"Era un activisme que passava per molts i diversos àmbits, com els fets del Paranimf de la Universitat de Barcelona l’any 1956, la vinculació al món de l’escoltisme, la creació de CAVALL FORT..., etcètera, mitjançant els quals havia connectat en algun moment amb el president Pujol".

Recorda haver vist a casa seva papers del GASC (Grup al Servei de Catalunya), la qual cosa el porta a deduir que el seu pare va anar a Montserrat formant part del grup amb el qual la gent de "fer país" d’en Jordi Pujol va fundar Convergència. "És curiós que el pare em va explicar més coses de l’etapa anterior que no pas d’allò que va passar el 17 de novembre del 1974 a Montserrat, però així va ser". Conserva altres records, com el fet que l’any 1973, quan només tenia nou anys, un bon dia li preguntés de sobte, " a, tu, Jaume, no t’interessa gens la política?", i que tot seguit li va dir, "quan ets gran la política és la cosa més important de la que t’has de preocupar"; i això li va quedar ben gravat, fins al punt que ho recorda com si fos ara mateix.

Catalunya, l’any 1975, tenia davant seu un munt de possibilitats de tornar a ser un poble amb tots els ets i uts, o al contrari, de no avançar gran cosa, esdevenir una terra presidida per una mera descentralització administrativa. "El pare remarcava que no havíem de convertir-nos en una altra Occitània, que de ser a l’alta edat mitjana una de les nacions més cultes, riques i amb més futur d’Europa, quedà convertida en gairebé no-res. Ell treballà perquè això no ens passés. L’11 de juliol de 1976 publicà al Diari de Lleida l’article "Construir un futur per a tots", que era una crida a treballar per al país. Hi deia: "Cada vegada uns cercles més amplis i més populars de compatriotes, els de més noblesa i sensibilitat primer, i els més materialitzats després, es van formulant la pregunta clau, la pregunta fonamental: què puc fer jo per Catalunya? Com em puc unir a la gent que treballa pel meu poble? Com puc contribuir a caminar cap a una societat catalana més justa?".

A aquestes preguntes ell donava resposta predicant amb l’exemple. "Recordo molt clarament que amb motiu de la Marxa de la Llibertat tota la família anàrem a Poblet; el seu treball tant intens de la primera campanya electoral, la del Pacte Democràtic per Catalunya, en què va ser el responsable del magatzem central de Convergència, des d’on es distribuïa tota la propaganda electoral, en un local del carrer Mallorca tocant a Enric Granados...".

"Com destaca el president Pujol en el pròleg del llibre Parlem de Catalunya, a més a més de fer acció i pedagogia nacionalista, el meu pare va fer front amb fermesa als atacs de què ja aleshores era objecte Convergència quan ens acusaven de conrear un nacionalisme titllat d’exclusivista i agressiu: ‘Ja fa vint anys en Ciurana va haver d’escriure l’article "Un nacionalisme de defensa" i hi va haver de denunciar la fal·làcia consistent a desqualificar el nacionalisme català, que només aspira a salvar una identitat, a fi de facilitar la feina d’un altre nacionalisme, el nacionalisme espanyol uniformitzador, aquest sí agressiu.

’També, ja aleshores, i a cavall d’aquesta cançó de l’enfadós de l’exclusivisme, del tancament i d’ideologies molt generals, sovint confoses i en aquella època també sovint totalitàries, hi havia sectors que procuraven disminuir i àdhuc ridiculitzar el nacionalisme. En Ciurana era dels qui s’atrevia a reaccionar contra això. Afortunadament hi ha hagut i hi ha ideologies universalistes positives, i molt. En un cert sentit es pot dir que el cristianisme n’és una, i en Ciurana s’hi sentia vinculat. Però no s’ha de sacrificar la pròpia manera de ser a cap ideologia universalista. Cal saber-la rebutjar si és que és dolenta per més que estigui de moda, o cal saber-la integrar en la pròpia identitat, si és que és bona. Però no ens hem de diluir en ella. Com deia en Ciurana a l’article "Els cants de sirena": "Les ideologies passen i els pobles queden"’. Penso que aquesta visió del president és un magnífic exponent d’allò que era i d’allò en què creia el meu pare".

