Devia ésser el setembre de 1974. Amb en Joan Carrera —amb qui ens coneixíem des de 1953 a la JOC i amb qui havíem viscut l’experiència de l’Editorial Nova Terra— havíem parlat molt dels seus contactes amb gent del PSUC o de l'Assemblea de Catalunya; jo els havia tingut també amb bastants d'ells i amb socialistes tant de l’MSC com d’en Pallach —que desprès fou el Reagrupament.

L'equip que portàvem l’Editorial Nova Terra havíem viscut una experiència molt dolorosa: uns companys de l'equip s'havien incorporat a Bandera Roja i ens ficaren en un embolic enorme degut a un plantejament molt extremista, provocant que l'Editorial, no quedés tancada pel Govern, però sí incapacitada per continuar editant; a més, tots vàrem ésser sotmesos a una angoixosa persecució policial; érem antifranquistes, però no compartíem el radicalisme d'aquests companys.

Jo tenia també molts contactes amb sindicalistes (CCOO, USO). Era "jurat d'empresa" —membre del comitè d'empresa, segons la darrera legislació franquista— i coneixia bé tots els temes laborals. També des de 1970 era membre de la Junta de Govern de l'Institut Catòlic d'Estudis Socials de Barcelona, on eren professors molta gent que després fou molt important en la política —Rafael Ribó, González Casanova, Joan Majó, Josep M. Bricall, Josep M. Vallés…—. Dins la Junta de l’ICESB jo em vaig arribar a encarregar d'una escola de formació social i també de l’escola de formació sindical —aquesta darrera fou aprofitada per CCOO per a la seva gent a Cornellà i al barri de Sant Andreu a Barcelona.

Davant els rumors de la imminent mort d’en Franco es movien molts grups, però la veritat és que no crèiem en la transició que es produí uns anys després.

En Joan Carrera em va parlar un dia del projecte d’en Jordi Pujol —a qui jo també coneixia dels temps de l'Acció Catòlica de joves i amb qui havíem tingut bastants converses sobre la immigració a Catalunya; jo coneixia molt bé les seves campanyes "fer país" i de sensibilització en general-. També teníem bastant de contacte amb l'Anton Cañellas, ja que es va fer càrrec de l'Editorial Nova Terra en l'última etapa.

Jo m'havia relacionat amb la gent d'Unió Democràtica de Catalunya entre 1964 i 1967, quan n'era responsable en Josep M. Piñol; ens reuníem els diumenges al matí a Franciscàlia després de la missa de deu i ens comunicàvem les darreres informacions sobre els moviments en la clandestinitat, articles sobre Espanya apareguts a Le Monde o en altres diaris estrangers, recomanació d’anar a certes manifestacions o actes de protesta, etcètera.

En tots aquests anys vaig participar sempre, sovint amb la meva esposa, en manifestacions tant catalanistes com obreristes… o del moviment veïnal —ja que en els anys setanta era molt fort—. Algunes vegades també hi havíem anat amb els nostres fills.

Des de principis de 1974 ens anàrem reunint un grup —sovint a la parròquia de Can Tunis— provinent dels moviments catòlics ACO, JOC…, o simplement simpatitzants amb aquesta línia, on parlàvem dels esdeveniments sociopolítics en la clandestinitat i de la possibilitat d’integrar-nos en alguna organització però amb plantejaments seriosos, fora de la demagògia del moment. Érem treballadors administratius, empleats de banca, alguns mecànics de la SEAT, graduats socials, capellans en barris obrers…

El 17 de novembre de 1974 jo vaig anar a Montserrat a la reunió convocada per l'Anton Cañellas, en Simeó Miquel i en Jordi Pujol, en un Mini de la Montserrat Minobis, que hi va anar amb una amiga seva, i en Joan Carrera.

