| "el nostre objectiu
ha estat sempre el de posicionar-nos en el si de la societat catalana en
allò que en dèiem el terreny central".
El 17 de novembre de 1974 va tenir
Iloc un fet tan important com el naixement del partit que durant vint
anys ha exercit la responsabilitat de governar Catalunya. No va néixer
en aquell moment per casualitat. No podia haver nascut gaire abans perquè
Jordi Pujol havia considerat que per dur a terme una Ilarga sèrie
de tasques importants "per fer país" —campanyes com "català
a l'escola", "misses en català", suport per a detinguts, principalment
en forma de pagament de fiances i multes, promoció de conferències
de conscienciació catalana, entre moltes d’altres— hi
havia més possibilitats d'actuació i d'aconseguir col·laboracions
per part de persones i d'institucions de signe molt divers si la promoció
d'aquestes activitats no s'intentava des de la plataforma d'un partit
politic clandestí. Tampoc podia Convergència haver nascut
gaire després. La greu malaltia que el general Franco va tenir
a mitjans de 1974 anunciava que el final de la dictatura estava molt a
prop. Va ser el tret de sortida que va fer que les forces polítiques
agafessin posicions de preparació de cara al canvi de règim
que s'apropava. No va ser casual que el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament,
sota el lideratge de Josep Pallach, es fundés, també a Montserrat,
una setmana abans del dia que fou fundada Convergència. Si s'hagués
retardat gaire la fundació de Convergència, bastantes persones
que s’hi van integrar en l'acte fundacional o en els mesos següents
molt probablement s'haurien enquadrat en el si d'altres iniciatives. Convergència
fou fundada en el moment oportú.
Les primeres reunions preparatòries
tingueren Iloc a partir del mes de juliol de 1974. Les reunions en les
quals vaig participar directament es feren a casa de Roser Capell, més
exactament en el que havia estat l'estudi del seu marit, l'arquitecte
Jordi Capell, que havia mort en un accident de cotxe. A través
de companys i d'alguns amics d'Unió Democràtica i del cercle
de Josep Pallach, vaig tenir notícia de la intenció de crear
un moviment en el qual convergissin els qui havien estat col·laborant
amb Jordi Pujol, els socialistes de Josep Pallach i els demòcratacristians
d'Unió Democràtica de Catalunya.
De fet ja hi havia hagut una entesa
entre Jordi Pujol i Josep Pallach per donar suport a la candidatura Barenys-Cassasses
en les darreres eleccions pel terç familiar que es van organitzar
sota el règim franquista. Malgrat que era impossible guanyar unes
eleccions fetes sota una normativa i uns controls que predeterminaven
els resultats a favor del sistema, va ser una experiència que va
permetre fer actes de campanya i entrar en contacte amb molta gent.
Si Jordi Pujol no s’hagués
decidit a formar un partit en el moment en què ho va fer, bona
part dels seus col·laboradors, entre ells jo mateix, ens haguérem
sentit atrets pel Partit Socialista, no sucursalista, que estava preparant
Josep Pallach. L'ideal era que els pujolistes, entre els quals s'havia
propugnat una socialdemocràcia a la sueca, els democratacristians,
que no es quedaven enrere en la proposta de reformes socials, i els socialistes
—no sucursalistes— de Josep Pallach, convergíssim en
un sol moviment. Però poques setmanes abans del 17 de novembre
de 1974 es va fer evident que una entesa entre els democratacristians
i el laicisme radical de Josep Pallach no era possible. D’altra banda,
la pràctica fusió entre els democratacristians i els pujolistes
semblava que no presentava problemes. Vist des de la perspectiva que tenim
vint-i-cinc anys després, es fa evident que la fusió o una
federació entre els tres sectors o, fins i tot, entre només
dos d'ells, presentava moltes més dificultats que les que inicialment
s'havien previst. Encara avui és una qüestió pendent
d'importància decisiva, ja que el nostre objectiu ha estat sempre
el de posicionar-nos en el si de la societat catalana en allò que
en dèiem el terreny central. L'entesa inicial amb Unió
es va desfer abans de les primes eleccions, les de 1977, i, en canvi,
va haver-hi coalició amb el Partit Socialista de Catalunya Reagrupament.
