"Convergència Democràtica de Catalunya tenia al 1974 uns horitzons que segueixen sent els d’avui, l’ideari d’una Europa unida i una Catalunya forta dins d’una Espanya solidària."

Una setmana abans del diumenge 17 de novembre de 1974 —amb temps de preavís molt escàs per raons de seguretat—, l’Anton Canyelles va dir a Josep Miró i Ardèvol, company meu al CEDEC (Centre d’Estudis pel Desenvolupament de la Comunitat) i a l’Estudi de Girona, que em convidés a assistir a una reunió que tindria lloc al monestir de Montserrat. No em varen donar gaires explicacions sobre el contingut de la reunió, i, en canvi, ben sobrats advertiments per garantir-ne l’èxit i evitar que una fuga d’informació impossibilités la trobada.

Jo provenia del FOC (Front Obrer Català), una organització autònoma però vinculada a nivell federal amb el FLP (Frente de Liberación Popular), militància que havia mantingut en l’època del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona i la "caputxinada". En el moment de la reunió de Montserrat, jo no tenia ja militància en cap grup polític, ja que l’havia abandonada l’any 1967, però tenia una relació de cooperació —avui en diríem simpatitzant— amb Unió Democràtica de Catalunya, partit del qual el meu avi, el notari Francesc Badia, de Terrassa, havia estat militant significat.

El 1973 havia estat un any especialment complicat per a mi, tota vegada que retornava d’una llarga estada a l’estranger i em decidia, cap al mes d’abril, a fundar a la ciutat de Barcelona el meu primer bufet col·lectiu d’advocats. Al setembre d’aquest any, ens varen encomanar la defensa de Salvador Puig Antich, militant anarquista i lluitador antifranquista, el darrer català condemnat a mort per la dictadura, execució que es produí el 2 de març de 1974, enmig d’un clam de protesta i reprovació a tot el país.

Al novembre de 1974, jo tenia clar que no es podia seguir d’aquella manera, que hom s’havia d’organitzar, que la societat havia de vèncer aquella sensació d’impotència —en bona part còmoda— i que la fi més o menys propera del règim havia de possibilitar una profunda transformació de totes les estructures polítiques, administratives i, fins i tot, socioeconòmiques.

Tothom maldava per una societat democràtica, i a Catalunya hi havia prou consens per exigir l’estatut d’autonomia i les llibertats democràtiques, a més d’una inajornable amnistia i, naturalment, l’immediat restabliment de la Generalitat.

D’altra banda, la societat demanava organitzar-se en partits polítics, a l´ensems de reivindicar la legalització dels que operaven en la clandestinitat, i ningú estava disposat a donar res per les fórmules alternatives als partits polítics que, més endavant —20 de desembre de 1974— oferiria el Govern d’Arias, fórmules que naixerien avortades i que serien definitivament rebutjades després de la dimissió d’Arias Navarro, l’u de juliol de 1976.

El sectors cívics més ben coordinats, tret dels grups polítics clandestins, maldaven per convergències que anessin més enllà de les simples organitzacions unitàries. En aquesta línia en sorgiren dues de capdavanteres, la Convergència Democràtica i la Convergència Socialista.

A mi em va semblar que, probablement, el futur no passaria més per l’eix de la divisió dreta-esquerra, sinó per l’eix vertebrador del nacionalisme, és a dir, per un espai polític ampli en el qual s’hi poguessin trobar bé un extens ventall de posicionaments polítics i en el qual l’objectiu principal i permanent fos, per damunt de tot, Catalunya.

Aquest era el model de Convergència Democràtica de Catalunya. Ben cert que Unió Democràtica de Catalunya no va mantenir gaire temps la fusió, bàsicament per llurs relacions internacionals, i ben aviat en va novar la cooperació donant lloc, anys més tard, a la coalició Convergència i Unió.