Havent escoltat els ponents i diverses intervencions durant el dia, el nostre grup estudià si ens hi incorporàvem. En principi, la idea d'una convergència de grups i de projectes en una línia de centreesquerra ens va convèncer; estàvem farts dels esquemes demagògics de molts grups d'esquerra i sobretot de la defensa a ultrança del comunisme soviètic per part d'alguns intel·lectuals. També s’ha de dir que, per descomptat, s'acceptava la defensa d'uns objectius socials i que probablement s'integraria també molta gent en el grup socialista d’en Pallach.

Si la proposta d’en Jordi Pujol era una convergència de grups i de projectes, nosaltres ens hi adheríem, però demanant d’incloure en el programa polític que s'elaborés:

• una estructura del país amb institucions democràtiques i honestes,
• el diàleg social: reconeixement dels sindicats obrers i de les organitzacions obreres en general,
• a nivell dels barris un reconeixement també de les associacions populars,
• el desenvolupament d'una política de protecció social: ampliació i millora de les pensions de vellesa i d’invalidesa, ajuts a les famílies nombroses,
• un programa de foment de l’ocupació; millora de la prestació per desocupació, però exigint a canvi la realització de treballs útils per a la societat,
• una legislació laboral i social de protecció dels treballadors i dels ciutadans en general, en especial dels que disposen de menys recursos,
• foment de les cooperatives i altres tipus d'empresa amb participació dels treballadors,
• sanejament o consolidació de les mútues de previsió social, com un complement la política social pública,
• ampliació i millora de les escoles públiques, tant de l’ensenyament primari com el secundari —bé el de formació professional, bé el de preparació per a la universitat—,així com facilitar l'accés dels fills de treballadors a la universitat

Moltes d'aquestes reivindicacions poden resultar avui ingènues però aleshores no ho eren. A més d'esmentar-les calia estudiar com argumentar-les i fer que en la pràctica algun dia es portessin a terme.

El nostre grup —que havíem denominat d'Acció Obrera— ho va plasmar en un manifest el febrer de 1975; hi analitzàvem positivament la creació i desenvolupament de CDC, ens lamentàvem de no haver reeixit en el pla inicial de comptar amb un altre grup —al costat d'UDC i del de "fer país"— conjugable amb la nostra línia com era la gent del Reagrupament Socialista, lamentàvem també la poca presència obrera dins de CDC i proposàvem la creació d'un component obrer popular en el si de CDC, no pas una comissió més, sinó com un grup constitutiu equiparable al d'UDC o al de "fer país", per aportar les aspiracions populars, vetllar pel desenvolupament progressiu del programa social i exigir-ne la vigència en tot moment; això permetria a tot un col·lectiu de gent en circumstàncies com la del nostre grup entrar en la gran realització programàtica de CDC sense deixar de pertànyer a un grup de base de reivindicació classista.

Els esforços fets per apropar la gent del Reagrupament de Catalunya no reeixiren; és cert que en el moment de fusionar-se aquests amb el grup d’en Reventós, alguns s’incorporaren a CDC, però això ja fou molt més tard.

Dintre de CDC algú va parlar —sembla que era en Josep M. Cullell— de fomentar un programa socialdemòcrata segons el model suec. Ja ens semblava bé. I, de fet, coincidíem totalment.

Després d'aquell 17 de novembre de 1974 es va constituir una comissió d'unes deu persones, encapçalades per en Jordi Pujol, Miquel Esquirol, Jaume Casajoana i Miquel Roca, que ens reuniríem durant molt de temps tots els dijous al vespre-nit a casa d’en Francesc Gordo. Això a part de les reunions que cada un de nosaltres tenia regularment amb el seu grup.

Durant el 1975 intensificàrem el proselitisme, cadascú dins del seu àmbit, però amb una extremada prudència ja que la policia vigilava qualsevol moviment. Tots nosaltres haguérem de donar-nos a conèixer —a través de la premsa, gràcies a periodistes amb sensibilitat social— pels nostres coneixements en pedagogia, en política estrangera, per la dedicació als temes ciutadans etcètera. El 1975 em varen publicar el llibre Memòries sobre la JOC a Catalunya i, inesperadament, tota la premsa d'aleshores el va tractar molt bé. Em demanaren de donar conferències a molts llocs, i això em serví per fer discretament propaganda de CDC sense anomenar-la.