La mort prematura de Josep Pallach, poc abans de les eleccions de 1977,
va fer que el lligam amb els pallaquistes no fos durable. Si bé
alguns, a títol personal, s'han anat incorporant a Convergència.
Convé situar la fundació
de Convergència dins els condicionarnents de la política
d'aquells moments. En alguns cercles pròxims al poder de l'Estat
s'havien previst les situacions que probablement es plantejarien en el
període inicial del postfranquisme i s’havien dissenyat algunes
estratègies. Les possibles alternatives eren tres: intentar la
continuïtat del règim més enllà de la desaparició
del general Franco; la transició vers una monarquia constitucional
democràtica, i, per últim, la ruptura. La ruptura significava
la proclamació de la III República espanyola. Aquesta darrera
alternativa, per a alguns, significava una revolució difícilment
endegable.
Els cercles pròxims a Joan,
el comte de Barcelona, des de feia anys propugnaven una transició.
En els darrers anys del franquisme, el portaveu d'aquest cercle a favor
de la transició fou José María de Areilza. En la
seva campanya, que li era tolerada pels serveis importants que havia fet
al règim, com a primer alcalde franquista de Bilbao i com a ambaixador
al front d’ambaixades de primer rang, va venir a Barcelona a pronunciar
una conferència molt brillant en el Col·legi d'Advocats. Sempre
molt vigilat per la policia en els seus moviments, el missatge públic
que donà Areilza fou clar però, donades les circumstàncies,
amb una discreta sordina. Es declarà partidari d'anar cap a una
democràcia de tipus europeu i de trobar el nostre lloc dins la
Comunitat Europea. Molt més directe fou en les petites reunions
que privadament va tenir durant la seva estada. Vaig tenir l'ocasió
d'assistir a dues: una al domicili de Josep Andreu Abelló i l'altra
en el despatx del professor Manuel Jiménez de Parga. He d'advertir
que en el que Areilza va explicar com a futur possible hi havia una part
explícita i una part que no deia però que s’entenia
implícitament, i que era on posava més intenció.
Intentaré exposar breument el seu missatge.
Amb la previsible desaparició
del general Franco, s’obriria un període d’inestabilitat.
Va dir que la monarquia podia fer, i que tenia ganes de fer-ho, un paper
actiu en favor de les reformes necessàries i que no seria un factor
d’estancament però sí d’estabilitat i de governabilitat.
Va parlar de la necessitat d’un reconeixement de règims autonòmics,
sobretot en el cas de Catalunya i del País Basc. I que la justa
satisfacció que aquests reconeixements produirien, serien un factor
decisiu per donar estabilitat al règim de monarquia constitucional.
Implícitament el que calia entendre es que, enfront d'un possible
desbordament per part d'una esquerra revolucionària, el catalanisme
i el basquisme, que tenien components de gents d'ordre, podrien ser factors
imprescindibles per a I'estabilització de la democràcia
que havia de néixer.
El comte de Barcelona i José
María de Areilza es veieren fora de joc en el moment de la veritat
del canvi. Però la seva estratègia va ser plenament assumida
per les persones en les quals el rei Joan Carles va confiar. En rigor,
l'alternativa constava només de dos elements no desitjats: el continuisme
o la ruptura. I una única sortida viable: la transició.
Una de les persones que el rei consultà, i que el confirmà
en l'estratègia, fou Josep Maria de Porcioles. En l’àmbit
militar, una figura clau va ser el general Gutiérrez Mellado. En
l'àmbit eclesiàstic, el cardenal Tarancón també
aconsellava l'estratègia de transició.
Potser alguns creuran que l'estratègia
de transició va funcionar tal com havia estat projectada. Però,
en realitat, les situacions es van desenvolupar d’una manera molt
diferent. Convergència no va col·laborar en cap intent d'aillar
el PSUC i va intervenir conjuntament amb forces de l’esquerra en
accions unitàries com l'Assemblea de Catalunya. No hi va haver
cap desbordament revolucionari i el Partit Comunista —el PSUC a Catalunya—
i les forces sindicals van participar activament en I'establiment d'una
democràcia perfectament homologable amb qualsevol democràcia
europea. Segurament això va portar alguns sectors de la política
estatal a intentar fer marxa enrera en l'estratègia inicial i a
retallar les competències dels règims autonòmics.