Convergència Democràtica de Catalunya tenia al 1974 uns horitzons que segueixen sent els d’avui, és a dir, la plena autonomia, la democràcia, el progrés social i econòmic i la convivència entre tots els ciutadans. I tenia —com té— uns continguts de pensament i d’acció que segueixen sent igualment vigents, això és, una socialdemocràcia constructiva, un liberalisme progressiu, la defensa de les lleis del mercat, cohesió social per a tothom i entre tothom qui viu i treballa a la comunitat autònoma, l’ideari d’una Europa unida i una Catalunya forta dins d’una Espanya solidària.

I tot això, hom ho volia fer amb voluntat real de canvi però sense posar en perill les bases d’entesa i de progrés, i amb total rebuig de demagògies irresponsables.

En la reunió del 17 de novembre de 1974, tot això va quedar ben palès; no hi va haver quasi debat, però sí absoluta coincidència en tots aquests punts de partida i, per damunt de tot, en va sorgir el ferm compromís que, passés el que passés, calia seguir endavant. La reunió es va acabar a mitja tarda i les dràstiques mesures de seguretat varen fer que s’allargués durant hores l’evacuació del monestir.

Varen haver de passar moltes coses i molts mesos perquè Convergència Democràtica de Catalunya es constituís finalment com un partit polític. El Reial decret-llei 12/77, de 8 de febrer, va admetre la constitució de partits polítics sota el principi de llibertat i obrí la porta al registre immediat d’una munió d’organitzacions que el temps s’encarregaria d’anar discriminant i situant al seu lloc.

Convergència Democràtica de Catalunya es va constituir en partit polític el 16 de febrer de 1977, mitjançant acta de referència i protocol·lització instada per Jordi Pujol i Soley, Miquel Roca Junyent, Jaume Casajuana i Roca, Josep Maria Cullell i Nadal, Carles Alfred Gasòliba i Böhm, Jordi Sabartés Cruzate i Josep Maria Trias de Bes Serra. L’escriptura fundacional es va recollir en el protocol número 239/1977 del notari que fou de Barcelona, en Pasqual Mas i Aluja.

El dia 18 de febrer de 1977 vaig ser jo mateix qui, personalment, vaig entrar la documentació de constitució de Convergència Democràtica de Catalunya al Ministeri de la Governació de Madrid. El segell d´entrada dóna fe que va obtenir el número de registre 83 i que l´hora en que es va presentar varen ser les 13.05 de l´esmentat dia 18 de febrer.

El 24 de febrer de 1977 es rebia per part del Ministeri de la Governació la notificació de legalització del nostre partit, Convergència Democràtica de Catalunya. El dia 29 de març de 1977, el sotsdirector general d’Associacions Polítiques es dirigia a Jordi Pujol demanant el llistat dels membres components dels òrgans de representació, govern i administració del partit. I en data 23 d’abril de 1977, hom entrava en el Registre General del Govern Civil de Barcelona el llistat dels òrgans de representació i direcció de partit, és a dir, secretari general, en Jordi Pujol, secretari general adjunt, en Miquel Roca, i el Comitè Executiu Nacional, constituït per Jaume Casajuana, Josep Maria Cullell, Carles A. Gasòliba, Jordi Sabartés i Josep Maria Trias de Bes.

Així mateix es donava a conèixer la Comissió Permanent del Partit, formada per cinquanta-dos militants, dels quals vint-i-sis —entre ells m’hi trobava jo— foren elegits pel Congrés, vint-i-cinc representaven els àmbits territorials i sectorials i, finalment, un militant representava la Joventut Nacionalista.

I després de tot això s’han esdevingut vint-i-cinc anys de política, de govern, d’administració. També moltes conteses electorals i molts i molts ciutadans i ciutadanes empenyent una bona feina, la de Convergència Democràtica de Catalunya.

Segueix vigent el mateix ideari que ja assenyalaven aquells vells estatuts del partit, és a dir i en primer lloc, la personalitat de Catalunya i la democràcia plena i, després, el nostre creixement polític i cultural, la solidaritat entre nacionalitats i regions, el benestar de tots els ciutadans i ciutadanes i la recerca d’una societat justa i solidària en el marc d’un Estat social i democràtic de dret, consagrat per una Constitució que embolcalla com a forma política la monarquia parlamentària.