D’altra banda, ho aprofitava tot per vehicular catalanisme. Ell s’extasiava davant els paisatges i encomanava aquesta estimació pel país a tothom que l’envoltava. I tal vegada més que no pas les xerrades, els discursos o els missatges, va ser aquesta passió per la terra física, la terra concreta, allò que em va infondre la catalanitat que professo, una mica a l’estil d’en Pau Vila quan deia que no hi ha res millor que trepitjar el país per arribar a estimar-lo profundament. En la presentació del llibre en Joan Vallvé ho explica molt bé: "No tothom havia tingut la sort de tenir un responsable d’escoltisme com en Jaume Ciurana, que a cada excursió explicava els pobles i les comarques. Les comarques volien dir una divisió comarcal i consegüentment un organisme capaç d’establir-la. No parlava d’organització política però parlava de país i de ciutadans i que aquests necessiten una estructura que respongui a la seva forma de ser, a la seva identitat, a la seva llengua, a la seva cultura. Sense parlar de nació, la nació catalana era un fet entre els qui l’escoltaven".

En Jaume Ciurana era un nacionalista de pedra picada, que no feia, o, si les feia, les duia a terme en la seva mínima expressió, poques o molt poques concessions a les tàctiques polítiques que momentàniament poden apartar de l’estratègia final, dur a terme giragonses de vegades obligades. "Certament, molts militants m’han posat en relleu que per a ells el pare era allò que ara, en un terme actual, en diríem un "referent" nacionalista, un dels més remarcables que aleshores tenia Convergència. Era una veu que recordava els orígens, la nostra raó de ser, el perquè del sentit últim de tot allò que ens empenyia... Li tenien molta estimació, en una paraula. En la vida interna del partit vaig coincidir poc temps amb el pare, perquè quan ell va morir jo acabava de fer els 21 anys i militava a la JNC. Tanmateix, que al llarg dels anys molta gent se’n continuï recordant és quelcom que, en tant que fill seu, m’omple de satisfacció. Sé que era un home que en la seva manera de fer era dur i generós a la vegada, encara que penso que era més generós que no pas dur, i que per aquest motiu ha deixat una bona empremta. I en molts casos era un sentimental, quan feia un parlament el president moltes vegades li queien les llàgrimes".

Com tants altres fundadors, en Jaume Ciurana no es va proposar seriosament de fer carrera política. "Si més no, afegeix el seu fill, si en algun moment s’ho va plantejar, devia ser molt més endavant, poc abans de morir. Això es corresponia amb una mentalitat de preparar el camí pel futur. Ell no va anar mai en cap llista electoral, per bé que crec que, si realment ho hagués volgut, hi hagués pogut anar. Era un exemple de generositat, consistent a no esperar cap recompensa a canvi."

Donava una gran importància a la feina aparentment fosca de "la figura humana del militant de base, amb carnet, d’un partit nacionalista", per bé que, com assenyala a l’article "La funció dels militants del nacionalisme", publicat a l’AvuI l’11 de febrer de 1985, aleshores no era gaire ben vista "per certs esperits ‘selectes’ de la nostra falsa intel·lectualitat", com tampoc ho era "per certs representants tecnocràtics i professionalistes de la nova classe d’executius dedicats al business. Fins i tot, algun polític de fals prestigi ens en parlaria amb un cert menyspreu". Aquestes, diguem-ne crítiques, no li feien perdre la són per més que afirmessin que adscriure’s amb un compromís personal al nacionalisme era propi, deien, de "gent gregària, poca coseta, d’horitzons curts, i en una certa manera folklòrica".

I no en feia cap cas, perquè el seu nacionalisme era absolutament desacomplexat, com pertoca a una persona que tenia consciència de país. "La importància que actualment, en l’ordre de la consolidació del sistema de llibertats i de la recuperació nacional, té la figura del militant nacionalista ve principalment del fet que aquest és una persona portadora d’un ideal. I si bé és cert que una persona moguda per un ideal troba sempre els camins per sacrificar el seu ‘jo’ a les conveniències de la causa col·lectiva, també és cert que mai no supeditarà la seva llibertat d’opinió ni la seva dignitat personal a un servilisme absurd o interessat. Perquè nacionalisme és també llibertat i és dignitat. I aquesta actitud és la millor garantia de la democràcia".