La força que té el país és impressionant; el meu cas n’és una evidència, ja que sense tenir una influència catalanista a la família hi he anat a parar.

Vaig començar a treballar molt jove i, com molts, vaig treballar d’aprenent estirant de carretó pels carrers, etcètera. Ja als 18 anys, per motius de feina, vaig haver de voltar per tot Espanya, i crec que això, en part, em va servir per saber-me integrant d’una realitat cultural i nacional diferent. Aquesta realitat era i és Catalunya, la seva gent, el seu tarannà, la seva pròpia cultura, la seva llengua, la seva història i totes aquelles coses que conformen la nostra realitat, el nostre país.

A la meva manera i des de la meva humil posició, al llarg de la dictadura, vaig mirar de formar-me i instruir-me en tots aquells àmbits que se’ns negaven —la nostra cultura, la nostra història...— i mirava de participar en aquelles empreses i activitats que permetien treballar per reconstruir un país tan malmès i tan desolat com era el nostre.

Així, de forma puntual, participava en activitats que actualment no s’acaben d’entendre en el mateix sentit però que llavors eren una forma de participar del catalanisme —manifestar-nos l’onze de setembre, anar per Nadal a retre homenatge a la tomba de Francesc Macià...

Però va ser de la mà de Joan Ballester i Canals, amb qui tenia llargues converses i el qual em facilitava propaganda i llibres que venien de la Catalunya Nord, per tal que en propagués la difusió, que vaig començar a participar en un entramat de gent que treballava en la mateixa línia.

Més endavant, per un motiu casual, vaig establir coneixença i amistat amb en Miquel Esquirol. Ell fou qui em va iniciar en el món de "fer país", i més endavant vaig col·laborar en la campanya de "Procuradores a las Cortes" de l’any 1971 de Barenys i Cassasas. Un cop dins el món de la política, millor dit, del catalanisme, vaig començar a col·laborar activament en les campanyes del FC Barcelona per l’Agustí Montalt, per introduir el català de nou al camp del Barça amb la complicitat dels qui n’eren gerent i secretari general, en Jaume Rosell i en Joan Granados. El nexe d’unió era força evident: "s’ha de fer país", conscienciar el poble català de la seva especialitat, de llur compromís històric.

Així fou com, a poc a poc, vaig anar estrenyent la meva relació amb el que seria en el futur, Convergència Democràtica de Catalunya.

Foren moltes les reunions, sempre clandestines, a casa dels Capell, als claretians del carrer Llùria i moltes d’altres als Laboratoris Fides Cuatrecasas. Allà vàrem fundar el GASC i jo, en algunes ocasions, esdevenia el correu d’en Francesc Gordo. No ens era gens fàcil, donat que era correu en mà: a casa de l’Onyòs, a Vic, a casa d’en Massó i Ferrer Gironés, a Girona, i a molts d’altres indrets.

L’esperit del GASC consistia essencialment en una projecció del moviment d’aquell primer esperit de "fer país" cap a una organització que intentés aglutinar aquells grups i corrents d’opinió que emmarquen políticament el que seria la visió de Convergència Democràtica de Catalunya, obrint-se com a força dinamitzadora, a partir del sector social que es considera central, és a dir, el centreesquerra, a amplis sectors i capes de la població. Pretenia aglutinar l’ampli ventall de formulacions socials, econòmiques i polítiques del país. Era essencialment, un grup de promoció política. Es justificava en la necessitat de promoure i portar a terme el projecte de Convergència Democràtica de Catalunya, llavors inexistent, d’intent d’ordenació del món polític català.

Com amb la resta de les coses de la vida, sóc persona entregada a la feina que m’ocupa en cada moment, i, en aquells moments, era important poder participar i mirar de fer realitat allò per què ens aglutinàvem. El més curiós és que no ho feia plenament conscient. Jo formava part d’aquells canvis, però l’esperit de dur a terme tantes i tantes empreses no fou en cap moment el fet de pensar que tots plegats estàvem fent història, sinó que simplement ho fèiem perquè així ho crèiem i ho seguim creient.

La idea d’anar a Montserrat aquell 17 de novembre de 1974, em va semblar una manera més de fer país. Ara sóc conscient de la dimensió d’aquell acte clandestí a l’empara de l’abadia. No només era fer país, sinó que estàvem fent història. D’aquest dia en recordo un seguit de fets: l’angoixa de trobar-hi la guàrdia civil, el control d’entrada dels dos Miquels... Moltes cares desconegudes que amb el temps s’han fet familiars. La trobada la presidí un senyor que després vaig saber que era el Sr. Simeó Miquel i l’abrandament de l’ara Molt Honorable Sr. Jordi Pujol, que entre altres coses ens manifestà que passàvem de "fer país" a fer política. Cap al migdia, vaig sortir a l’esplanada de l’abadia, des d’on feia estona que ens arribava un fort brogit dels aficionats del Barça que estaven celebrant el seu 75è aniversari i m’hi vaig reunir amb els bons amics culés que ja tenia jo en aquells moments.

Haig de reconèixer que no era plenament conscient d’aquell acte. Suposo que cada dia tots fem una mica d’història, però només amb la perspectiva i la serenitat del temps passat és quan aconsegueixes assimilar aquells esdeveniments. Cert és que tot el que vaig escoltar ho compartia; el que no esperava, era la magnífica evolució de Convergència Democràtica de Catalunya. Mai vaig arribar a pensar que aquelles persones que estaven allà reunides, algun cop estarien al capdavant de la Generalitat de Catalunya i, encara menys, que governarien durant dues dècades. Però qui en aquells moments ja tenia les idees clares i sabia on volia anar, pel bé de Catalunya, era en Jordi Pujol.

Potser és molt agosarat el que estic dient, però aquesta era la meva impressió.

D’aquesta manera accidental, si voleu, vaig convertir-me en el fundador de Convergència Democràtica de Catalunya a la ciutat de l’Hospitalet de Llobregat.

Al llarg de tots aquest anys, la meva militància de partit i de país, l’he exercit bàsicament a la meva ciutat, l’Hospitalet. Una ciutat especialment dura per a nosaltres, i de la qual en podria explicar anècdotes que per sort ara són del tot superades però que necessiten encara una dedicació i esforç per part de tots per poder fer arribar el nostre missatge.

He format part de l’Ajuntament de l’Hospitalet en dues legislatures diferents. La primera, l’any 1979, com a regidor de Parcs i Jardins, fins al trencament del Pacte de Progrés, aleshores vigent a l’Ajuntament, i la segona, de l’any 1987 fins a l’any 1991, en l’oposició —una tasca molt dura, per cert.

L’any 1980 vaig formar part de la primera llista de Convergència i Unió al Parlament de Catalunya per la circumscripció de Barcelona, amb el número 28, i en van sortir 26. En aquella legislatura no va dimitir ningú. Va ser una decepció no poder entrar en aquell primer Parlament.

També he estat president local de Convergència Democràtica de Catalunya a l’Hospitalet, conseller nacional i president de l’Agrupació de l’Hospitalet i Cornellà de Llobregat de Convergència Democràtica de Catalunya.

En totes i cadascuna d’aquestes funcions, he mirat de treballar per tal que el partit tingués una major presència a la ciutat i la comarca, tot fent saber a la direcció què és allò que opina i pensa la gent del carrer.