El 1976 ja poguérem parlar obertament de CDC. Molts de nosaltres ho vàrem passar malament en anar a alguns barris, antics companys dels grups d’on procedíem ens insultaven dient-nos que ens havíem venut al "partit dels banquers"… Fou dur, però jo els contestava que estava convençut de l’honestedat de la gent de CDC i que no era amb posicions maximalistes que es canviava la societat, sinó amb una lluita racional i assenyada. I que un partit inter-classista tenia més possibilitats de triomfar.

Pel que fa a la nostra militància catalanista haig de confessar, que si bé alguns membres del grup la vivien molt intensament, d'altres la respectàvem i la vàrem fer nostra, però també demanàvem una postura dialogant i respectuosa envers els immigrants. Com que amb en Jordi Pujol sintonitzàrem aviat respecte a la política a seguir de cara als immigrants, ell em va demanar d'assistir a moltes reunions amb ell. I també em va demanar consell moltes vegades en conflictes laborals que es presentaren aquells anys.

Ja dins de CIDC, el nostre grup obrerista s’anà ampliant amb treballadors de la SEAT, empleats de banca i administratius que participaven en l’acció sindical de les respectives empreses però que no compartien el radicalisme de la gent de CCOO d’aquells moments,

Aquells anys, 1974 a 1977, hi hagué molta crispació a les empreses i alguns sindicalistes hi provocaven una confrontació permanent; nosaltres érem partidaris del diàleg social amb els empresaris i en cada cas trobar sortides adequades: a vegades posar en marxa cooperatives de treball, societats anònimes laborals…, si es veia una mica de viabilitat econòmica.

Jo vaig participar en moltíssimes presentacions públiques del partit durant 1976. sobretot de cara a la premsa i mitjans de comunicació, en els barris, pels pobles, junt amb en Jordi Pujol, en Miquel Roca, en Francesc Gordo, en Jaume Casajoana, en Miquel Sellarés...

El 6 d'abril de 1976 vaig ser elegit membre del Comitè Executiu de CDC al costat de Pujol i Roca, junt amb Jaume Casajoana, Francesc Gordo, Lluís de Carreras, Miquel Esquirol.

També vaig ser un dels cofundadors de la societat anònima Control de Costos, creada als principis de CDC per a la possible cobertura de l’anagrama del partit i que llogà un despatx a la rambla de Catalunya el 1976.

El novembre de 1976 vaig formar part del grup de CDC que va visitar el president Tarradellas a la seva casa de Saint-Martin-le-Beau, junt amb en Jordi Pujol, Miquel Roca, Francesc Gordo, Miquel Esquirol... Vàrem viatjar tota la nit en cotxe, i l’endemà, després de dinar, ens reuníem amb el president Tarradellas per exposar-li els projectes del nostre partit.

Jo em vaig encarregar de les relacions amb els sindicats i dels temes laborals en general. Amb la gent d’USO ens vàrem entendre bé, molts d’ells eren antics companys meus, fins i tot alguns s'incorporaren a CDC. L’entesa amb la CSC fou més difícil a causa de l'actitud —potser personal— molt extremista en la qüestió catalanista d'alguns directius, però també bastants d'ells s’integraren a CDC.

Les relacions amb CCOO aleshores eren més difícils, però tanmateix jo tenia bons enllaços… I en alguns moments en què alguns empresaris de CDC, que després varen posar en marxa la PIMEC, volien tenir unes entrevistes amb la cimera de CCOO, jo els ho vaig facilitar.

El nostre grup de treballadors compartí aviat els objectius nacionalistes del conjunt de CDC, però sense abandonar l'objectiu del programa social esmentat. Amb aquesta finalitat vàrem constituir la Sectorial de Treball i, bastant més tard, la Sectorial de Cooperatives.