L’estratègia en la qual s'havia basat la transició
ja no era necessària. Aquest canvi d'orientació va donar
lloc a la LOAPA, el 1982, després a la LOFCA, i a d’altres
intents que arriben fins al moment actual. Es veia amb alarma com des
del Govern central, amb la paradoxal col·laboració d’ETA,
s'intentava destruir el Partit Nacionalista Basc, que no és part
del problema basc sinó una clau indispensable per a la seva solució.
És bo recordar els fets i la
gent que van concórrer en la fundació de Convergència.
En les arrels, hi ha la identitat, la raó de ser. A més,
el món dóna moltes voltes però la història
es repeteix bastant: hem de fer front a problemes bastant similars als
que Catalunya tenia el 1974. No veig motiu per canviar els punts bàsics
d'acord en el moment de la fundació del partit i que, en part,
varen ser recollits en la declaració final de l'acte constitutiu.
Crec necessari comentar dos d'aquests punts bàsics.
1. Catalunya és una nació.
Ningú dels qui participàrem en la fundació va
posar aquest fet en dubte. En canvi, al cap de vint-i-cinc anys, sembla
haver-hi, per part d’alguns, algunes reticències. Per això
cal fer una reafirmació contundent, tot donant una explicació
del mot nació i de l'evolució del seu ús.
Es va originar a la Universitat de Bolònia, al segle XIII, per
designar l'agrupació d’estudiants segons els seus llocs d'origen,
és a dir, de naixement. Més tard, el mot va servir per designar
no solament els llocs geogràfics d’origen, sinó també
el conjunt dels habitants que els poblaven. Com sigui que el poder estava
en mans de dinasties i oligarquies, durant alguns segles el mot nació
tingué escassa significació política: en el segle
XVIII, els capitans generals de Catalunya s'adreçaven a "la nació
catalana" sense cap complex. Però es precisament a finals del segle
XVIII i a principis del XIX, quan apareix el nacionalisme —que d'una
manera inconscient i sense doctrina ha estat un factor que havia exercit
influéncia histórica des de molt abans— i el mot nació
cobra importància i s'intenta, des del poder, manipular el seu
sentit. La nació passa a ser un factor que condiciona el marc geogràfic
del poder i la forma d'exercir-lo.
Des del punt doctrinal, un autor d'obligada
referència és Herder, que va lligar llengua i nació.
Pot ser considerat el pare de l'anomenat nacionalisme cultural.
Herder va escriure la seva obra sense una clara intenció política:
l'àmbit de llengua alemanya estava dividit en molts reialmes i
principats, i l’imperi austríac incloïa pobles de llengües
tan diverses com el xec, I'hongarès i l'italià, l’ús
de les quals era respectat. El nacionalisme polític alemany va
aparéixer com a reacció davant la invasió napoleònica,
expressada en l'obra Cartes a la nació alemanya, de Fichte,
que postula la unificació del poble alemany, amb la consegüent
supressió dels múltiples principats que la dividien. Però,
abans de Fichte, els jacobins francesos tenien un altre concepte de nacionalisme
polític: la nació està constituïda pels individus,
sigui quin sigui el seu origen, i estan representats en una mateixa Assemblea
Nacional, i les decisions d’aquesta Assemblea, que se suposa que
expressen la voluntat general, han de passar per sobre de les particularitats
dels ciutadans individualment considerats. El concepte francès
i el concepte alemany de nació són molt diferents. La monarquia
britànica ha respectat sempre, per a Gal·les, Escòcia
i Irlanda, el concepte tradicional de nació.
La manca d’encaix que sovint
hi ha entre Estat i Nació es deu al fet que aquestes dues entitats
són fruit de processos històrics diferents. Els Estats varen
ser formats per una classe alta que detentava el poder, que sovint no
parlava la llengua del poble i, per a la qual, les qüestions dinàstiques
tingueren una influència decisiva. En canvi, les nacions varen
sorgir lentament des de baix, en el marc d'àmbits d’intercanvi
quotidians, és a dir, de convivència, acceptables al llarg
d’alguns segles. Els dos processos han influït molt en I'estructuració
de les societats modernes i no es pot prescindir a la lleugera del pes
històric de cap dels dos.
