d’estimular.
"Posava
per damunt de tot l’interès de Catalunya i el de la comunitat
humana obviant tota diferència", continua dient el pare Coll
i Alemany, "i amb aquesta mena de lema crec que, a grans trets, es
podria entendre allò de més important del seu pensament
i de la seva actitud. Quelcom que em recorda una llibreta en la qual el
meu pare, adolescent, escrivia les seves primeres poesies; les quals respiraven
humanisme, bondat i amor universal a mans plenes; també allò
que més tard definiria el seu estil de fer política que
el va caracteritzar sempre i que fa que el recordem amb tanta estimació.
Tot plegat ens prova una cosa que només puc expressar amb agraïment
i emoció: Déu, veritablement, li va concedir a aquell infant
el do que demanava a Jesús: la pau del cor. Per arribar a ser un
polític amb les característiques que tothora el van definir
—des dels temps de la clandestinitat fins a ser conseller de Presidència
del primer govern elegit de l'Autonomia feliçment restaurada, i
ja en la seva darrera etapa, assolir la Presidència del Parlament
de Catalunya- havia de tenir aquest assossec interior a què m’estic
referint. Tot plegat s’insinua d’una manera clara amb aquella
poesia que va redactar quan devia tenir només uns dotze anys:
‘També,
com els Reis d’Orient
jo us
demano una gràcia:
doneu-me
la pau del cor
amb
vostra tendra mirada’
"És
a dir, de jovenet ell demanava a l’infant Jesús la pau del
cor. I Déu, realment, la hi va donar".