En la segona meitat del segle XIX
i principis del XX, especialment a Itàlia, i a I'Europa Central
i Oriental, varen exercir molta influència les idees de Giuseppe
Mazzini, que propugnava l'alliberament dels pobles i que, per a alguns,
donà lloc al principi de a cada nació un Estat; però
aquest principi és més aviat una conclusió simplista.
És cert que Mazzini volia alliberar Itàlia del domini papal
i del domini austríac sobre gran part del seu territori, però
el seu ideal declarat era "una Europa unida de pobles lliures, en la qual
les singularitats nacionals serien trascendides per I'harmonia". És
a dir, Mazzini, per a alguns el doctrinari del nacionalisme radical, per
una banda volia el reconeixement ple dels fets nacionals, però,
al mateix temps, preconitzava una unitat supranacional.
En les publicacions acadèmiques
actuals de Madrid, en general, s'admet que Catalunya, el País Basc
i Galícia són nacions culturals, però s'inclinen
a negar que siguin nacions en el sentit polític. Hi ha catalans,
alguns d'ells ben il·lustres, com per exemple eI pare Miquel Batllori,
que només es declaren "nacionalistes culturals". Entre els fundadors
de Convergència també s’hi podien trobar matisacions
considerables. Entre els principis que constaven en l’ideari d’Unió
Democràtica hi havia el que propugnava que l'Estat espanyol havia
d'adoptar la forma de confederació. La declaració de l'acta
fundacional de Convergència propugna la forma de federació.
Tots estaven d’acord que Catalunya és una nació, i
que aquest fet té conseqüències polítiques.
Això constituïa una manifestació de "nacionalisme polític",
la concreció del qual podia ser objecte de formulacions personals
diverses, però que categòricament excloïa el sentit
que els jacobins, de París i de Madrid, havien donat, i donen,
al "nacionalisme polític".
Dins de Convergència hi caben
i han de ser respectades les posicions personals no del tot coincidents.
Però cal fer referència a algunes qüestions en les
quals la coincidència és necessària. A Europa hi
ha exemples, com Suïssa, en què la diversitat de llengües
és respectada en un peu d'igualtat. En el pla econòmic,
no és acceptable que Catalunya sigui tractada com una nació
vençuda i subjecte a una discriminació tributària
respecte al conjunt de l’Estat. Catalunya només se sentirà
un país lliure si sent respectat el seu dret a decidir per si mateixa.
2. El sistema social que propugnem.
En la declaració final de Pacte de fundació de Convergència
es propugna un socialisme que s'ha d’entendre segons els models escandinaus,
que també coneixem pel nom de socialdemocràcia. Trairíem
els nostres orígens si oblidéssim aquest punt bàsic
fundacional, que va ser confirmat en documents posteriors, especialment
pel Programa Econòmic i Social que s'elaborà després.
També trairíem els nostres origens si no convertíssim
en actes aquella presa de posició programàtica.
Hi ha hagut nacionalismes de molt
diversa orientació social. El nostre nacionalisme només
queda totalment definit si es pren en consideració el seu propòsit
de promocionar una societat socialdemocràtica. Convergència
ha de seguir una trajectòria inequívoca: el nostre nacionalisme
i el nostre compromís socialdemocràtics són elements
inseparables de la nostra identitat com a partit. Cal anar en compte amb
altres mots —com el mot progrés— que inicialment
havien tingut un sentit unívoc, però que, després,
degut a un ús abusiu, han vist com el seu significat quedava diluït
en l'ambigüitat. En el període difícil en el qual el
país ha entrat, com ara fa vint-i-cinc anys, cal una presa de posició
clara i coherent amb la nostra història: que no ens pugui passar
com al nacionalisme català conservador d'abans de la Guerra Civil,
que en el tràngol d'un difícil període de prova va
veure esvair-se la influència que havia tingut en la societat catalana.
Per què hem de centrar-nos
en un concepte ampli de nacionalisme, que es pot resumir en la frase:
és nacionalista tot aquell qui creu que Catalunya és una
nació? I, a més, per què hem de declarar-nos partidaris
d’un model de societat socialdemòcrata? La resposta és
senzilla: perquè aquests dos punts bàsics eren el denominador
comú de tots els homes i dones que, el 17 de novembre de 1974,
ens vàrem reunir a Montserrat per fundar Convergència. I,
també, perquè serà sobre aquesta base que, en el
futur, podrem fer avançar la Convergència que es va intentar
en el moment fundacional.
|
